Català, tens un problema

Cada dia esmorzem amb titulars alarmistes sobre la salut del català. Ens bombardegen amb campanyes de salvació, amb la suposada desaparició de la llengua.

Plataforma per la Llengua i l'ANC s'han erigit en els generals d'un bel·licisme lingüístic que només busca assenyalar l'“opressor”. No és cap sorpresa.

Però la realitat és molt més tossuda i, de vegades, força més trista.

Aquesta història me la transmet un pare i succeeix a la Catalunya interior. Un municipi de menys de 5.000 habitants, d'aquells on sembla que res escapa al control del pensament únic. Va passar, per més inri, en un centre educatiu, el lloc on se suposa que es forma en llibertat.

L'escola, o institut, va organitzar una activitat diferent per abordar la violència en les relacions de parella: una obra de teatre. Un tema delicat i sensible.

L'obra va ser un èxit. Els alumnes van connectar, es van emocionar i van participar en el debat posterior. L'objectiu estava complert. Però va aparèixer l'ombra del comissari polític. Un professor va alçar la veu no per parlar d'igualtat o de violència, sinó per protestar. Quina era la seva queixa? Que l'obra no era íntegrament en català.

Cal esmentar que la companyia era catalana i el guió, majoritàriament en català, “al 90% o més”.

Tanmateix, com passa a la vida real, s'entonava alguna cançó en castellà o es feia alguna referència cinematogràfica en aquesta llengua. Res que s'hagi de justificar en una societat bilingüe, però ja sabem en quin punt estem.

Malgrat tot, el professor semblava disconforme. Deia que ell ho hauria fet d'una altra manera, comentava que si no hi ha prou referències en “la llengua pròpia”. I tota aquesta retòrica ja coneguda.

És evident que no va entendre res. O, pitjor encara, no ho va voler entendre. És la intransigència del fanatisme. Per sort, es va quedar sol en la seva protesta, però ens ha de fer reflexionar sobre la responsabilitat, educativa en aquest cas, que donem a certes persones.

És evident que el català necessita impuls. Ningú amb sentit comú nega que la llengua necessita ser respectada i protegida en l'àmbit públic.

És un dret bàsic que, a Catalunya, un ciutadà pugui adreçar-se al seu metge o al funcionari de torn en català i que se l'entengui. Aquesta és la normalitat democràtica: que l'Administració sigui un mirall de la societat a la qual serveix i no un mur d'incomprensió.

S'estan fent algunes, insuficients, accions encaminades a aquest objectiu, de normalitzar la convivència del català i del castellà, amb la premissa que promocionar no és prohibir.

Però no tothom ho entén. Els que s'excedeixen, com el professor esmentat, li fan més mal que bé a la llengua. Perquè, aleshores, es genera rebuig.

El català necessita activitats que ajudin a estimar-lo, com una obra de teatre, no policies lingüístics que espantin els propis parlants.

Perquè, al final, el major problema del català no és el castellà: són aquells que, amb el seu sectarisme, el presenten com una imposició que ofega.