Colonització multinacional de Catalunya
"Quan els beneficis s'anteposen a la història col·lectiva, es corre el risc d'arruïnar quelcom que no té preu: la singularitat d'una empresa i els seus vincles afectius amb els compatriotes que la van acollir i la van fer gran"
Els quatre germans Ferrer i José Luis Bonet van anunciar aquesta setmana la cessió del 50% de Freixenet a l'alemanya Henkell, propietària de l'altra meitat des del 2018. Els interventors en el festí s'han abstingut de facilitar l'import de la transacció, que es presumeix molt elevat. Hi ha alguna pista. Fa vuit anys, els alemanys van abonar uns 220 milions pel 50%. Ara arrodoneixen la jugada en gran i s'apoderen de cap a peus del principal fabricant de cava.
Els posseïdors de les accions donen un cop d'efecte espectacular, ja que l'operació els reporta enormes guanys. Tanmateix, el trasbals és pèssim per al país, perquè es perd el domini d'una marca emblemàtica d'aquestes contrades, que llueix el pavelló espanyol arreu del món gràcies a les seves exportacions a un centenar de països.
La notícia s'esperava tard o d'hora. Quan, a finals de la passada dècada, alguns socis van alienar la seva part i van donar entrada a la poderosa Henkell, ja es va certificar que la influència de la nissaga catalana tenia data de caducitat i acabaria extingint-se.
Curiosament, Codorníu, l'altra gran entitat autòctona del sector, també va caure en mans foranes el mateix any. En aquest cas, l'assalt el va protagonitzar el fons inversor Carlyle, dels EUA. Es va fer amb dos terços del capital per 200 milions.
Els dos-cents accionistes de Codorníu, tots ells descendents del fundador, sospiraven per l'arribada d'una oferta suculenta, atès que arrossegaven una dècada orfes de dividend. Després de no pocs dubtes i discussions, es va perfeccionar la proposta de Carlyle. La majoria dels Raventós va sucumbir a la temptació i es va desprendre de les seves participacions.
Però un terç dels títols segueix en mans de membres de la saga. Els mantenen perquè esperen que un dia no llunyà els proporcionaran plusvàlues sucoses.
Al seu torn, la presència de Carlyle és de caràcter temporal. Ningú dubta que tan aviat com es presenti l'oportunitat, deixarà anar llast i traspassarà el seu preuat tresor al millor postor.
Codorníu arrossega una formidable trajectòria de cinc segles, que li confereix la singular característica de ser un dels negocis més antics d'Europa.
La seva facturació ronda els 230 milions, una minúcia si es compara amb els 1.200 del seu entranyable competidor Freixenet. Aquesta diferència és insòlita. Així, cap al 1970 Codorníu és líder indiscutible del sector amb una producció d'uns 25 milions d'ampolles.
En canvi, Freixenet només elabora un milió. Però es veu afavorida, a mitjans dels 80, per un fet irrepetible. Em refereixo a la gegantina subhasta muntada per adjudicar els actius que el Govern socialista expropia al conglomerat Rumasa, de José María Ruiz Mateos.
Freixenet acudeix a la subhasta i compra a preu de saldo els cellers Castellblanch, Segura Viudas, Canals & Nubiola, René Barbier i Conde de Caralt. Satisfà pel paquet sencer la no gens astronòmica suma de 274.000 pessetes, equivalents avui a uns 6.000 euros en termes constants, és a dir, en valors corregits per la inflació.
L'aposta no deixa d'encabir riscos, ja que el conjunt presenta abundants números vermells. En contrapartida, acull un volum de manufactura gens menyspreable i, sobretot, disposa d'una tentacular xarxa comercial a l'estranger. Freixenet s'espavila per aprofitar a fons ambdues cartes. I es llança a una expansió meteòrica, que la catapulta a l'hegemonia.
Per desgràcia, ara constatem l'exili definitiu d'una societat profundament arrelada a la comarca barcelonina del Penedès. No només constitueix un emblema econòmic a la zona. És alhora un símbol cultural i social de generacions que han treballat a les seves vastes dependències i que han vist créixer la vinya i l'escumós.
El traspàs d'una casa així suposa, a més d'un dolorós cop industrial, un esquinçament en la memòria dels nostres annals corporatius.
La venda a la multinacional teutona deixa un buit impossible d'omplir. Es desvaneix la capacitat de decisió local, es dilueix el llegat familiar i es desplaça del primer pla als qui han estat custodis d'un vi tan genuí d'aquests meridians com el cava.
És un trist recordatori que, als mercats globals, allò més proper rarament es valora com es mereix. Alhora, la riquesa financera que acumulen uns pocs no contribueix a preservar el patrimoni cultural ni l'arrelament al territori de les seves firmes centenàries.
Quan els beneficis s'anteposen a la història col·lectiva, es corre el risc d'arruïnar quelcom que no té preu: la singularitat d'una empresa i els seus vincles afectius amb els compatriotes que la van acollir i la van fer gran.
