Els Goya, també en català

Durant setmanes, una part del soroll habitual a les xarxes socials ha intentat convertir la celebració dels Premis Goya a Barcelona en poc menys que una invasió cultural.

L'argument, més emocional que racional, venia a dir que el “colonialisme espanyol” aterrava a Catalunya per imposar els seus símbols i tradicions.

Però el que va passar a Barcelona aquest dissabte ha estat, precisament, el contrari: una plantofada de realitat.

La gala va començar en català i en gallec. No com a gest anecdòtic, sinó com a declaració d'intencions. Sobre l'escenari, una presentadora catalana, Rigoberta Bandini, al costat de l'actor gallec Luis Tosar, van donar pas a una cerimònia on les llengües van conviure amb naturalitat, sense jerarquies ni complexos.

Però abans de l'inici de la cerimònia, n'hi havia prou amb mirar el photocall per entendre-ho: “Premis Goya” convivint amb “Premios Goya”. 

I, per si quedaven dubtes, allà hi havia Bad Gyal. Catalana, global i incontestable. Sobre l'escenari, desplegant talent i fent-ho en català i amb rumba catalana. No com a gest polític, sinó com el que és: una llengua viva, una eina artística i una carta de presentació al món.

Perquè d'això va tot això. De cultura.

I, tanmateix, s'ha intentat desprestigiar i malmetre. Des de la trinxera digital —i també fora d'ella—, amb crítiques previsibles i fins i tot amb actes tan estèrils com vandalitzar estàtues dels Goya amb estelades. La cultura convertida, una altra vegada, en un camp de batalla simbòlic.

Potser el problema no és el que ha passat als Goya. Potser el problema és la desconfiança d'alguns envers allò que diuen voler protegir.

Perquè hi ha qui sembla creure que la cultura catalana és fràgil, que necessita ser aïllada per sobreviure, que qualsevol interacció la dilueix o l'amenaça. I des d'aquesta por construeixen relats d'invasió que no s'aguanten per enlloc.

Davant d'això, hi ha una altra mirada —més simple, però també més sòlida—: la dels qui confien en la força de la llengua i de la cultura catalana. La dels qui saben que no necessita protecció paternalista, sinó espais. Escenaris. Projecció.

I això és exactament el que han estat aquests Goya.

Un aparador. Un altaveu. I un punt de trobada on el cinema ha demostrat que no entén de fronteres rígides ni de relats excloents.

Perquè el cinema, com la cultura, no és una trinxera. No és patrimoni d'uns ni d'altres. És indústria, és art i és identitat compartida. El consumeixen independentistes i no independentistes, catalanoparlants i castellanoparlants, sense demanar permís a cap marc ideològic. El consumeixen, fins i tot, els que s'omplen la boca de missatges contraris a la celebració d'aquest esdeveniment a Catalunya.

De fet, les dades també desmunten aquest discurs: prop de 70 nominacions estaven directament vinculades a produccions, professionals o talent català. Difícil de sostenir, amb això damunt la taula, que Catalunya hagi estat invisibilitzada o relegada. Fins i tot "colonitzada". 

Barcelona no ha estat envaïda per "cultura aliena". Barcelona, Catalunya i el català han estat protagonistes. I escolta, ens ho mereixem.