BBVA, de l'OPA al banc dels acusats

El Banc Bilbao Vizcaya Argentaria torna a aparèixer a l'escena, aquesta vegada per motius aliens a l'OPA fracassada que va llançar sobre Banc Sabadell. Compareixerà davant dels tribunals per haver contractat l'impresentable comissari José Manuel Villarejo.

L'Audiència Nacional ha desestimat els recursos que han interposat els imputats i el seu processament ja és ferm.

La llista inclou el mateix BBVA, a més de 13 exexecutius i exfuncionaris. Cal citar Francisco González (FG), president omnímode de BBVA durant la llarga etapa de 1999-2018; Ángel Cano, exconseller delegat; Eduardo Arbizu, exdirector jurídic; Antonio Béjar, exdirector de riscos; i Joaquín Gortari, excap del gabinet de FG.

Se'ls imputa una bateria de delictes que abasta el suborn continuat i el descobriment i revelació de secrets.

Cas a part el constitueixen Carlos Torres i Villarejo. El primer exerceix de número dos de FG entre 2015 i 2018, mentre que Villarejo porta més d'una dècada treballant per a la casa. Torres relleva FG quan aquest ha de renunciar a la poltrona. De passada, es lliura pels pèls de la incriminació.

L'embolic en qüestió ofereix tints clarament mafiosos. Comença el 2004, en plena efervescència de la bombolla immobiliària. Llavors, FG decideix recórrer als serveis de Villarejo perquè avorti a tota costa l'assalt del banc que la constructora Sacyr, a les ordres de Luis del Rivero, ha desencadenat.

El policia desplega un arsenal d'estratagemes il·legals per frenar l'ofensiva. Realitza seguiments, punxa telèfons a tort i a dret, investiga la vida privada de diversos capitostos implicats en la maniobra i fins i tot d'alguns empleats de la pròpia entitat assetjada.

Aquest i altres encàrrecs bruts es mantenen ni més ni menys que durant 12 anys. Villarejo s'embutxaca per ells 10 milions, pagats fins a l'últim cèntim pel colós basc.

Quan el 2018 finalment cessa FG, diversos diaris madrilenys publiquen una sèrie d'articles d'alt to laudatori. El qualifiquen de “banquer ètic”, el presenten com l'encarnació de l'honradesa i la decència, i subratllen que mai va prendre una decisió mínimament qüestionable. Poc falta perquè l'elevin als altars i en demanin la beatificació.

Uns mesos després, FG és imputat. Immediatament emet urbi et orbi un comunicat en què mostra la seva “indignació” contra el jutge i el fiscal per haver gosat inculpar una persona tan rellevant com ell. En el seu desahucio afegeix: “existeix una absoluta manca de rigor en les acusacions, una absència total de proves que les sustentin i una inexplicable manca d'arguments jurídics”.

A la llum de les contundents evidències que conté el sumari, els senyors magistrats no han fet el menor cas a les seves bravates, i ara el porten als estrats ignominiosos.

Al marge dels episodis descrits, no està de més recordar alguns detalls reveladors sobre la gestió hegemònica de FG al capdavant de la institució creditícia. Resulta que en els seus gairebé 20 anys de màxim responsable, s'endú a la butxaca la friolera de 165 milions en concepte d'emoluments. D'aquesta quantitat, 85 corresponen a pagues i mamandúrries diverses, i els restants 80 a una pensió depredadora.

La fortuna sideral que percep a costa de BBVA contrasta amb la ruïna que experimenten els accionistes. Quan FG agafa la batuta per primera vegada, l'empresa val a borsa 45.000 milions. Quan abdica dues dècades després, la capitalització s'ha enfonsat fins als 31.000. És a dir, la cotització es desploma en aquest interval un 25%, comptant els dividends repartits en el mateix període.

L'era de FG al cim corporatiu és fèrtil per a ell, ja que el converteix en arximilionari. En el mateix lapse, els socis, els veritables amos de BBVA, perden fins i tot la camisa.

Poques vegades una administració tan deplorable és recompensada amb una esplendidesa semblant.

Les perspectives que s'obren ara per a FG no es limiten a un procés judicial, sinó que arriben a la depuració de responsabilitats per un estil d'autoritarisme que durant anys es va creure impune. A l'Audiència Nacional quedaran de manifest tant unes presumptes pràctiques il·lícites com la pudor siciliana que impregna gairebé des del primer moment la trajectòria de Francisco González.

Potser el veredicte tanqui la causa en l'àmbit de la justícia, però el dany immens a l'honor i al prestigi de BBVA ja figura per dret propi en els anals més foscos del sistema financer espanyol. Perquè hi ha episodis que, al marge de les sentències, perduren a títol d'advertiment. Demostren que el poder sense límits acaba sempre devorant aquells qui el practiquen.