Supervivència política, el pressupost d'Illa
"La proximitat de municipals i l'horitzó autonòmic converteixen cada votació en un càlcul electoral. El suport no és lleialtat. És inversió a curt termini."
El primer pressupost de Salvador Illa neix amb una cosa més que números. Neix amb una data de caducitat implícita.
Al Parlament ningú ho diu en veu alta, però ningú apostaria per l'inici d'un cicle llarg. El PSC governa en minoria. Depèn d'una aritmètica ajustadíssima. I el calendari electoral comença a treure el cap a l'horitzó municipal i autonòmic.
Per això el que estem veient aquests dies no és la construcció d'un gran projecte compartit. És, sobretot, un exercici de supervivència política.
Amb els Comuns, l'acord en habitatge era el peatge inevitable. No hi ha hagut revelació ideològica ni gir històric. Les línies mestres —més intervenció, més pressió reguladora, més parc públic— ja eren sobre la taula. A més, encaixen amb el marc estatal vigent.
La negociació no ha estat sobre el rumb. Ha estat sobre la intensitat. I, sobretot, sobre l'autoria.
Els de Jéssica Albiach necessiten demostrar que condicionen el Govern. El PSC, en canvi, té pressa per aprovar els comptes sense trencar amb l'ecosistema empresarial que històricament ha orbitat al seu voltant.
Illa ha reforçat el perfil social perquè no té alternativa aritmètica. Però ha procurat no creuar certs límits. Sap que el mercat de l'habitatge ja està tensionat. I sap que afegir més incertesa jurídica pot tenir efectes que després ningú controla.
No hi ha conversió doctrinal. Hi ha, senzillament, càlcul.
Més delicada és la carpeta d'ERC.
L'anomenada “finançament singular” no és una ocurrència d'aquesta setmana. És l'enèsima reformulació d'un debat que Catalunya arrossega des de fa dècades. Però el marge real de negociació és limitat.
Hi ha el marc constitucional. I la dependència del PSOE de majories ajustades al Congrés. Cada gest a Barcelona ressona a Madrid.
ERC necessita exhibir que continua arrencant concessions estratègiques. Que no es limita a sostenir un president socialista. Però la seva posició avui és incòmoda.
Aquesta incomoditat ja no és teòrica. ERC ha arribat a frenar la tramitació pressupostària per forçar garanties explícites sobre l'IRPF. Un senyal que l'equilibri és operatiu, no retòric, i que qualsevol avanç fiscal està travessat pel càlcul electoral i per l'estabilitat del Govern central.
Mentre negocia al Parlament, el seu portaveu a Madrid, Gabriel Rufián, treballa per apuntalar Pedro Sánchez. Intenta influir, a més, en la recomposició de l'espai polític a l'esquerra del PSOE.
Aquesta doble via obliga els republicans a un equilibri complex. Diferenciar-se sense trencar. És a dir, tensionar sense provocar un col·lapse que també els arrossegaria.
Illa, per la seva banda, ha d'evitar que qualsevol avanç fiscal s'interpreti com un privilegi. El líder del PSC no pot dinamitar l'equilibri territorial que Sánchez sosté amb dificultat. El resultat, si arriba, serà probablement un acord de formulacions ambicioses i desenvolupaments tècnics molt més prudents.
La fragilitat, en realitat, és compartida. Catalunya i Madrid estan lligades per la mateixa corda. Un moviment brusc al Parlament pot convertir-se en munició al Congrés. I viceversa.
En aquest context, la reacció de Foment del Treball no és simple sobreactuació. Josep Sánchez Llibre ha endurit el to davant les polítiques d'habitatge i les hipòtesis fiscals. “Filocomunistes”, ha dit per referir-se al que s'ha pactat.
L'empresariat català ve fart d'anys d'incertesa reguladora: límits de lloguer recorreguts, canvis normatius accelerats, debats fiscals sense tancament clar. L'apel·lació a la seguretat jurídica, per tant, té base.
Al mateix temps, Foment fixa territori. I recorda al PSC que el seu ADN històric ha estat la centralitat econòmica. És pressió, sí. Però també memòria.
I després hi ha Junts.
Amb els de Carles Puigdemont no hi ha improvisació. Hi ha estratègia freda. Amb una xarxa municipal sòlida a la Catalunya interior, la seva prioritat és preservar aquesta hegemonia. Qualsevol cosa abans que aparèixer com a soci indirecte d'un Govern socialista.
Prefereixen deixar que ERC assumeixi el desgast de la negociació. Es limiten a assenyalar que tot és insuficient o “sucursalista”. És una posició còmoda. No condicionen ni es taquen. Esperen el desgast aliè i confien a capitalitzar simbòlicament l'eventual retorn del seu lideratge.
El problema és que aquesta aposta converteix la política catalana en una competició per l'error de l'altre. No en una pugna per oferir alternatives de gestió.
Junts protegeix el seu territori. Renuncia, de moment, a influir en decisions que afecten el conjunt.
Si el pressupost surt finalment endavant, Illa podrà exhibir que governa. Que sap teixir majories puntuals. Els seus socis podran vendre que han condicionat les polítiques.
Tots anotaran un tant.
Però res d'això garanteix estabilitat a mitjà termini.
La proximitat de municipals i l'horitzó autonòmic converteixen cada votació en un càlcul electoral. El suport no és lleialtat. És inversió a curt termini.
I quan el rendiment polític deixi de compensar, l'amenaça d'una convocatòria anticipada deixarà de ser implícita. Es convertirà en arma llençadora.
Josep Pla va deixar escrit que en política, com en la vida, hi ha coses que simplement no són possibles.
L'equilibri delicat d'Illa es mou precisament en aquest límit. Entre el que es proclama i el que realment es pot fer.
Aquest pressupost català no inaugura una etapa sòlida. Tot just compra temps. Preuat, això sí.
I avui, a la Catalunya actual, guanyar temps sembla ser l'única estratègia compartida per socis i adversaris.
