'DeBÍ TiRAR MáS FOToS'
"Que Bad Bunny hagi guanyat el Grammy a l’Àlbum de l’Any és molt més que una fita lingüística [...] És un acte profundament polític servit des d’un dels escenaris més influents del món"
No ens equivoquem. Que Bad Bunny hagi guanyat el Grammy a l’Àlbum de l’Any és molt més que una fita lingüística o una victòria simbòlica per a la música en llengua espanyola.
És molt més que el primer disc no cantat en anglès que s’alça amb el premi més important de la indústria. És, sobretot, un acte profundament polític, una clatellada de realitat servida des d’un dels escenaris més influents del món.
Perquè aquest premi no arriba en un buit cultural ni en un context neutre. Arriba en un moment en què els Estats Units acumulen setmanes de titulars difícils de pair: detencions surrealistes per part de l’ICE --el Servei de Control d’Immigració i Duanes--, batudes indiscriminades, nens de cinc anys detinguts per qüestions d’immigració, i morts a mans d’agents policials que han encès totes les alarmes dins i fora del país.
Un escenari que evidencia fins a quin punt la política migratòria ha travessat línies que semblaven, fins fa no tant, infranquejables.
En aquest context —i no és un matís menor— irromp Bad Bunny. No només com a artista premiat, sinó com a símbol. Perquè bona part del que representa avui té a veure amb la defensa dels drets dels immigrants, amb la denúncia de la seva criminalització sistemàtica i amb la reivindicació d’una identitat llatina que els Estats Units consumeix, celebra i monetitza, però a la qual sovint nega drets bàsics.
Això es percep amb claredat a 'DeBÍ TiRAR MáS FOToS' l’àlbum pel qual ha guanyat el Grammy.
No estem davant d’un disc banal ni davant d’un exercici de nostàlgia inofensiva. És una obra travessada per la memòria, la pertinença i la ferida. Una denúncia clara, sense subratllats innecessaris, sobre el que implica ser migrant, ser llatí i ser porto-riqueny en un país que aixeca murs mentre balla la teva música.
Dir que Bad Bunny és només reggaeton és no haver entès absolutament res. No és un producte buit ni una moda passatgera. Bad Bunny representa un moviment cultural que ha decidit deixar de demanar permís. I per això l’abast d’aquest Grammy va molt més enllà de l’àmbit musical.
L’impacte és encara més gran si es té en compte que serà ell qui protagonitzarà la mitja part de la Super Bowl, un dels esdeveniments mediàtics més grans del planeta. L’aparador perfecte. El lloc on el missatge ja no pot ser ignorat.
Tot això passa sota enduriment extrem de la política migratòria impulsada per Donald Trump, que manté mig món amb les mans al cap la normalització de pràctiques que vulneren drets fonamentals.
Per això, que en aquest precís moment l’artista llatí més influent del món sigui qui alci la veu des de la cultura és, sense embuts, una clatellada política.
Així doncs, aquest premi no és només un reconeixement artístic. L’Acadèmia ha parlat i també és un crit contra les polítiques migratòries de Trump, una reivindicació frontal dels drets dels immigrants i, en essència, del dret de les persones a existir sense por. És la demostració que la cultura també és resistència.
Sí, és història: el primer àlbum en espanyol que guanya el Grammy a l’Àlbum de l’Any.
Però és quelcom més profund.
És una oda a la cultura llatina, a la memòria, a la dignitat.
Una oda a Puerto Rico.
I a tots els que continuen lluitant pel simple dret a ser.
