La nova etapa de Catalunya

El formidable èxode d'empreses que el cop separatista de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras va desencadenar ha fet la volta. Vuit anys després, s'ha transformat en un parsimoniós procés invers. Les entitats que van ser impel·lides a traslladar les seves seus a altres enclavaments d'Espanya més acollidors, comencen a retornar a poc a poc als seus emplaçaments originals.

Entre els prolegòmens del procés i els seus estertors, van marxar al voltant de 9.000 companyies vernacles de tot tipus i condició, la majoria d'elles, a la Comunitat de Madrid. De moment, no ha emprès el camí contrari ni una desena part de les exiliades. És molt probable que moltes ja no tornin mai. Han descobert que als seus destins actuals s'hi viu molt bé. I no cal estar pendents d'una col·lecció de dirigents de poble amb ínfules d'estadistes que es dediquen a perpetrar aixecaments de tres al quarto.

Perquè els emprenedors, a diferència dels il·luminats dirigents sobiranistes, no viuen de les arengues, del simbolisme buit o dels eslògans de fireta. Necessiten seguretat jurídica, estabilitat governamental i un panorama previsible per desenvolupar les seves tasques, invertir els seus diners i crear ocupació.

Soler & Palau, conspicu productor de sistemes de ventilació, és un exemple paradigmàtic del degoteig de viratges que s'està registrant. El 2018 va fugir al municipi madrileny de Pinto, on posseeix una gran factoria.

Fins ara ha tornat l'instrumental que domina el principal paquet d'accions, tal com va explicar Crónica Global aquesta setmana. L'anterior ho va fer la firma que administra part del patrimoni privat dels propietaris. Ara només falta que adopti la mateixa resolució Seis PM, la hòlding que controla el vast imperi.

Els poders materials d'aquest es resumeixen en ni més ni menys que 25 fàbriques escampades per Europa, Amèrica i Àsia, amb una plantilla conjunta de 6.500 empleats. Aquestes dependències es complementen amb cinc instal·lacions d'I+D, que configuren la medul·la espinal del conglomerat.

S&P es va constituir al municipi gironí de Ripoll el 1951, per iniciativa de Eduardo Soler Font i José Palau Francàs. El primer d'ells va morir el 2012 sense descendència. Va llegar part de la seva immensa fortuna a l'Escola de Treball del Ripollès.

El capital de S&P és avui en mans dels sis fills de Palau Mallol, a saber, José, Blanca, Carlos, Cristina, Susana i Francisco. El lot més gran, equivalent al 38%, es troba en mans de José.

Les magnituds financeres de S&P són enlluernadores. El balanç consolidat de 2024, publicat recentment, reflecteix un consorci integrat per un centenar de societats. Per primera vegada en 75 anys, el seu volum de negoci va superar clarament els 1.000 milions. Així mateix, va assolir una altra fita rellevant: el benefici net va superar els 100 milions i va arribar a 103. Els recursos generats no es van quedar enrere i es van elevar a 142.

El sextet de patrons va celebrar per tot el que valen aquestes fites amb la distribució d'un dividend de 26 milions, que dobla amb escreix el de l'any precedent. Amb aquesta aportació, ha rebut en l'última dècada, per aquest concepte, la bonica suma de 120 milions. Després del repartiment, S&P llueix uns exuberants fons propis de 830 milions i uns actius d'1.170.

La repatriació transcrita simbolitza, en definitiva, que el factor polític continua pesant de manera determinant en les decisions societàries. Quan l'andami institucional es normalitza i ofereix certeses a llarg termini, el capital productiu tendeix a desfer camins que mai hauria d'haver recorregut. No obstant això, el balanç global continua sent molt desfavorable per a Catalunya, que encara està pagant la factura de la major estampida corporativa de la seva història.

Resta per veure si els incipients moviments aconsegueixen consolidar-se o es limiten a uns pocs casos concrets. La clau rau en què la certesa no sigui conjuntural, sinó duradora. Només així les companyies tornaran a aquests meridians sense la por permanent de patir convulsions provocades per governants sense escrúpols.

La nova etapa dels nostres indrets, allunyada d'aventures secessionistes i centrada en la gestió, pot esdevenir un imant poderós per recuperar el vigor econòmic que sempre ha caracteritzat aquest territori.

Si el Govern de Salvador Illa manté un clima sa i, sobretot, redueix de manera dràstica el paorós infern fiscal que pateixen els catalans, els retorns ja iniciats es consolidaran. Fins i tot podrien disparar-se i donar lloc a altres de més rellevància.