Un pas endavant!
"Si Ada Colau es proposa unir les esquerres, anem aviats. Encara que també és veritat que no hi ha gaire més on triar"
Quan vaig saber que l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra del PSOE havia decidit batejar el seu intent d'unió amb la frase del títol, el primer que em va venir al cap va ser la cançó One step beyond, del grup britànic Madness, i fins i tot em vaig preguntar si la utilitzarien per als seus possibles anuncis polítics (malgrat els seus sons de saxòfon grinyolant i el seu to lleugerament humorístic, circense i infantil).
A continuació, vaig recordar un acudit de quan el franquisme que, probablement, resulta més adequat per a la nova iniciativa de la nostra pseudoesquerra esbojarrada: un prebost del règim s'adreça al seu públic i anuncia: “Estàvem a la vora del precipici, però ara hem fet un pas endavant”.
Les ideasses de la nostra esquerra a l'esquerra de l'esquerra de l'esquerra (sigui això el que sigui ja, a aquestes alçades del curs) són per posar-se a tremolar. I amb aquest intent model la-unió-fa-la-força, em temo que no es pot fer una excepció.
La cosa venia viciada d'origen, amb un líder autoproclamat, Gabriel Rufián, que no comptava amb l'aprovació ni del seu propi partit. Després se li van despenjar els separatistes (que, per motius que se m'escapen, solen ser inclosos en el sector progressista de la societat). I, després, el que quedava (és a dir, els comunistes), tampoc li va donar el vistiplau a Rufi i el nostre home es va quedar penjant de la brotxa.
Se suposava que la Yolanda Díaz faria aquest pas endavant i es posaria al capdavant de totes les esquerres a l'esquerra de l'esquerra però, en comptes d'això, va fer un pas al costat, va dir que no es veia amb ànims per assumir la tasca (i la comprenc), i va deixar lliure el lloc de comandament.
Poc després --i aquí és quan la cosa es posa realment crua--, va aparèixer la Ada Colau i no va dir ni que sí ni que no, però que s'ho pensaria, atès que no perd mai una oportunitat de socialitzar el patiment i sempre es pot fer més mal a l'esquerra (tal com la vam conèixer alguns) a nivell nacional que a nivell municipal (i, de passada, clatellot per a Rufi).
Ada sempre diu que es retira discretament, però mai ho fa. Poc després de jubilar-se de la PAH, va assegurar que no albergava ulteriors ambicions polítiques. Però es va presentar a l'alcaldia de Barcelona i, el que és pitjor, la va guanyar, passant-se vuit anys al capdavant de l'ajuntament en què el preu de l'habitatge (compra i lloguer) no va deixar de pujar.
Quan va perdre les eleccions, va semblar que aquesta vegada sí que es prendria unes llargues vacances, però va acabar donant senyals que seguia en el seu quan es va embarcar en aquella Flotilla Meravella de presumpta ajuda a Gaza tan plena d'activistes que no va quedar lloc als vaixells per a menjar.
Ara ha vist que quedava lliure la plaça de líder en el nou front popular i ha fet córrer la veu que potser hi aspira (prèviament, va portar en Gerardo Pisarello de Madrid, on l'havia enviat per socialitzar el patiment juntament amb Jaume Asens, i se'n va anar amb ell a visitar el pobre Bob Pop i comminar-lo a no presentar-se a les primàries dels Comuns, de les quals en va sortir convenientment apallissat).
Si l'Ada Colau es proposa unir les esquerres a l'esquerra de l'esquerra del PSOE, anem aviats. Encara que també és veritat que no hi ha gaire més d'on triar: Urtasun està molt ocupat descolonitzant museus que no ha visitat mai (per fatxes!), Maíllo és un escarransit que avorreix les ovelles, Errejón viu aclaparat per les denúncies de violació, Monedero fa temps que està deprimit des que van treure el seu amic Maduro del palau presidencial de Caracas i Sarah Santaolalla es conforma amb presidir la Comunitat de Madrid, animada pel taverner Iglesias (que ara ampliarà el seu ramat gràcies a Movistar; què serà el següent?: El Toro TV, per compensar?)
Les esquerres tradicionals espanyoles mai han sabut unir-se ni organitzar-se per a res. Així van perdre la Guerra Civil. I les nostres (presumptes) noves esquerres només conserven de les velles la incapacitat per defensar els seus objectius en teoria comuns.
L'única manera de salvar els mobles de l'esquerra espanyola seria un motí al PSOE que inclogués l'execució (preferiblement metafòrica) de Pedro Sánchez i la seva infame colla. Però no sembla que això hagi de passar aviat. I mentrestant, PP i Vox es llepen els dits davant el panorama catastròfic del que avui s'entén per esquerra a Espanya i que tant els ajudarà a arribar al Govern de la nació.
Un pas endavant? Més aviat un pas al davant a la vora del precipici.