El xarnego desagraït
"Rufián s'incrusta a Madrid com Buenafuente o Marc Giró, per pur i legítim afany de prosperar"
Fa olor de sofre al quarter general d'ERC a Barcelona. I la pudor arriba, com no podia ser d'una altra manera, de Madrid, que és el Gran Satanàs per a qualsevol patriota català que es preï. La ferum prové, concretament, d'una persona: es diu Gabriel Rufián i és el número u del partit al Congrés dels Diputats.
I quin és el motiu de tots aquests nassos arrufats? Doncs que Rufi passa dels seus companys d'escó, va a la seva bola, mostra aspiracions nacionals (o estatals, si ets independentista), no es plega a les bases ideològiques del partit i fins i tot ha tingut el valor de dir que, si volen que es presenti a les eleccions, haurà de ser amb gent de la seva confiança i no amb aquells rancis que no el deixen evolucionar com a polític i com a persona humana.
Conclusió: a ERC cada dia són més els que no el suporten i voldrien veure'l desaparèixer. Una cosa que no passa perquè fins i tot Oriol Junqueras reconeix que Rufi té molt de tiró popular, fins i tot entre els que no són nacionalistes.
A Catalunya sempre s'ha valorat molt la figura del xarnego agraït, és a dir, aquell subjecte que no ha tingut la sort de néixer a Catalunya, però fa tot el possible perquè se'l consideri un més de la colla pessigolla. El més cèlebre de tots ells, l'escriptor Paco Candel, va ser acollit en el seu si pel pare de la pàtria, Jordi Pujol, que sempre va tenir molt en compte les seves opinions, i a qui fins i tot li va quedar temps per apadrinar un altre il·lustre convers procedent de la immigració, el taxista reciclat en empresari radiofònic Justo Molinero.
En els seus inicis, el senyor Rufián semblava ajustar-se al que s'espera d'un xarnego agraït però, en realitat, l'únic que feia era medrar a l'establishment lazi, convenientment enganxat al gran Joan Tardà, qui, al seu torn, el cobria d'elogis (“En Rufián és un tuiteru de la hòstia”).
Primer va donar la cara per aquella pantomima anomenada Súmate, que pretenia congregar tot el charneguismo agraït però, tan aviat com va poder, es va treure de sobre aquell llast i es va posar a fer política de debò, que és on s'hi pesca cacho. A ERC li van anar donant corda, i vegeu ara el resultat d'aquesta promoció: el noi s'ha enfilat a la parra (espanyola).
En el fons, el seu cas és com quan Buenafuente va passar de TV3 a la televisió nacional: més públic, més popularitat, més diners. Al cap i a la fi, potser Catalunya sí que és un país, però un país molt petit, i ja se'n conforma ell Joel Joan. Rufi s'incrusta a Madrid com Buenafuente o Marc Giró, per pur i legítim afany de prosperar. Els d'ERC voldrien que continués defensant des del seu escó la Catalunya independent, però el noi està per altres coses, sobretot des que a la resta d'Espanya van començar a abundar els indocumentats que el veuen com el tipus ideal per salvar l'extrema esquerra nacional de si mateixa.
I per a Rufi, mai no es va tractar de lluitar per la (aparentment impossible) llibertat del terrer, sinó de sortir corrents de Santa Coloma, instal·lar-se a la capital del Regne i seguir medrant. Des d'aquest punt de vista, és lògic que ERC se li acabés quedant petita.
![Acto Irene Montero y Gabriel Rufían](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/540613.jpg?p=c:1724:970:nowe:324:229\/w:320\/h:180&h=WH99Ok5c"])
L'home té ambicions. Fins i tot ell s'hauria d'haver adonat que l'esquerra espanyola dels Iglesias i les Belarras és un desastre sideral, i aquí ha vist l'home el que ve a ser una finestra d'oportunitat. Jo crec que si encara no ha fugit d'ERC és perquè encara no té configurada l'estructura de la seva següent aventura política i perquè, fins llavors, algú li ha de abonar mensualment el seu exagerat sou de diputat.
ERC només té dues opcions, i totes dues fan fàstic: substituir Rufi per un català autèntic a qui no voti ningú o mantenir el de Santa Coloma mentre veu com es busca la vida lluny de la casa mare i s'espanyolitza a marxes forçades. Definitivament, el xarnego agraït els ha sortit més granota que a Esperanza Aguirre els seus sequaços.