Estelades? No, gràcies
"Sembla evident que Barcelona ja no és aquell lloc farcit d'estelades als balcons on la població s'entretenia prenent aeroports, assaltant comissaries o calant foc a la plaça Urquinaona"
Malgrat les crides del presoner de Waterloo a l'escratxe del Papa al seu pas per Barcelona, la resposta popular no ha estat a l'alçada de les seves expectatives. És més, no s'ha vist ni una bandera estelada als actes públics del Summe Pontífex a La gran encisera (també coneguda com La millor botiga del món): gran proliferació de banderes espanyoles i vaticanes.
El Papa va utilitzar el català a la tercera part dels seus discursos i aquí pau i després glòria.
Va ser molt trist (encara que no més de l'habitual) veure Míriam Nogueras convertida en groupie monjil de Sa Santedat, agafant-li la mà i parlant-li en un anglès francament millorable (anomenant-lo His Holiness en comptes de Your Holiness, com si no fos allà, aguantant-li la xapa) per demanar-li que parlés català a Barcelona com a acte d'amor i respecte a la població que l'anava a acollir (amor i respecte que ella es passa pel forro al Parlament de Madrid, on deixa anar totes les seves tabarres en català).
Va ser molt mesquí el fet de carregar contra l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, per no parlar prou en català a les seves al·locucions i fins i tot per dirigir-se al Papa en castellà quan, segons els lazis, Leó XIV entén perfectament el català després d'unes classes accelerades per quedar bé amb els ceballuts. Inquina estesa al rector de la església de Sant Agustí per deixar anar una obvietat com que Catalunya està a Espanya fins a nova ordre.
Sembla evident que el poder de convocatòria d'en Puchi, els seus sequaços i les seves terminals mediàtiques (l'ANC, Òmnium i altres cansins històrics) deixa molt a desitjar i que Barcelona ja no és aquell lloc farcit d'estelades als balcons on la població s'entretenia prenent aeroports, assaltant comissaries o calant foc a la plaça Urquinaona.
Des del punt de vista lazi, és comprensible la desolació davant la desmoralització de les masses, que van passar del Ho tenim a tocar al L'hem tornat a cagar. Realment, la constància no és una virtut dels nostres independentistes: quatre cops de porra i un 155 i tots cap a casa, a rondinar i a insistir que ens volen anorrear.
L'únic que ha donat un cop de mà als lazis ha estat, com sol, Salvador Illa, que va insistir que el Papa parlés català, li va encasquetar un exemplar de les Homilies d'Organyà i va seguir el seu costum d'instaurar la pau social a base de cedir a totes les exigències dels indepes.
Exigències, per cert, que no s'apliquen a altres il·lustres visitants, com el president del Mobile World Congress, John Hoffman, que fa anys que ve a Barcelona i continua sense parlar ni una paraula de català ni de castellà, o l'entrenador del Barça, Hansi Flick, que segueix parlant en anglès i imposant l'auricular a les rodes de premsa (a mi m'és igual, però crec que a ells els hauria d'escandalitzar, patriòticament parlant).
El lazisme continua aferrat a l'enganyifa de la llengua pròpia quan el castellà és la llengua més parlada a Catalunya. Potser el català fos la llengua pròpia a la Catalunya del segle XIII, però resulta evident que ja no ho és al XXI. Aquestes coses passen.
Han passat a Irlanda, Escòcia i Gal·les, per citar uns veïns propers. Ha passat a la (anomenada) Catalunya Nord, també coneguda com el sud de França. Aquí la situació no és tan greu, però hi ha catalanoparlants que es donen per morts dins d'una generació. I sí, la solució definitiva per salvar el català i imposar-lo a tots els nivells és la independència.
El problema és que la majoria dels catalans no estem per la feina, una evidència per a la qual no calen referèndums. Comportar-se com si Catalunya fos un país independent és absurd i pueril. Si algun dia ho és, ja en parlarem. Però, de moment, la realitat és la que és i viure fora d'ella és viure en l'error, per molt que es toquin al Papa els seus sants nassos o que el sou de Míriam Nogueras el paguem els espanyols.