A la felicitat pel totxo

Eulàlia Reguant, la carismàtica dirigent de la CUP, la dona que mesmeritzava l'espectador de TV3 amb la seva impressionant col·lecció de tics (calia triar entre l'espectacle multimèdia i assabentar-se del que deia; per això, fascinat per l'experiència visual, mai vaig saber de què m'estava parlant), s'ha fet gran i, com diria Raphael, ha passat de la infantesa als assumptes.

Ja no és temps ni edat de quimeres, per bonica que fos aquella independència de Catalunya amb què somiava la CUP, sinó de comportar-se com una adulta i integrar-se en el negoci familiar, que és de provada solvència: una immobiliària que respon pel nom de Muscius Cent, el patrimoni de la qual arriba als 14 milions d'euros i que controla 35 propietats entre pisos, locals, places d'aparcament i trasters.

Eulàlia Reguant, de pro-okupa a immobiliària, entra ara a la promotora familiar

En el seu càrrec d'apoderada, la nostra Eulàlia pot posar en lloguer cases i coses i contribuir a l'esplendor de la família. A la CUP no s'ho han pres gaire bé (envejoses!, pelacanyes!) i li han recordat l'època que exercia de martell de grans tenidors, fons voltor i altres armes d'explotació pròpies del porc burgès, però no sembla que la cosa li hagi afectat gaire.

Potser hauria preferit mantenir la seva fortuna en secret, però aquest diari es va assabentar de les seves arts del totxo el passat mes d'agost, quedant al descobert una certa contradicció del model “Fes el que dic, no el que faig”.

Quan al difunt Vázquez Montalbán se li recordava que era comunista, però vivia com un bon burgès, sempre contestava: “Jo assumeixo les meves contradiccions!”, encara que els altres no les assumissin amb tant d'entusiasme. Li ofereixo la frase a la bona d'Eulàlia per si li serveix d'alguna cosa.

La família d'Eulàlia Reguant (CUP) posseeix un patrimoni de 13 milions en el sector immobiliari

La senyora Reguant no és l'única política a qui li passen aquestes coses, però no és fàcil acusar-la d'haver-se lucrat després del seu pas per la política. El negoci de papa i mama ja estava en marxa i només calia pujar al carro, encara que això signifiqués convertir-se en l'arrendadora d'algun desgraciat a qui esprémer convenientment.

Seria una mica mesquí prendre-la amb l'Eulàlia quan estem envoltats de polítics que s'han forrat amb la cosa pública (alguns d'ells tenen la barra de continuar donant-nos lliçons des de les seves mansions). I fa temps que ens vam adonar que el lucre relacionat amb la política no era competència exclusiva de la dretona: aquí hi ha els casos, recents i espectaculars, de figures del PSOE com José Luís Ábalos o Santos Cerdán.

O, en un registre menys flamboyant i, en aparença, legal, aquí tenim el nostre home a la Unesco, Miquel Iceta, que en dos anys va passar de tenir un capital declarat de 650.000 euros a un de deu milions d'euros. 27 immobles acumula el nostre home entre habitatges, places d'aparcament, parcel·les i locals repartits entre Barcelona, Girona i Menorca.

Sol o en companyia de familiars, Iceta ha sabut construir-se una notable fortuna personal que, com la de Reguant, grinyola una mica amb el seu suposat ideari. No nego que estigui tot en regla (encara que tampoc ho afirmo), però queda tan lleig com el xalet de Galapagar de Pablo Iglesias o la ingent quantitat d'apartaments que atresorava el Gran Wyoming a Madrid i que li van valer, per part de la dreta, l'infamant àlies de Don Pis.

Se suposa, encara que ja ningú s'ho creu, que la política és un servei públic que comporta molt de sacrifici. Veure Eulàlia Reguant convertida en Senyora Eulàlia, l'arrendadora, i Miquel Iceta en Don Piso Milionetis no és tan depriment com creuar-se amb Ábalos o Rodrigo Rato, però fa una mica de peneta. No perquè ens haguéssim empassat mai les mentides de la CUP o del PSC, sinó perquè sembla mentida, francament, que es pugui ser tan peseter: un no té per què assumir les contradiccions alienes, la veritat.