Cal atonyinar als pobres
"Cal amuntegar molta substància tòxica al cap per emprendre-la a puntades de peu amb un vagabund, algú que ja té prou desgràcia amb el que li passa"
Lentament, però decididament, l'aporofòbia va creixent a Catalunya. Segons una estadística optimista, el 2024 es van produir unes 40 agressions a persones sense llar, una suma que l'associació Som Sostre augmenta a 50 el 2025, i que segons altres càlculs més pessimistes podria elevar-se a moltes més. Sobretot, si tenim en compte que molts dels homeless agredits no presenten cap denúncia, ja que consideren que prou sort han tingut sortint vius de l'atac de torn.
En aquests moments, es recupera a l'hospital un vagabund d'Olot que va sobreviure fa uns dies a una brutal pallissa pel simple fet d'enlletgir el paisatge urbà amb la seva presència.
A alguns pertorbats no els basta amb fer el que fem tots quan ens creuem amb un expulsat del sistema, que és mirar-lo amb compassió, donar gràcies a Déu per no haver acabat com ell, i seguir el nostre camí després de treure'ns-el del cap, ja que ens ha donat molt mal rotllo (sobretot, als que vam beure com esponges en el passat i vam arribar en algun moment a témer tan trist destí, sobretot si érem de natural melancòlic i literari, i vèiem un cert encant en el maleïtisme enfrontat a una societat cruel: sort que se'ns va passar la ximpleria i vam deixar de bufar).
Cal amuntegar molta substància tòxica al cap per emprendre-la a puntades de peu amb un vagabund, algú que ja té prou desgràcia amb el que li passa.
Salvant les distàncies, la cosa recorda aquells energúmens que se senten obligats a agredir homosexuals o trans perquè la seva mera existència els indigna, com si es convertissin en jutges del que és tolerable i del que no ho és a la via pública. Què li passa a algú pel cap quan es creua al carrer amb un homosexual del sector plomall i arriba a la conclusió que cal partir-li la cara amb la màxima rapidesa possible?
De la mateixa manera, quanta matèria fecal té al cervell algú que es creua amb un homeless agafat al seu cartró de vi Don Simón i considera que cal calar-li foc ipso facto? Ningú ens demana que agafem el vagabund, el portem a casa i l'apuntem a un centre de desintoxicació. Però aquesta gent s'entesta a seguir un determinat lema: “Si no pot ajudar, molesti. L'important és participar”.
Al carrer no s'hi arriba d'un dia per l'altre. El procés és lent però, pel que sembla, inevitable. Un dia perds la feina (habitualment, per la teva addicció a l'alcohol o les drogues). Un altre dia et deixa la parella. Et quedes sense feina i sense domicili. I ja estàs llest per integrar-te en això que els francesos, sempre tan fins, anomenen la pègre o la cloche. Ja has renunciat a tot, excepte al cartró de vi dolent. Dorms on i quan pots, i a sobre has d'aguantar que un senyoret de merda et foti una pallissa o et cali foc perquè li molesta la teva presència.
Fallen els serveis socials i certa gentussa et dona el cop de gràcia, com si fossin la colla de Malcolm McDowell a La taronja mecànica. Ja sé que molts vagabunds rebutgen les ajudes, i que alguns prefereixen morir-se de fred a l'hivern abans que dormir en un refugi. Però haurien de tenir dret a dormir a terra, com gossos, sense el perill que un eixelebrat --que vés a saber quins traumes amaga, com els apallissadors de gais-- consideri que cal treure'ls del mig.
El homeless no demana res i, en general, no culpa ningú de la seva situació (només a si mateix). Hauríem de respectar, doncs, el seu dret a morir-se d'angúnia, no a mans d'algun tarat que, en el seu deliri, probablement creu estar contribuint a netejar la ciutat d'indesitjables.
La protecció policial no hauria de limitar-se als membres funcionals de la societat, sinó ampliar-se a les deixalles del carrer. I la justícia faria bé d'aconseguir que calar foc a un vagabund no sortís gairebé gratis.