El perill de vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo
"No està clar que utilitzar el mateix llenguatge que Vox i que els mitjans de comunicació afins agitin tots els espantalls possibles sigui el millor camí, però equivocar-se en les propostes és un error de manual"
Javier Milei ha trencat la campanya. El PSOE ha mostrat amb orgull que són esquerrans i ha agitat les pensions contra els seus oponents. Vox ha competit amb Milei per veure qui insulta més i millor a Sánchez. A més de l'eslògan intel·lectual de “Pedro Sánchez, fill de puta”, la cotorra argentina ha demanat “fer-lo fora a puntades de peu”, una cosa molt democràtica, per cert, i l'ha qualificat de dictador i de lladre.
Tot un art que utilitzen els mamarrachos i els matons de taverna quan porten alguna copa de més. Santiago Abascal l'ha saludat emocionat però des de la distància. No sembla que la foto amb Freddy Krueger l'entusiasmés.
I el PP? El partit de Núñez Feijóo estava amagat i ocult. Milei no aportava res perquè la seva presència donava ales a l'esquerra i les seves sortides de to mobilitzen. Com sempre, Díaz Ayuso es va saltar la consigna. No hi va haver declaracions i va amagar la trobada fins a última hora, però li va regalar a Milei una abraçada entusiasta. Al PP no s'ho podien creure. Abraçar qui ha enfonsat els funcionaris, ha retallat les pensions i ha expulsat 11 milions d'argentins del sistema reubicant-los a l'economia submergida no era un missatge desitjable per a Feijóo. Per a la lideressa madrilenya sí. En el fons, el seu llenguatge insultant és molt similar al de Milei. No fa servir motoserra però sí navalla traïdora.
El viatge de l'argentí ha impulsat els blocs. L'extrema dreta i els esquerrans, deixant el PP plantat. Tant que els esquerrans s'han posat les piles i apuren negociacions perquè el Front Ampli desisteixi en algunes províncies a favor del PSOE per garantir-se la victòria. Seran cinc o menys de cinc.
Les calculadores estan en marxa a velocitat de creuer però, si la fórmula qualla, una vintena de diputats poden canviar de bàndol. M'explico. En una província de tres diputats avui es registraria un empat 1-1-1 entre PSOE, Vox i PP. Un impuls de l'esquerra deixaria la cosa en 2-1. El forat a la dreta seria un forat de grans dimensions.
El PP no va veure l'acord al Senat de l'esquerra i ara tampoc l'ha vist al Congrés. I Feijóo no troba el to. Va dir diumenge en el seu “contracte amb Espanya” que es posaria les piles amb el castellà a les aules. La inconcreció va portar les entitats que reneguen de la immersió a ensenyar-li les dents. No els convencia la proposta perquè es quedava curta. Només tres dies després, el seu candidat per Barcelona, Xavier García Albiol, hi posava aigua al vi reconeixent, ni més ni menys, que el català tenia problemes.
I gairebé aquest embolic és el de menys. Ficar-se al jardí de les pensions en plena campanya electoral tot fa sospitar que hi ha un infiltrat al comitè d'estratègia dels populars.
En política no hi ha res pitjor que vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo i en la conjuntura actual un moviment en fals o, simplement, un mal moviment, fa miques les teves expectatives. El 2023 va passar i Feijóo es va quedar sense Moncloa per un grapat de vots en províncies clau.
Catalunya torna a ser peça clau. García Albiol no és un mal candidat però l'alcalde de Badalona fora de la seva ciutat no és profeta. El mareig amb la llengua tot just iniciada la campanya el deixa a la deriva. Sense vots del nacionalisme moderat i amb un Vox, creixent, apropiant-se del discurs radical.
Si Feijóo perd a Catalunya se li pot complicar la pel·lícula. I perdre vol dir quedar per sota de Vox perquè perdre davant Jordi Hereu ningú ho qüestiona. L'únic interrogant és saber quants diputats li traurà el PSC al PP. Més de 13 seria una mala notícia per al carrer Génova.
Els populars saben que tenen el seu electorat mobilitzat, tot i que han de prestar atenció a dues pedres a la sabata. El traspàs de vots a Vox que ha augmentat l'última setmana i la mobilització de l'esquerra, que també ha registrat moviments a l'alça amb la dada dolenta que Sánchez comença a recuperar vot perdut a les saques del PP.
No està clar que utilitzar el mateix llenguatge que Vox i que els mitjans de comunicació afins agitin tots els espantalls possibles sigui el millor camí, però equivocar-se en les propostes és un error de manual. Torno a la pregunta quina és exactament l'estratègia del PP?
