El partit de l'amor i l'apropiació indeguda
"El sanchisme és el responsable de la pèrdua de la superioritat moral de l'esquerra a Espanya, amb l'ajuda de les seves excrecències, com Podemos i Sumar. I ara ens diuen que són el partit de l'amor... Va, home!"
Ara ja ha passat de moda, però hi va haver un temps no gaire llunyà en què es parlava molt de l'apropiació cultural indeguda, que els més woke consideraven pràcticament un delicte.
Si un músic, un escriptor, un modista o qualsevol persona amb un ofici creatiu bevia de cultures presumptament alienes, se l'acusava ipso facto de lucrar-se a costa d'un poble o un col·lectiu històricament maltractats. És a dir, si eres un ciutadà occidental, només podies buscar inspiració a Occident. Aquest era el teu mapa. I si et venia de gust escriure una novel·la ambientada en una tribu sioux, per exemple, era perquè eres un miserable que afegia a l'insult colonial l'afronta del lucre personal.
Mai no em vaig prendre seriosament això de l'apropiació cultural, però aquests dies s'ha donat un cas que m'ha cridat l'atenció (per mal). Em refereixo al soliloqui d'Óscar Puente en què va dir que el seu partit polític, el PSOE, era el partit de l'amor (insinuant, no gaire el·lípticament, que tots els altres eren partits de l'odi i la mala bava, coses que, segons ell i contra tota evidència, no es donen a Villa Pedro).
Si no recordo malament, l'última vegada que es va parlar de l'amor com a solució a tots els problemes va ser als anys 60, quan l'era hippy i la Nació de Woodstock, quan Lennon deia que l'amor era la resposta, quan se'ns recomanava a tots els éssers humans que féssim l'amor i no la guerra (lema que, en forma de xapa, espero veure aviat a les solapes del menistre de Transports).
En el món de la política, tan donat a l'odi, la punyalada trapera, la corrupció, l'estafa o el descontrol sexual, fa temps que ningú té el coratge de treure a col·lació l'amor en els seus discursos.
No existeix l'amor en la política. L'odi, per contra, és el que guia l'activitat de tots els nostres partits. I ara ens surt el menistre amb això que el seu és el partit de l'amor? Però, quina manca de respecte al ciutadà comú és aquesta? I amb quin dret es roba als hippies el seu ideari?
Sí, d'acord, l'hipisme tenia un component infantil molt notable, però els pobres melenuts, en la seva ingenuïtat (o en la seva ximpleria) no deixaven de ser uns bons nois, amb la possible excepció de Charles Manson.
També hi havia infantilisme entre els sublevats del maig del 68, que es queixaven del general De Gaulle, però prenien Mao, el Che i Lenin per persones raonables i exemples a seguir (de fet, l'actual actitud pueril del PSOE és una barreja de les bajanades dels hippies i les dels seixanta-vuitistes).
“Fes l'amor i no la guerra” es pot proclamar al mateix temps que “Prohibit prohibir” o “Sota les llambordes, la platja” (que l'hi diguin als acampats de la Puerta del Sol).
Però afrontar el previsible canvi de cicle polític amb bajanades com la del partit de l'amor no és tolerable per cap votant que es respecti mínimament. Com tampoc ho és l'sketch de pornografia sentimental que van protagonitzar el president i la primera dama en el mateix escenari on Puente delirava en ple exercici d'apropiació cultural indeguda. Si hagués dit que el PSOE és el partit de l'amor de pagament, en homenatge a l'absent Ábalos, segrestat per la justícia espanyola i posat a bon recer al taleg, hauria estat més a prop de la veritat i més lluny de l'infantilisme i l'apropiació indeguda.
Potser hi ha qui va trobar enternecedor l'espectacle ensucrat i hipòcrita que van donar fa uns dies els sociates, però a mi em va semblar l'última i definitiva presa de pèl als socialdemòcrates que quedem a Espanya.
Hi va haver temps, no ho negaré, sobretot al principi de la Transició, en què del PSOE emanava un cert bon rotllo que el distingia de la dretona, sempre disposada a renyar, prohibir i reprimir, però fa dècades d'això i ara PSOE i PP són tal per qual en el seu concepte del poder pel poder.
El sanchisme és el responsable de la pèrdua de la superioritat moral de l'esquerra a Espanya, amb l'ajuda de les seves excrecències, com Podemos i Sumar. I ara ens diuen que són el partit de l'amor... Va, home!