Illa es fa trampes al solitari
"Si Almaraz pot continuar funcionant fins al 2030, per què Catalunya, que depèn majoritàriament de la nuclear, manté intacte el calendari de tancament previst per a Ascó I (2030), Ascó II (2032) i Vandellòs (2035)?"
La pròrroga d'Almaraz fins al 2030 ha estat una de les poques notícies positives d'un estiu climàticament insuportable i políticament indignant, marcat per la crisi de Ceuta, que ha posat el Govern de Pedro Sánchez contra les cordes. En energia, almenys, ha prevalgut el sentit comú: mantenir oberta una central nuclear que encara resulta necessària.
A Catalunya, però, la notícia gairebé no ha agitat debat. I això resulta estrany. Si Almaraz pot continuar funcionant fins al 2030, per què Catalunya, que depèn majoritàriament de la nuclear, manté intacte el calendari previst per a Ascó I (2030), Ascó II (2032) i Vandellòs (2035)?
El tancament del parc nuclear espanyol no el decideix la Generalitat. És fruit de l'acord assolit el 2019 entre el Govern i les companyies elèctriques. Les autoritzacions corresponen a l'Estat i el Consell de Seguretat Nuclear té l'última paraula en matèria de seguretat. Però el Govern sí que pot fer alguna cosa: pressionar perquè es revisi el calendari o, per contra, donar-lo per bo i no moure fitxa.
I aquí apareix la contradicció d'Illa. El president de la Generalitat ha fet del pragmatisme un senyal d'identitat. Fa dues setmanes, a Alcarràs, va defensar el desplegament de les renovables i va advertir: "Catalunya no es pot permetre parar". Té raó. Precisament per això costa d'entendre que el seu Govern es limiti a assumir el calendari nuclear com si fos una llei de la natura.
Ja ens vam fer trampes amb els peatges, i abans amb l'escola catalana, presentada durant anys com un "model d'èxit" mentre els resultats educatius aconsellaven menys autobombo i força més autocrítica. No són problemes comparables, però sí que revelen un mateix mecanisme: la resistència a revisar un discurs davant la realitat.
Amb la nuclear està a punt de passar el mateix. És cert que el Govern està fent un esforç considerable per accelerar les renovables. El PLATER n'ordena el desplegament i la planificació energètica de la Generalitat planteja un creixement enorme de la generació neta. El problema no és tenir un pla. És si arribarà a temps, enfrontant-se a més a oposició al territori amb milers d'al·legacions que impugnen el desenvolupament de l'eòlica i solar.
Perquè les xifres actuals són eloqüents. El 2025, la nuclear va cobrir el 50,5% de la demanda elèctrica catalana, mentre les renovables amb prou feines van arribar al 15,3%. I Catalunya va produir uns 38.300 GWh, davant d'una demanda de 45.250 GWh. És a dir, fins i tot amb nuclears en funcionament necessita importar electricitat per cobrir la diferència.
Una cosa hauria de quedar clara: tancar una central no fa desaparèixer la demanda elèctrica que cobreix. Si les renovables i l'emmagatzematge no arriben a temps, caldrà cobrir aquest dèficit amb més importacions i, encara pitjor, cremant més gas. I aquí apareix la gran contradicció: tancar nuclear en nom de la transició energètica per acabar depenent més d'una font fòssil que emet CO₂ i és més cara. Tot això, mentre proclamem la urgència de combatre el canvi climàtic.
Per això la qüestió no és que Illa pugui decidir unilateralment sobre Ascó i Vandellòs. No pot. La qüestió és si, davant d'una realitat que canvia, considera que Catalunya s'ha de limitar a complir el guió de 2019 o ha de defensar una revisió del calendari. La pròrroga d'Almaraz demostra que aquests calendaris es poden revisar. I si es poden revisar allà, també s'hauria de poder discutir aquí.
Illa diu que Catalunya no es pot permetre parar. Precisament per això hauria de ser el primer a plantejar que tampoc es pot permetre tancar les centrals que avui garanteixen bona part de la seva electricitat. La bona política energètica no consisteix a complir una data. Consisteix a arribar a l'objectiu. Almaraz ha obert una porta. El Govern ha preferit no empènyer-la. Una altra vegada, trampes al solitari.
