La muralla otomana
"A força de ser un colador, les ciutats espanyoles de la cornisa nord-africana expandirien el conflicte. No n'hi ha prou amb demanar ajuda a Frontex, com ha fet Sánchez, lliurat a la gesticulació per netejar el seu error a la platja d'El Trampolín"
Quan un no sap gaire bé on és, després d'un viatge sense demà, és senyal que ha trobat la bellesa del lloc. Pot passar a la costa dàlmata, al cor de Sardenya o a la riba de l'Estret.
Milers de joves migrants, amb el somni d'arribar a la península, van sentir aquesta bellesa durant unes hores a les platges de Ceuta. Però ara saben que Rabat no sosté les seves promeses. I que part d'Espanya discuteix les ajudes que reben: “No es poden rebre migrants sense límit”, argumenta Oriol Junqueras —en contra del seu delfí, Gabriel Rufián— i “no n'admetrem cap”, base argumental de Míriam Nogueras.
Tots dos dirigents són del gremi de l'art per l'art, és a dir, cultiven plenament cada dissertació per obtenir no el fruit dels seus discursos, sinó l'experiència mateixa d'haver-los pronunciat. Compleixen amb el diletantisme, garantia de llibertat i plaer; més que fer alguna cosa, intenten ser algú.
Els partits del procés veuen amb bons ulls la reforma del Servei d'Acció Exterior (SEAE) de Brussel·les que inclou l'endureixement de la política migratòria, sota la supervisió d'Úrsula von der Leyen.
El redisseny de les fronteres no és a l'ordre del dia, però és el sentir compartit pels estats a la cita informal dels ministres d'Exteriors de la UE, que se celebra avui a Irlanda. I el nacionalpopulisme català esperona el nerviosisme de la cita: expulsar el migrant sense recursos producte de la superposició de cultures foranes.
La frontera de Ceuta és la menys costosa del món, però no es mouen les fronteres, sinó els ciutadans a la recerca de millores, lluny de la fam. Per als experts en la geopolítica de l'Estret hi ha dos elements que es complementen: l'estratègia anticolonial de Marroc i, davant d'aquesta, el fracàs de la política de dissuasió d'Espanya, que va apuntalar Aznar en la crisi de Perejil, amenaçant amb la superioritat militar espanyola. Moncloa nega avui la dissuasió per principi i abraça la negociació tova que satisfà Mohamed V.
A força de ser un colador, les ciutats espanyoles de la cornisa nord-africana expandirien el conflicte. No n'hi ha prou amb demanar ajuda a Frontex, com ha fet Sánchez, lliurat a la gesticulació per netejar el seu error de gruix a la platja d'El Trampolín.
Per la seva banda, PP i Vox traslladen el seu discurs temptador a Junqueras i Nogueras: respondre a Rabat per no alimentar el seu desig d'expansió natural. Ho mantindrà Feijóo quan arribi a la Moncloa?
El cap de l'oposició segueix Manfred Weber, president del PP europeu, juntament amb els països de la UE que acusen Espanya de propiciar l'efecte crida, al marge de França, Portugal, Irlanda i Luxemburg. Sánchez s'hi lliga a Marroc —ell sabrà— i Feijóo alerta la població espanyola amb les maniobres híbrides del veí. Els del procés tornen; estan per aixecar a Catalunya una muralla otomana contra migrants, envoltada de creus bizantines i romanes.
