A qui li importa el que faci Puigdemont?
"Al final, la justícia europea, a qui ha salvat realment la vida política, ha estat Pedro Sánchez"
Carles Puigdemont va perdre la seva oportunitat de ser un heroi nacional català el dia 27 d'octubre de 2017, quan en sortir del Parlament que acabava de proclamar la independència no es va dirigir al Palau de la Generalitat per signar els primers cent decrets de la nova república.
Llavors president de la Generalitat es va esfumar com la il·lusió dels milers de seguidors que l'esperaven a la plaça de Sant Jaume, incloses les càmeres de TV3 que van estar esperant inútilment que la bandera espanyola que onejava a la seu del govern català fos solemnement arriada.
A partir d'aquí, Puigdemont ha estat un joguet del destí en el seu exili de Waterloo, mentre una dotzena dels seus companys de fracàs assumien la presó amb una dignitat encomiable. Al final, una dècada després, tots seran feliçment amnistiats en nom de la reconciliació entre catalans. També ell, és clar.
El procés d'amnistia està resultant el més lent del món occidental per la resistència incalificable de la justícia espanyola i segurament també el més decebedor per als dirigents independentistes.
La mesura de gràcia no ha estat conseqüència de la pressió internacional sobre l'Estat espanyol, ni molt menys de la protesta interna dels llaços grocs, sinó pura i simplement la conseqüència d'una necessitat estrictament parlamentària i per tant democràtica de Pedro Sánchez per renovar la seva presidència.
La conjuntura política de 2023 va ser transcendent. Els vots de Junts al Congrés dels Diputats van ser molt més decisius que totes les proclames prèvies per convèncer el PSOE de la urgència de proclamar l'amnistia. Fins i tot el PSC, que acabava de guanyar còmodament unes eleccions catalanes rebutjant la necessitat immediata d'una amnistia, es va sumar a la processó per solemnitzar els beneficis innegables de la normalització de la política catalana.
En tot aquest vaivé polític, Carles Puigdemont ha tingut múltiples moments propicis per tornar i enfrontar-se a la rebel·lia del Tribunal Suprem. Però només va fer un amago teatral per posar nerviós Salvador Illa en el seu dia d'investidura.
El president de la Generalitat, que va proclamar la independència el 10 d'octubre de 2017 per congelar-la a l'instant esperant una esotèrica negociació política amb el govern del PP, va estar 12 dies a la presó de Neumünster el 2018. Segurament allà es va convèncer de les incomoditats de la reclusió.
Puigdemont no ha tornat i ara són diverses les veus que li ho reclamen, tantes, segurament, com les que li recomanen que no ho faci. Fins i tot el ministre més xerraire del govern Sánchez, Óscar Puente, li ho ha suggerit amigablement per posar contra les cordes el Tribunal Suprem. També Junts sembla que l'espera, anunciant el seu retorn “peti qui peti”, tanmateix, sembla clar que els plans de Puigdemont són ara mateix estrictament personals.
És dubtós que el retorn precipitat de Puigdemont convingui a Sánchez, enfangat en massa problemes judicials com per sumar la detenció obligada d'un aliat pròfug per ordre del jutge Llarena.
Aquesta derivada de desgast complementari per a Sánchez podria ser un al·licient perquè Puigdemont es decidís a tornar a casa. Tot i així, el president de Junts ha tingut ocasions millors, electoralment molt més rendibles, per fer-se detenir a Barcelona i no les ha materialitzat. Per què ho faria ara?
En realitat, tant se val el que vagi a fer Carles Puigdemont. Ell tindrà les seves prioritats personals i familiars totalment respectables. Tanmateix, la seva figura política es presenta completament amortitzada, tant pels seus antics socis republicans com per una part del seu propi partit al qual identifiquen com una rèmora per recuperar el vell electorat convergent.
Puigdemont podrà jubilar-se a finals de 2027, sempre que hagi cotitzat a la Seguretat Social durant 38 anys i 6 mesos. Per aquelles dates, Pedro Sánchez s'haurà sotmès al veredicte de les urnes i es presumeix que el Tribunal Suprem ja haurà cedit a la força de la llei. Cal suposar que l'expresident de la Generalitat ja estarà a casa seva veïna del castell de Montagut per presentar els papers.
En buscar la seguretat de Bèlgica, Puigdemont va renunciar a l'èpica del processament, el judici, la condemna i la presó que van patir la majoria de dirigents del procés. Va triar esperar un rescat dels Cents Mil Fills de Sant Lluís que no s'ha produït. Al final, la justícia europea, a qui ha salvat realment la vida política, ha estat Pedro Sánchez, que ha vist avalada la seva aposta per l'amnistia, la més arriscada de les seves moltes decisions arriscades.
