Benvingut, Puigdemont
"Aquest diari, que durant molts anys es va oposar gairebé en absoluta solitud al procés que va desembocar en el Cop, i per això va patir les mirades de superioritat i menyspreu de tants col·legues, a més d'algun atemptat 'de baixa intensitat', no l'escrivim ressentits ni fanàtics"
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha avalat l'amnistia que va decretar el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, el 30 de maig de 2024. En principi, doncs, Carles Puigdemont, podrà abandonar el seu exili –no dubto que la prestigiosa paraula se li pugui aplicar, tant si és en sensu lato com en sensu stricto— després de tants anys consumint-se d'impaciència, nostàlgia i frustració a Waterloo, i tornar a la brega política, si així li plau.
Cal suposar que als magistrats del tribunal europeu els importa relativament poc el destí del senyor Puigdemont, per no parlar de l'insignificant senyor Comín, però no així el del senyor Sánchez, els ambaixadors i mitjans afins del qual els han convençut que l'amnistia (una cacicada sensacional, una burla a tots els espanyols, especialment als catalans, i una declaració de guerra a la feina dels jutges, com l'admirable Manuel Marchena, president de la sala penal del Tribunal Suprem, que va jutjar i condemnar els líders del procés el 2019), ha servit per a “la reconciliació” nacional.
Per al que ha servit, sens dubte, és perquè el partit socialista governi Espanya i Catalunya. L'amnistia, com tots sabem, va ser una imposició dels partits nacionalistes que van assestar el Cop d'Estat –igual que no em dolen prendes a avalar que la fugida de Puigdemont i els seus es pot anomenar “exili”, sostinc que la declaració d'independència, que trencava la unitat territorial de l'Estat, va ser literalment un cop, més greu que el de Tejero, encara que no es donés amb bigoti i pistola, sinó amb somriures mel·líflues, samarretes grogues i “il·lusió”—, un trágala a Sánchez a canvi de permetre-li prendre el poder.
Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per recordar algunes declaracions. Pedro Sánchez va dir que l'amnistia era anticonstitucional en diverses ocasions al llarg de 2021, 2022 i fins pràcticament el mateix mes de les eleccions generals del juliol de 2023.
El 10 de novembre de 2022, en una entrevista a laSexta, parlant de la reforma del delicte de sedició, va afirmar que l'amnistia era “una cosa que, sens dubte, aquest Govern no acceptarà i que, sens dubte, no entra en la legislació i en la Constitució espanyola”.
“Sens dubte… sens dubte…” A Antena 3, en una altra intervenció va ser igual de taxatiu: “Una amnistia és inconstitucional, és il·legal, això no té cabuda en el nostre ordenament constitucional”.
El 21 de juliol de 2023, només dos dies abans de les eleccions generals del 23-J, en una entrevista a La Hora de la 1 (RTVE) i també a Al Rojo Vivo (laSexta), va tornar a insistir en la mateixa línia, qüestionant que el seu Govern acceptés mai aquesta exigència de l'independentisme.
On vaig dir “dic”, dic “Diego”. Sánchez “va canviar d'opinió” –una cosa en principi legítima, honesta i fins i tot lloable… quan les opinions no les formen els interessos particulars– després de les eleccions del 23-J, en necessitar els vots de Junts (set escons) per a la seva investidura. El 27 d'octubre de 2023 ja defensava l'amnistia com una eina que “contribuirà a la normalització política a Catalunya”, i finalment el Congrés, amb els vots socialistes i separatistes, va aprovar la Llei d'Amnistia el 30 de maig de 2024, en vigor des de l'11 de juny d'aquest any.
Després que aquell Govern indultés, pels mateixos motius que va decretar l'amnistia, alguns dels condemnats del procés, després que aquests passessin alguns anys a la presó, què pensar sobre el retorn de Puigdemont amnistiat?
Malgrat tot el mal que ell i els seus ens van causar als catalans, i malgrat el ridícul mundial que van protagonitzar (i en política es pot fer “tot, excepte el ridícul”, com li va dir Tarradellas a De Gaulle, quan aquest li va preguntar què pensava fer a Sant-Martin-le-Beau), aquest diari, que durant molts anys es va oposar gairebé en absoluta solitud al procés que va desembocar en el Cop, i per això va patir les mirades de superioritat i menyspreu de tants col·legues, a més d'algun atemptat “de baixa intensitat”, no ho escrivim ressentits ni fanàtics. Som, o volem creure que som, tolerants.
Particularment, qui això signa s'alegra que un ésser humà sense delictes de sang hagi pogut deslliurar-se per fi de les seves responsabilitats penals, i pugui tornar al seu país. Preferiria que els tribunals espanyols no posin traves ni dilatin l'aplicació de la sentència del tribunal europeu. Vol que Puigdemont segueixi embolicant, ara des de la màxima proximitat, i per més que sigui injust, diguin el que diguin el tribunal europeu o el Papa de Roma.
Espanya és “una casa de tolerància”, com diu la cançó de Paolo Conte. És un país on es viu molt bé, especialment si un compta amb el sou i els privilegis d'expresident de la Generalitat, convenientment arrodonits amb els d'una esposa col·locada a la tele pública a càrrec també dels pressupostos generals de l'Estat.
Benvinguts, doncs, Puigdemont i els seus companys, a Espanya. Que una multitud desempolsegui les samarretes grogues i les banderes castristes i vagi a rebre'ls a l'aeroport del Prat. Que els rebi a la Generalitat el senyor Illa i els imposi medalles. Per mi com si indulten l'Ábalos, l'exfiscal general de l'Estat, el Santos Cerdá, el germà del president, la Leire Díez “la fontanera”. M'alegraré per ells.
Però després, si us plau, que no ens parlin els socialistes de lawfare, ni facin veure que s'alarmen pel descrèdit de la política i la imparable empenta del populisme, perquè se'ns escapa el riure...
