A qui li interessa la veritat?
"El món va tan de pressa, és tan canviant i està tan fracturat que quan surti a la llum tindrem altres temes de preocupació"
“El problema no és només esbrinar la veritat sinó saber què fer-ne”, deia el controvertit Miguel de Unamuno.
La seva frase amaga una profunda reflexió que avui dia gairebé no té sentit. Ara ni tan sols es tracta de buscar la veritat. Serveix el bulo o la insídia.
És més, la veritat desapareix rere una boira que barreja teories conspiratives que es basen en mentides i mitges veritats, amanides per agitadors professionals i per uns mitjans de comunicació que no aposten per la reflexió sinó per altres interessos que només persegueixen l'objectiu de formatejar les ments, com definia Christian Salmon.
I si es troba la veritat ja és tard per saber què fer-ne perquè la no veritat ja ha imposat el seu storytelling, el seu relat, queda a la memòria col·lectiva i, pitjor, queda a la memòria inesborrable del món digital.
En el nostre món ple de filtracions, informacions interessades, autos judicials que generen un reguitzell d'interpretacions, bulos, fake news i altres exquisideses no es busca la veritat i els ciutadans espectadors es refugien en creure, no en saber.
Es divideixen entre els que creuen una cosa i els que creuen la contrària segons el mitjà de comunicació que segueixen o les xarxes socials que consumeixen. O segons la seva ideologia. Sens dubte, tenen la ment formatejada per pensar igual que la informació que reben. És a dir, pensen igual que el seu algoritme.
La veritat és que sempre ha estat així, però el món digital ha empitjorat la percepció i, al meu parer, ha destruït l'esperit crític per un soroll incessant. Un soroll que suplanta en moltes ocasions la realitat. No busca la veritat, sinó que fabrica la seva veritat i es dedica amb fruïció a expandir-la com a tal. Si ho és o no, és un detall nimio.
El Govern està avui acorralat per diverses investigacions judicials i per actuacions policials, amb una UCO que actua com Charles Bronson, el justicier.
En aquestes últimes una de gran èxit mediàtic; la policia entra a la seu del PSOE. El primer diari que va publicar la notícia deia “registre policial a la seu de Ferraz per la caixa B del PSOE”. No va ser així. No va ser un registre sinó un requeriment d'informació, ni va ser a la recerca de la caixa B del PSOE sinó que es buscaven documents que acreditessin pagaments del PSOE a una fauna liderada per una tal Leire Díez, que ella mateixa es defineix com bocamolla.
Els matisos són importants però ja era igual. El mal ja estava fet i en l'imaginari popular la policia entrant a la seu d'un partit amb la seva façana folrada amb una bastida ja era símptoma, soroll, de culpabilitat. Ja hem sentenciat. Quan la justícia es pronunciï, el món ja haurà sentenciat i l'escarni ja serà irremeiable. La seva teoria de la conspiració ha funcionat i el PSOE és culpable absolutament de tot.
Els afectats s'han situat a la trinxera desenvolupant una teoria de la conspiració a la contra.
Som víctimes d'un complot polític, judicial, policial i de mitjans de comunicació “per enderrocar el Govern amb males arts”.
Segurament, alguna raó tenen perquè personatges com el -suposat- jutge Peinado, l'ardor guerrer que expressen alguns mitjans de comunicació -una televisió va insinuar que el president estava malament del cap amb un metge com a interlocutor/asseverador del sospita-, i la tasca policial que elabora informes amb altes dosis d'imaginació i literatura, sustenta la fabulació.
Televisions, ràdios, premsa, digitals i xarxes socials s'han llançat en tromba.
No per informar, sinó per formar. Per crear un relat que faci guanyar unes eleccions a un partit que no és el PSOE.
No tindrà més vots que el 2023 però les eleccions es guanyen generant por i desassossec als adversaris, que avui ja més que adversaris són enemics.
No cal guanyar-los, cal triturar-los. I per aconseguir-ho cal desmobilitzar els seus votants. Fer que se sentin avergonyits. De fet, quan t'interroguen per la situació política gairebé has de desmarcar-te en el personal de la corrupció. Et fiquen al mateix sac.
El PSOE pot tenir alguna raó en això del complot general, sobretot al Madrid DF, però pomes podrides n'hi ha.
El president, i l'expresident, han de donar explicacions. També la justícia faria bé de fer-ho perquè això del germà de Sánchez i de la seva dona, Begoña Gómez, és un exemple de podridura judicial.
I no diguem la policia, que a vegades funciona més com a oposició que com a investigació.
Van investigar per filtracions al fiscal general. Si investiguessin la policia hi hauria cua al trullo.
La veritat? A qui li interessa. La majoria ha pres partit.
Esbrinar-la? Per a què? El món va tan de pressa, és tan canviant i està tan fracturat que quan surti a la llum tindrem altres temes de preocupació. Que ho preguntin a Podemos, que va ser víctima d'una cacera de la Kitchen durant anys.
A qui li importa ara? L'objectiu era triturar-los. Avui això és una pantalla passada. Avui a qui li interessa la veritat? A ningú.
