Els jutges no manen
"Sánchez és una illa, però Feijóo s'aferra a mantenir-la lligada al continent"
El Poder Judicial no decideix el model de convivència; el decideixen els poders legislatiu i executiu. L'oposició ignora que l'exercici de la llibertat no és una paraula buida.
Feijóo és aficionat als laberints, camina per un rizoma sense sortida per manca de valor. No busca el Minotaure per pura por quan el té davant. Tremola davant el poder immaterial de l'Euzkadi Buru Batzar (EBB), el comandament real del PNB disposat a escoltar-lo, però sense perdre la seva aliança amb el socialisme basc del qual depenen les diputacions forals.
La política espanyola està marcada per la influència territorial que no resideix exactament en l'opinió sociològica de les enquestes ni els poders autonòmics, sinó en les arquitectures institucionals de les nacionalitats històriques.
El PP negocia amb els territoris des del punt de partida de l'Espanya unívoca i aquests li responen amb un missatge plurinacional. No es tracta del sobiranisme embolicador, sinó d'un model constitucionalment aplicable com el que maneja la República Federal d'Alemanya, un país en què, a Berlín no se li acut mai ofendre, amb missatges grollers, els Governs de Baviera o de l'antiga Turíngia.
Però la dreta espanyola és fanfarrona i ruda. Resulta impossible comparar, en termes d'estratègia, els de Gènova, 13 amb el canceller Metz, successor d'Àngela Merkel, o amb Emmanuel Macron, el centrista serpentejant de l'Elisi.
Espanya és el paradís del Dret Processal. Les acusacions i defenses davant els magistrats són la línia divisòria del partidisme polític. Atòmic! Quin model planteja Feijóo ara que sembla estar tan a prop de la victòria? Ningú no ho sap.
La maquinària que decideix el delicte és una potència reflectida en els Codis Penal, Civil o Mercantil. Els factors que intervenen en una instrucció són tan imprevisibles com els terratrèmols i, sobretot, tinguem en compte que una interlocutòria no és una sentència.
La paraula compromet en els àudios que reprodueixen els mitjans, però viatja amb el vent com les prèdiques de Franklin Graham, la figura de l'evangelisme blanc que el cap de setmana passat —a pocs dies de la visita del papa Lleó XIV— va declarar a Madrid que creu en Trump perquè “Déu l'ha escollit per a això”. Apa!
Sánchez és una illa, però Feijóo s'aferra a mantenir-la lligada al continent. Enviar Miguel Tellado a negociar amb Aitor Esteban és una taca imperdonable, davant l'elegant president de l'EBB, professor universitari, amant de la diversitat, coneixedor dels pobles indígenes nord-americans i practicant de la llengua lakota.
Sense desafiament a pit descobert no hi ha moció de censura, una guerra de nervis i accents en què “el fracàs mostra el que l'èxit oculta”, diu la cita de Carl von Clausewitz que Iván Redondo ha col·locat al seu llibre El manual, prodigi de memòria accelerada.
El tempo lent de Mariano Rajoy no tornarà i els acords de Feijóo van, segons el dia, de “el meu cor als meus assumptes” (l'Elegia). Els togats aguanten el xàfec diari de casos amb més soroll que substància i em consta que n'estan farts.
