‘Informe Fènix’: tard i coixejant
"Cap economia avançada pot sostenir nivells elevats de prosperitat recolzant-se principalment en activitats de baix valor afegit"
El recent Informe Fènix, elaborat per economistes com Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l'assessorament de figures com Jordi Galí o Jaume Ventura, posa sobre la taula una realitat incòmoda: l'economia catalana creix en termes agregats, però perd prosperitat relativa per habitant.
El diagnòstic resulta difícilment refutable. A començaments dels anys 2000, el PIB per càpita català superava clarament la mitjana europea; avui se situa per sota.
El creixement demogràfic ha sostingut les xifres macroeconòmiques, però no ha millorat proporcionalment el benestar del ciutadà mitjà. El model productiu s'ha desplaçat cap a sectors de baixa productivitat —turisme massiu, hostaleria o determinades branques agroindustrials— sustentats en mà d'obra barata i escassa qualificació.
El resultat és un creixement extensiu que pressiona l'habitatge, congestiona els serveis públics i manté salaris estancats.
En aquest punt, l'informe encerta de ple. Cap economia avançada pot sostenir nivells elevats de prosperitat recolzant-se principalment en activitats de baix valor afegit. Catalunya corre el risc d'instal·lar-se en una mediocritat competitiva incompatible amb la seva tradició econòmica.
Ara bé, el document incorre sovint en un to pessimista, proper a l'alarmisme característic d'una certa tradició nacionalista. La diferència és que aquesta vegada el relat no es recolza en el vell argument de l'“espoli” fiscal ni en una Catalunya suposadament frenada per Madrid. El focus es desplaça cap a les debilitats internes del propi model productiu, cosa que suposa un avenç analític evident.
Tanmateix, el risc de construir un relat excessivament declinant persisteix. Catalunya continua sent una de les economies més dinàmiques del sud d'Europa, amb capacitat exportadora, teixit industrial i una ciutat global com Barcelona. El problema no és el col·lapse, sinó la erosió gradual d'avantatges competitives històriques.
La principal limitació de l'informe és política. Analitza moltes d'aquestes debilitats com a inèrcies impersonals, quan obeeixen en bona mesura a decisions concretes de les darreres dues dècades, la responsabilitat de les quals recau en gran part sobre la Generalitat.
El procés no va ser només una crisi institucional; va ser també una gegantina distracció col·lectiva. Mentre altres regions europees competien per atreure inversió, talent i tecnologia, bona part de la política catalana va quedar absorbida per la confrontació identitària i la cultura del greuge.
El nacionalisme governant va prioritzar l'èpica simbòlica per sobre de la gestió eficaç. Els costos han estat visibles: deteriorament institucional, inseguretat jurídica, fuga de seus empresarials i pèrdua de confiança inversora.
El cas de les renovables resulta especialment il·lustratiu. Durant anys, la Generalitat va combinar una retòrica grandiloqüent sobre la transició energètica amb una pràctica marcada per la paràlisi administrativa, la inseguretat reguladora i la pressió localista contra nous projectes.
Mentre altres comunitats avançaven en eòlica i fotovoltaica, Catalunya acumulava retards i dependència energètica, comprometent part de la seva competitivitat futura.
Té mèrit, això sí, que l'Informe Fènix no caigui del tot en l'automatisme del “dèficit fiscal” com a explicació universal. Els seus autors, tots sobiranistes, eviten convertir la relació amb l'Estat en una coartada totalitzadora. Catalunya necessita menys excuses i més capacitat d'autocrítica.
La regeneració econòmica catalana no vindrà de nous relats èpics ni de fènix simbòlics. Exigirà recuperar una cultura política basada en el mèrit, l'estabilitat institucional, l'obertura i la competitivitat real. Menys identitarisme i més bon govern.
En aquest sentit, el dispendi previst en els nous pressupostos de la Generalitat per recaptar algun dia l'IRPF, quan l'AEAT ja ho fa de manera excel·lent, va en la direcció contrària. És un esforç inútil que només satisfà l'imaginari sobiranista. Més valdria dedicar aquests més de 500 milions d'euros a millorar, per exemple, el sou dels metges i infermeres…
