Pedro Sánchez i l'opció de dimitir
"Si no convoca eleccions és que els seus experts en demoscòpia encara no han encès el llum vermell"
La derrota del PSOE a Andalusia, encara que prevista, és històrica, i com a culminació d'una seqüència de revessos electorals inapel·lables hauria de convèncer Pedro Sánchez de donar per finalitzat el seu paper de Prometeu encadenat a la presidència.
L'endemà de la derrota socialista a les eleccions municipals de maig de 2023, Sánchez va comparèixer per anunciar que “vistos els resultats d'ahir...” donava per acabada la legislatura. Ara, després d'encadenar quatre espectaculars derrotes autonòmiques no es dóna per al·ludit.
Les derrotes les ha provocat el PP, seguint un pla que li ha sortit a mitges. Els populars pretenien allunyar-se de Vox i debilitar el PSOE. El resultat és que depenen més de l'extrema dreta que abans, però, efectivament, han deixat tocat seriosament Pedro Sánchez, la fragilitat del qual li ve del mateix pacte d'investidura.
És evident que la seva voluntat ha estat sempre la de resistir a la presidència esperant modificar el curs de la debacle amb algun bon resultat a les urnes, confiant a capitalitzar la gestió del seu Govern i esperant que el setge judicial al qual està sotmès tant en l'àmbit del Govern com en el familiar es trenqués en algun punt. Cap d'aquestes premisses s'ha complert.
“Molts presidents amb gestions impecables han deixat de ser-ho”, va afirmar Sánchez en aquella agosarada declaració del 29 de maig de la qual aviat es compliran tres anys.
El problema és que la seva gestió no pot valorar-se d'impecable a aquestes alçades de legislatura ni per part dels seus més fidels admiradors. El seu govern sempre està compromès pels seus socis parlamentaris. I per rematar les seves desgràcies, als electors no sembla espantar-los la fórmula d'un PP presoner de Vox.
Els èxits més recents de Sánchez es limiten a editorials i articles d'opinió de la premsa internacional pel seu posicionament a favor de la pau mundial. Segurament algun assessor àulic l'haurà convençut que enfrontant-se a Donald Trump i oblidant-se de Núñez Feijóo les seves perspectives millorarien, almenys per esperar un canvi de tendència a les municipals.
De tota manera, si el comportament de l'antic graner de vots andalús serveix als socialistes de referència, ja poden anar revisant les seves previsions.
L'única lectura política positiva que pot extreure la Moncloa del final d'aquest calvari és que queden amb les mans lliures per ajudar Salvador Illa a consolidar-se com a president de la Generalitat i com a referent territorial dels socialistes. Una bona notícia per al PSC i una trampa per al PSOE.
La contrapartida és que ningú al PSOE dubtarà que a cada acord que avala i facilita el Govern perquè ERC doni suport a Illa es redueixen les possibilitats de la seva remuntada electoral a l'àmbit nacional.
Beneficiar Catalunya arriscant les seves opcions de continuar al poder suposa un sacrifici inèdit entre els dirigents tant del PSOE com del PP. Aquesta actitud suposa un canvi radical i sensacional per als catalans; tanmateix, donades les conseqüències, caldrà comprovar el recorregut de la tendència.
L'avantatge de Pedro Sánchez per continuar governant perdent eleccions, sense pressupostos i acorralat pels seus socis independentistes és que al PSOE no hi ha qui li planti cara. La política orgànica del partit l'ha executada de manual. En el dia a dia li ofereix un respir, encara que a curt termini pot representar un dèficit rellevant per triar un successor.
Sánchez té un marge de maniobra molt limitat. Cap de les seves dues opcions li garanteix res. Pot convocar i perdre o resistir i guanyar, i viceversa. La clau, se suposa, és prendre la decisió de plantar les urnes abans de creuar el llindar de perspectiva de vot considerat irreversible. Si no convoca és que els seus experts en demoscòpia encara no han encès el llum vermell.
