Les celebracions del Barça no contenten ningú
"El millor per a la salut emocional és no veure ni un sol minut de la rua ni de res que tingui a veure amb la celebració del títol, perquè un passa de l'amor a l'odi en qüestió de minuts i acaba desquiciat"
No hi ha res més estressant que seguir una rua de celebració d'un títol, un no sap si lloar o odiar, depenent de cada moment.
Si Yamal oneja la bandera palestina, fatal, si enarbora una estelada, bé. O al revés, depèn, que a mi em sembla bé això de la bandera palestina però malament això de l'estelada. Doncs a mi no m'agrada cap de les dues, en aquesta celebració només hi hauria d'haver la bandera blaugrana. D'això res, ha de mostrar les dues, això és llibertat d'expressió.
Un altre opina que no han de beure alcohol, són un mal exemple per als nens. Al de més enllà li sembla perfecte que beguin i s'ho passin bé, que són joves i han guanyat la lliga. I què em diu vostè del porter polonès, fumant, quin exemple està donant, amb la de casos de càncer de pulmó que hi ha al món, diu aquell. Són els seus pulmons i no està obligant ningú a fumar-se un Cohíbas, i a més és un tipus molt simpàtic, li respon el veí.
Miri, miri com s'ho passa Flick, com és possible que rigui així, si acaba de morir el seu pare, analitza una senyora. Això són coses personals, cadascú porta el dol com vol, contesta el seu marit. Ja, però un pare és un pare. I un títol és un títol.
Hi ha hagut un jugador que no ha saludat un nen amb cadira de rodes que estava cridant el seu nom i plorant, afirma el carter. Potser no l'ha sentit, que hi havia molta gent i molt soroll, reflexiona el quiosquer. Doncs s'hi han de fixar millor. A què vénen aquests càntics contra l'Espanyol i contra el Madrid, això és no saber guanyar, acusa un perico. Què diu vostè, jo, si no es recorden dels rivals en un dia com aquest, sento que falta alguna cosa, rebateix un culer.
El millor per a la salut emocional és no veure ni un sol minut de la rua ni de res que tingui a veure amb la celebració del títol, perquè un passa de l'amor a l'odi en qüestió de minuts i acaba desquiciat.
Una altra opció seria no donar cap importància al que faci un grup de joves per celebrar la seva victòria, però sembla que això no cap als caps dels aficionats.
-Que sàpiga la selecció espanyola que no compta amb el meu suport al mundial!
-Crec que ho podran superar. Per cert, a què es deu la seva desafecció?
-Algú va tirar a l'autobús una pilota de platja, i en Fermín la va xutar!
Si jo fos jugador del Barça, gairebé preferiria perdre tots els títols per no haver d'aguantar aquesta gent que, faci el que faci, li semblarà malament.
I sort que no hi va haver els clàssics parlaments -si n'hi va haver, me'ls vaig perdre- en què cada jugador es dirigeix als aficionats, com si fossin sesuts pensadors en lloc d'esportistes. Aquí la gent mira amb més lupa si cal.
-Ja, aquest fa cinc anys que és a Barcelona i no és capaç de fer el seu discurs en català, quina falta de respecte- opina d'un jugador holandès un català de pura cepa que és incapaç d'escriure en la seva pròpia llengua sense cometre cinc faltes d'ortografia a cada línia.
-Mira, mira com intenta xampurrejar català aquest jugador nascut a Andalusia. Això és perquè al Barça se'ls obliga per contracte a parlar-lo. És un traïdor a Espanya -assevera un madrileny que no ha sortit mai del seu barri i a qui li sembla un insult parlar qualsevol cosa que no sigui castellà amb accent de Lavapiés.
-M'he fixat que Araújo no s'ha referit en cap moment a la situació a Palestina, aquesta falta de sensibilitat és intolerable- es queixa una ministra de Podemos.
-Ni tampoc ha defensat els drets LGTBI, realment els jugadors de futbol viuen fora d'aquest món- tercia l' organitzador d'un curs sobre transsexualitat.
I així.
Vist el que s'ha vist, el millor és fer com Laporta, que es posa el món per montera i se'n va a Luz de Gas on, entre balls, copes i senyoretes, li rellisca igual el que opinin tirs i troians, merengues i culers, amics i enemics. Que n'aprengui Florentino.
