Fa uns mesos la meva amiga Idoia em va preguntar si l'acompanyaria a un concert de música clàssica. “No he anat mai a cap, i sé que a tu t'agrada”, em va dir. Li vaig dir que sí, encantada, i em vaig comprometre a consultar l'agenda musical barcelonina per a les properes setmanes i fer-li alguna proposta. La veritat és que no en tinc gaire idea, de música clàssica, però alguna cosa “s'encomana” quan t'has criat amb un pare melòman que ens posava concerts de Beethoven a tota castanya en arribar del cole.
Després de descartar per manca d'entrades el concert de Lang Lang al Palau el proper 29 de maig (Mozart, Albéniz, Granados, Liszt i Beethoven), ens vam decantar pel recital d'Igor Levit, un altre pianista genial, que dimarts passat va interpretar, també al Palau, tres obres clau del Romanticisme: l'última sonata de Schubert (núm. 21), les quatre Nachtstücke de Schumann i la Sonata núm. 3 en Si menor de Chopin, causant una forta ovació del públic.
“Quanta emoció en un piano”, va concloure la meva amiga Idoia en acabar el concert. Vam sortir totes dues commogudes, després de dues hores sota l'encís d'aquest jove pianista rusalemany d'aire seriós i contingut. “Levit no interpreta aquest repertori com a peces de museu, sinó que l'habita amb la seva mirada moderna i valenta. La clau en escoltar les seves versions és adonar-se de l'equilibri entre el respecte màxim per la partitura i l'absoluta llibertat expressiva: silencis que parlen, dinàmiques de sonoritat extremes i una capacitat expressiva única que fa que obres molt divulgades sonin com si fossin noves”, escriu el musicòleg Luca Chiantore al programa de mà del Palau.
A la mitja part, menjant galetes de xocolata envoltada de guiris, vaig recordar que Schubert era un dels músics preferits del meu avi, un altre gran pianista, i vaig pensar que li alegraria saber com m'havia agradat la Sonata núm. 21, l'última que va escriure abans de morir. “És com un paisatge immens que flueix: ara serè i ple de llum, ara introspectiu i travessat per ombres inquietants”, escriu Chiantore.
A Chopin el vaig “descobrir” llegint Joves Talents (Libros del Asteroide, 2013) de l'autor búlgar Nikolai Grozni. La novel·la, amb tocs autobiogràfics, està protagonitzada per Konstantin, un estudiant de piano de l'Escola Nacional de Música de Sofia durant els últims anys del règim comunista. Konstantin té 15 anys i està dotat d'un gran talent musical, però no suporta la dura disciplina acadèmica a què està sotmès l'alumnat, així que converteix el piano en una forma de rebel·lar-se contra la manca de llibertats del seu país.
“Estàvem en guerra amb l'Estat, i els cigarrets, l'alcohol i el diazepam eren les nostres armes preferides. Els porcs comunistes posseïen les nostres vides”, diu Konstantin entre classe i classe. Així, sense voler, Grozni converteix cada lliçó de piano de Konstantin en una lliçó sobre música i sobre la vida mateixa, a més de traçar una oda a Chopin, el seu compositor preferit.
“Hi havia un moment en les peces de Chopin en què aquest deixava la ploma sobre la taula, s'acostava a la finestra i, mocador en mà, ho explicava tot tal com era, sense adorn ni engany. Un moment d'inesperada honestedat que en un instant deixava a la vista la condició humana”. I continua, revelant els seus coneixements de filosofia oriental: “un moment de veritat en la música demostrava que les batalles entre l'ésser i el morir, entre el corpòri i l'etern, no eren més que entonació, l'expressió melòdica d'una tensió”.
Em falta coneixement i vocabulari per escriure ressenyes o donar consells musicals, però vaig sortir del Palau amb ganes de rellegir Grozni. Llàstima que no hagi tornat a publicar.
