Lamine, amb el dolor de la humanitat
"Lamine Yamal és llest; sabia que provocaria un embolic si agafava el pal de la bandera palestina en plena rua dels campions al centre de Barcelona"
“Tota la vida he jugat a futbol per salvar la meva gent”, diu sovint Neymar, i em consta que Lamine, poc donat a la docilitat, no entén què vol dir el brasiler.
I té raó el jove: Què és això de salvar la meva gent? El que ens consta aquí són les festonades que li van estovar els músculs a l'astre carioca. A Lamine li escau més el “jo vaig néixer jugant a futbol” d’Eduardo Galeano, l’escriptor uruguaià enamorat de la pilota, humà fins al moll de l’os, seguidor del Nacional de Montevideo, una passió que va compartir amb Mario Benedetti, un altre mestre de les lletres.
A Lamine li va la invenció sobre la marxa; es baixa la cintura dels pantalons i es puja les mitges fins més amunt del genoll per evitar que els defenses li endevinin l’encanteri. No se li veu el genoll, que és el que anuncia la direcció del peu en el driblatge, com feia el mític Sir Stanley Matthews, el llegendari extrem dret anglès, cèlebre per la seva sorprenent longevitat professional fins als 50 anys, i per ser el primer guanyador de la Pilota d’Or el 1956 als 41 anys. L’anomenat "mag del regat" va destacar al Stoke City i al Blackpool, sent l’únic jugador nomenat cavaller (Sir) mentre seguia en actiu.
Lamine recorre els camins del britànic, tot i que el seu ídol incomprès continua sent Neymar, que ara juga al Santos, l’equip de Pelé. Lamine és llest; sabia que provocaria un embolic si agafava el pal de la bandera palestina en plena rua dels campions al centre de Barcelona. Algú del públic la va llançar a l’autobús dels campions i ell la va agafar amb naturalitat; estic segur que sent l’abominable crim de guerra de Bibi Netanyahu a Gaza. És llest, pateix com ningú el dolor d’una nació que, al cap i a la fi, és el dolor del món. A Hansi Flick no li va agradar; avui li donem el nostre sentit condol per la mort del seu pare.
Lamine ha guanyat per sempre. No és una qüestió de bàndols, sinó d'humanitat i anhel de pau. S’acosta el Mundial i Espanya no té a Garrincha, el jugador que va convertir la imperfecció en art, a les platges de Bahia de Guanabara, en lluita amb el futbol paulista de l’altra meitat del Brasil; Garrincha tenia una cama més curta que l’altra i l’esquena sempre adolorida, però ell va inventar el regat que ningú va tenir i va guanyar dos mundials. Lamine el destronarà aviat.
De Llatinoamèrica, hipèrbole total de la bellesa, arriba el ressentiment generat per Ayuso, senyora de la virtut, Malinche de pa sucat amb oli, “reina de la vacuïtat”, diu el corrido. Allà, a l’Estadi Asteca, potser hi jugarà Lamine aquest estiu amb la Roja. Ell sap que el futbol és “l’única religió que no té ateus” (Galeano), i també coneix “la malenconia irremeiable després de l’amor i al final del partit”.
A la graderia ressona la solidaritat amb les víctimes, amiga de la passada mesurada al peu, “la carícia del futbol”, en paraules de Johan Cruyff. El camp vibra diàriament al carrer descalç de Gaza. La Palestina civil i indefensa no és un bàndol, ni és el terrorisme de Hamas; és el dolor de la humanitat, la seva bandera representa tot el planeta.
