Per què els catalans som més llestos

Qualsevol català que hagi viatjat una mica per la resta d'Espanya haurà constatat el que és una evidència: els catalans, per definició, som més llestos que els andalusos, castellans, aragonesos, murcians, asturians, etcètera.

Aquest català viatger, precisament perquè és intel·ligent, i la intel·ligència és un atribut humà que sol fer-se preguntes i buscar la resposta correcta, invariablement es diu: “Aquesta gent, en general, és bona gent, com jo mateix ho sóc, però passa que aquí són tots força més ximples que jo. Per què serà?”

Jo l'hi dic ara mateix: gràcies al bilingüisme.

El recurs constant a una o altra llengua segons amb qui parlis, o quin llibre llegeixis en un determinat moment, presta al nostre sistema neuronal, neurones i sinapsis, una flexibilitat, una ductilitat, una plasticitat suplementària.

El cervell, passant transmissions elèctriques d'un sistema lingüístic a un altre, del sistema de neurones i sinapsis que regeix un idioma o regeix l'altre, no s'acomoda en la rutina còmoda, però estovadora, del monolingüisme, sinó que s'entrena com els músculs al gimnàs. D'aquí que els catalans siguem més intel·ligents que els naturals de regions espanyoles que només parlen castellà. Aquesta és l'explicació. L'avalen serioses investigacions de la universitat de Maguncia i Tuscaloosa (Alabama, prestigiosíssima).

Veritats que no s'apliquen a bascos o gallecs, ja que el gallec és pràcticament idèntic a l'espanyol, i el basc és un idioma molt artificial i rudimentari, i a més no el parla ningú excepte per dir "kaixo" i "agur".

Gràcies al turisme massiu, amb les seves exigències de saber anglès, molts catalans dominem, o almenys xampurregem una tercera llengua. Més connexions neuronals! No hi ha mal que per bé no vingui.

Per cert, que el lector que tingui amics o coneguts poliglots haurà comprovat que poden ser males persones, però mai del tot ximples, ja que el continu canvi d'idioma els manté amb la intel·ligència oberta a totes hores.

A l'inrevés, aquesta llei que s'aplica a Castella, Andalusia i altres regions desgraciadament monolingües, aquesta llei que fa que s'apoltronin lingüísticament, i per tant cerebralment, i per tant fa que siguin més simplots… també val per a certes regions rurals de la Catalunya profunda on els veïns (pobres!), només parlen català: no gaudeixen de la benedicció i de la gimnàstica mental que exigeix el bilingüisme. D'aquí que ens semblin, a vegades, una mica (com dir-ho sense resultar ofensiu?), una mica rústics.

De manera que cal donar la raó als catalanistes: hem de protegir la llengua catalana, caldria aconseguir que tots els immigrants o expats que venen a viure aquí la parlin amb certa fluïdesa. Sí, cal evitar com sigui que s'extingeixi el català, però no per “amor a la pròpia llengua”, cosa absurda i cursi, sinó perquè tots, sent bilingües, siguem més intel·ligents.

Per molt que ens pesi que, a més de pagar impostos i taxes i assegurances del cotxe i permisos de circulació i el que se li acudeixi als governants per treure't els quartos, caigui sobre nosaltres la tremenda responsabilitat de mantenir viva una llengua que pèrfids poders centralistes han volgut anorrear, no s'ha de deixar que s'extingeixi.

L'estrany filòsof català Francesc Pujols va predir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat. És una profecia plausible, però subjecta a dubtes.

Per contra, el que vinc exposant és indiscutible: som més llestos que els nostres veïns. Gràcies al bilingüisme, i a aquestes vacil·lacions (operacions de la intel·ligència activa) que ens assalten quan volem dir, en una altra llengua, posar-hi més pa que formatge o ens volen passar bou per bèstia grossa, per exemple.

Aquesta vacil·lació, aquest qüestionament del que penses i el que dius en el mateix moment de formular-ho, és la prova irrefutable de la intel·ligència activa. Jo ho noto cada dia.