Ambient irrespirable

Durant el procés, els no independentistes érem increpats pel carrer, al supermercat, a la cua del cinema o del teatre. A les reunions familiars o d'amics érem assenyalats i, per tant, vilipendiats. La majoria presumia del que consideraven la seva superioritat ètica i de pensament. Així ens vam convertir en nyordos o simplement feixistes, perquè oposar-se al procés només obeïa a un plantejament retrògrad.

La majoria dels contraris a la independència callaven. No volien problemes. Es van convertir en invisibles. El problema no era nou. La teoria de l'espiral del silenci va ser desenvolupada per la politòloga i sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann a la dècada de 1970. Planteja que les persones oculten les seves opinions si creuen que són minoritàries per por a l'aïllament social, provocant que les postures dominants semblin més fortes i les minoritàries es silenciïn més.

Així, l'ambient es va tornar irrespirable per als que suposadament eren minoritaris, encara que després es va demostrar que no ho eren tant. Pocs aixecaven la veu. Qui s'hi van atrevir, van ser víctimes de missatges d'odi. Sense més decoració, d'odi. Avui, això es torna a repetir de la mà de l'extrema dreta facciosa.

L'últim exemple han estat els therians. Un fenomen que ha estat degudament inflamat pels mitjans, però que no sembla existir. A la concentració de Barcelona, i en altres ciutats, no vam veure therians, però sí fanàtics d'ultradreta que s'exaltaven al crit d'alt nivell intel·lectual de “Pedro Sánchez, fill de puta”. Els agitadors d'extrema dreta es passejaven ufanosos criticant la decadència moral de la societat. No hi havia therians a qui donar puntades, com ressalten les cròniques, i es van dedicar als trans o als homosexuals.

La trobada 'therian' a Barcelona acaba amb cinc detinguts i baralles

Això va ser un moment estel·lar per a aquestes hordes totalitàries i intolerants que campen a plaer cada dia més i que tenen el suport judicial emparant-se en el dret a la llibertat d'expressió, que ells neguen a tot aquell que no secundi les seves consignes.

Aquesta setmana he viscut dues situacions desagradables en aquest sentit. La primera en un restaurant on compartia taula i estovalles amb dos amics. La sala estava plena. Hi va entrar un venedor de loteria. Es va acostar a la taula, ens va oferir un número i vam declinar comprar cap bitllet. Per a què més! Sóc una persona pública, no amago les meves opinions d'esquerres i va carregar contra mi.

"Què li sembla que el president i el Govern no estiguin a la presó? Són una colla de delinqüents, no creu?". Amb actitud desafiant, va continuar donant la tabarra. Els arguments, mediocres: repeticions d'eslògans dels que se senten més forts si insulten, increpen, o desacrediten qui representa el mal. Del tipus del diputat de Vox, molt demòcrata ell, que va dir que faria fora a puntades de peu el president de RTVE.

Vaig respondre al venedor de cupons amb arguments i amb la cara ben alta. La sala del restaurant seguia plena i... en silenci. Ningú va dir aquesta boca és meva. Només un servidor va plantar cara. El paio va aconseguir el seu objectiu, l'espiral del silenci ja és aquí.

Pocs 'therian' i molts animals

Un parell de dies més tard, estava amb el cotxe aparcat esperant la meva parella. Un altre individu s'acosta amb la moto i amb el casc posat, suposo que perquè no se li escapin les elaborades idees que té al cervell. I em va etzibar amb el seu passamuntanyes de plàstic i metall: "Sánchez dimissió".

La gent que hi havia al meu voltant es mirava, i em mirava, perplexa. Alguns em van reconèixer i xiuxiuejaven entre ells. El valent increpador va sortir a tota velocitat com ànima que porta el diable. Havia fet la seva hombría del dia. Jo també vaig fer ús de la meva llibertat d'expressió i el vaig enviar a la merda. Ningú més. Tornava més viva que mai l'espiral del silenci.

Els aviso, això anirà a pitjor perquè estan envalentits, perquè tenen les enquestes a favor i l'ambient serà cada cop més irrespirable perquè es creuen amb dret a insultar i a increpar a qui no pensi com ells.

Això ja va passar a l'Alemanya nazi i ja sabem com va acabar, però no n'aprenem. Parafrasejant la meva companya Miriam Saint-Germain, “pocs therians i molts animals”.