Quin demòcrata acceptaria un premi d'origen falangista?

El 28 de març de 1937, uns set mesos després de l'assassinat de Federico García Lorca, apareixia, al setmanari falangista Antorcha, un article amb un títol tan campanudo com, fins a cert punt, sorprenent: “A l'Espanya imperial li han assassinat el seu millor poeta”.

El signava Luis Hurtado, un falangista castellà que havia conegut Lorca, i en ell s'hi llegien expressions del següent tenor: “Ningú com tu per sintonitzar amb la doctrina política i religiosa de la Falange, per glossar-ne els punts, les aspiracions”. O, també: “Falange espanyola, amb el braç enlaire, ret homenatge al teu record”.

La setmana següent, el director del periòdic, Nemesio Sabugo, va ser detingut per ordre de l'autoritat militar, en entendre l'exèrcit que l'article l'acusava de la mort del poeta.

Els exemplars del 28 de març van ser confiscats, Antorcha, prohibit fins a nou avís, i Sabugo, absolt, finalment, a l'octubre, després d'una sentència amb un suport argumentatiu una mica rocambolesc.

L'anècdota s'inclou al llibre Històries falangistes del sud d'Espanya, obra en què l'historiador Alfonso Lazo –que, per cert, va ser diputat del PSOE a Corts durant 17 anys– analitza el substrat ideològic i el context històric-polític que van possibilitar que nombrosos militants de Falange passessin a l'esquerra clandestina un cop, segons ells, l'Espanya nacionalcatòlica de Franco no era l'estat feixista que havien imaginat.

També s'hi aborden al llibre les tensions que hi va haver entre Falange i la dreta reaccionària i l'Església, que veien amb recel alguns aspectes del projecte feixista, com la seva admiració pel nazisme —que consideraven pagà—, la seva retòrica anticapitalista o la reivindicació que molts dels seus intel·lectuals feien d'autors com el mateix Lorca, Unamuno o Ortega i Gasset.

Va donar la casualitat que estava llegint el llibre —n'havia reprès la lectura després d'un temps— quan el meu amic Santi, a Facebook, va recordar una altra d'aquelles dades que m'havien sorprès quan les vaig llegir per primera vegada (en el meu cas, a través d'una nota a peu de pàgina del llibre Doy fe…, d'Antonio Ruiz Vilaplana): la creació del setmanari Destino per part dels anomenats «catalans de Burgos».

El setmanari, per a qui no ho sàpiga –com vaig estar jo sense saber-ho durant molts anys–, va ser fundat pels falangistes catalans Josep Mª Fontana i Xavier Salas, i va portar per subtítol, a partir del número 14, Setmanari de FET i de les JONS. Com va reconèixer el mateix Fontana: «Destino es va orientar cap als nostres camarades del front, exaltant les accions bèl·liques i les morts glorioses».

Sota el paraigua de la revista, un cop establerta a Barcelona, Josep Vergés i Joan Teixidor, col·laboradors de la publicació, van fundar Edicions Destino. I el 1944, Ignasi Agustí, director del setmanari durant gairebé 20 anys, va proposar convocar un premi literari.

Va ser Joan Teixidor qui va proposar el nom per al premi: era de justícia retre homenatge al recentment traspassat Eugenio Nadal, que havia estat redactor en cap del setmanari i passejava, segons recull Blanca Ripoll en un article, amb l'uniforme de Falange per la redacció.

Destino va evolucionar cap a quelcom molt diferent al llarg de la dictadura. De fet, va anar assumint posicions europeistes, aliadòfiles i liberals durant la Segona Guerra Mundial, i aquest progressiu liberalisme li va valer fins a 15 expedients i dos mesos de suspensió.

Santiago Nadal, per exemple, germà d'Eugenio, va estar detingut tres setmanes per un article publicat el 1944 i la seu de la revista va patir un atac vandàlic per part d'antics camarades falangistes.

I tan cert és això darrer —i el seu paper decisiu en la difusió d'una cultura cada cop més oberta a Europa— com que Destino no hauria existit sense Falange i que el premi Nadal porta el nom d'un falangista que exhibia la seva camisa blava per la redacció.

Tant la història de Destino com la història d'aquells falangistes que recull el llibre de Lazo i que van evolucionar cap a posicions d'esquerra evidencien quelcom a què aboca el sentit comú i l'experiència diària: que la Història mai s'escriu en blanc i negre, en contra de la romantització maniquea en què s'entesten alguns.

Ara bé, un cop escollit el camí del puritanisme i l'exhibicionisme moral, per què no ser més escrupolós i aplicar aquest filtre en qualsevol circumstància. Per què no recordar que Falange aspirava a un estat totalitari a imatge i semblança del feixisme italià i el nazisme alemany. Per què no recordar que Falange, per tant, a diferència de polítics tan denostats com Aznar o Espinosa de los Monteros, pretenia aniquilar la democràcia liberal i no creia en els drets associats a la mateixa.

Per què no censurar i eliminar, doncs, en tant que encarnació irremissible del Mal, tota obra que haguessin emprès els falangistes, també aquelles empreses culturals i literàries, encara vigents, que van consolidar un prestigi indiscutit.

Per què no, en definitiva, jugar a l'esquematisme moralitzant i assegurar que tots els autors que, des de 1944 fins aquest mateix any, han acceptat un premi literari creat per falangistes i en honor d'un falangista han contribuït, de manera incontrovertible, a blanquejar el feixisme i la dictadura franquista. Sí, per què no.