Col·lapse de Rodalies

Aquests dies, Rodalies centra les preocupacions de gran part dels catalans.

Després d'una setmana amb greus incidències i un cap de setmana sense funcionament del servei, va arribar l'anunci de la represa de la circulació a les sis del matí del dilluns 26 de gener.

Aquesta represa es produïa amb el reconeixement explícit de l'existència de 21 punts crítics a la xarxa ferroviària, detectats mitjançant una anàlisi rigorosa, que evidencia la manca de manteniment, des de fa temps, d'elements clau per a la circulació de trens.

Tanmateix, la represa del servei es va veure truncada, tot just una hora després de la seva represa, en dues ocasions per fallades del sistema informàtic al centre de control d'Adif de l'Estació de França, a Barcelona.

Tot un conjunt de fets que posen de manifest que estem immersos en una greu crisi que paralitza Catalunya arran d'accidents i problemes de seguretat de la infraestructura ferroviària.

El col·lapse de la xarxa de Rodalies de Catalunya és un problema extremadament greu, ja que és utilitzada diàriament per centenars de milers de persones per anar a treballar, estudiar o fer activitats de la vida quotidiana.

No es tracta d'un episodi aïllat, sinó de la culminació d'una seqüència de fallades estructurals i problemes de gestió que des de fa anys afecten el funcionament normal de la principal xarxa de transport públic ferroviari de Catalunya.

És necessari assumir que les fallades es deuen al fet que la infraestructura de Rodalies està envellida i pateix un dèficit de manteniment, en part degut a una execució pressupostària que arriba únicament al 50% del previst.

També existeix una manca de previsió davant el canvi climàtic a la Mediterrània, que des de fa temps ens adverteix: períodes d'extrema sequera i pluges torrencials que provoquen inundacions, despreniments i problemes tècnics a la infraestructura.

Observar i patir el desordre en què estem immersos també posa de manifest que, davant una realitat canviant, sovint, des de l'Administració, es prefereix mirar cap a una altra banda, ignorant que el que s'ha construït requereix un manteniment constant.

És a dir, davant la dualitat entre construir noves infraestructures, que es poden inaugurar i generen rèdits polítics, o mantenir les existents perquè prestin un bon servei, es tria massa sovint la primera opció, oblidant que la manca d'aquesta condemna qualsevol infraestructura, tard o d'hora, al col·lapse.

Un col·lapse, el de Rodalies, que era un problema anunciat i que, a més, constata una sèrie de problemes que dificulten encara més l'enfocament de la solució i la minimització dels danys sobre la ciutadania.

Es percep una descoordinació institucional amb ordres, comunicacions i actuacions contradictòries que, a més de l'afectació directa sobre la mobilitat, generen inquietud i por davant l'evidència de manca de seguretat en determinats punts de la xarxa.

Els eufemismes utilitzats per explicar el que està passant no redueixen l'impacte real sobre la vida laboral, familiar i relacional de les persones; ben al contrari, l'incrementen perquè no consideren que el col·lapse de Rodalies té conseqüències humanes tangibles i profundes.

Afecta els treballadors que depenen del tren per al seu desplaçament quotidià, els dificulta arribar a temps al seu lloc de treball, fins i tot recorrent a transports alternatius més cars, i altera la conciliació entre la vida laboral i familiar. En alguns casos, resulta impossible arribar al lloc de treball, amb potencials pèrdues salarials.

També afecta milers d'estudiants, generant incertesa i dificultats per planificar horaris d'estudi i assistència a classe, augmentant l'ansietat i el malestar emocional. A més, s'incrementa la desigualtat territorial, un aspecte gens menor en un context de manca d'habitatge a Barcelona.

A aquestes afectacions humanes s'hi sumen notables repercussions econòmiques. De fet, Pimec va explicar el passat 23 de gener que la suspensió de Rodalies i el tall de l'AP-7 tenien un impacte econòmic negatiu de gairebé nou milions d'euros diaris, entre productivitat desaprofitada i costos laborals.

Alhora, empreses i pimes afronten caos logístic i retards. Aquest col·lapse era previsible, ja que té arrels profundes evidenciades en la constant inestabilitat de la xarxa ferroviària, que s'ha convertit en un llast econòmic que redueix la competitivitat, frena inversions i agreuja la incertesa en la mobilitat obligada a Catalunya.

Així doncs, la situació de Rodalies a Catalunya va molt més enllà d'un problema tècnic. És el reflex d'un model de transport públic amb infraestructures obsoletes, manca de manteniment sistemàtic, gestió fragmentada i escassa voluntat política per resoldre-ho.

Estem davant d'una emergència nacional que posa de manifest la manca de feina feta en els darrers 15 anys per evitar la situació actual.

És necessari prendre decisions fermes, assumir responsabilitats, fer inversions puntuals i sostingudes, i dur a terme una reestructuració profunda en matèria de titularitat, gestió i aspectes tècnics, per garantir el dret a desplaçar-se amb seguretat i dignitat.

En aquest sentit, convé tenir present el model de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que demostra com, amb planificació, inversió, gestió compromesa i coneixement del territori, i un manteniment constant, els serveis ferroviaris poden funcionar amb eficàcia i seguretat, convertint-se en motor de benestar i progrés socioeconòmic, ja que la mobilitat és un dret bàsic que sosté la cohesió social, l'activitat econòmica i la vida diària dels ciutadans.