La confusió introduïda pels portaveus i els altaveus de l'independentisme des de fa una dècada ha acabat per despistar-nos i desviar-nos a tots del problema original. Amb l'anunci de la proposició de llei per eliminar el delicte de traïdoria del Codi Penal aquesta deriva enganyosa es reafirma. Diuen els impulsors i previsibles beneficiaris d'aquesta iniciativa legislativa que tal canvi permetrà una millor solució del conflicte polític català. Resulta difícil imaginar que la desaparició d'una determinada figura delictiva ajudi a resoldre l'històric contenciós d'insatisfacció institucional que manté bona part del catalanisme polític respecte de les solucions ofertes pels successius Governs constitucionals haguts a Espanya des, almenys, la Segona República.

El conflicte original és el de la integració de les ambicions nacionals catalanes en l'entramat constitucional de l'Estat espanyol. I aquest repte segueix exactament igual que on el vam deixar el 2006, que ja estava en situació gairebé idèntica a la de 1932. Una disputa majúscula sobre la qual ni l'enrenou de 2017, ni el judici del Tribunal Suprem, ni l'empresonament dels condemnats, ni l'indult, ni la desaparició del delicte de traïdoria o la nova redacció que es pugui donar a la malversació van aportar ni aportaran cap avenç. Igual, però tàcticament desvirtuat.

L'embolic neix de la voluntat d'assimilar el conflicte vertader amb les conseqüències d'una forma errònia d'afrontar-lo. Això és el que porten fent des de fa anys els dirigents independentistes. La frivolitat i la incompetència amb què van organitzar el seu intent de declaració d'independència, sumada a una severitat policial i judicial ara en procés d'esmena, els va ocasionar un seguit de conseqüències penals que ells, hàbilment, van convertir en la versió moderna del “problema català”. No obstant això, resulta evident que les disputes entre l'independentisme i la justícia no s'han d'equiparar amb el conflicte entre Catalunya i Espanya per l'encaix institucional d'ambdues realitats.

Aquesta maniobra d'usurpació de les prioritats nacionals per la urgència de les seves delicades situacions personals perjudica d'entrada les perspectives del mateix contenciós històric. El Govern espanyol (l'actual i qualsevol altre també) està molt còmode gestionant urgències judicials dels dirigents independentistes. En primer lloc, perquè necessita uns vots concrets per mantenir la seva majoria parlamentària; en segon lloc, perquè els canvis legislatius en tràmit es corresponen amb modificacions imprescindibles per adaptar alguns articles del Codi Penal a l'estàndard europeu, abans que es coneguin les sentències pendents dels òrgans judicials de la UE i, finalment, perquè és molt més fàcil (políticament i parlamentàriament) atendre aquestes reclamacions que pensar seriosament en una proposta de desenvolupament constitucional, posem per cas federal, per satisfer l'ambició de Catalunya.

Està clar que l'Estat guanya temps i els catalans que sospiren per solucionar el vell litigi el perden. La qüestió més rellevant és saber si aquesta desinflamació de les preocupacions penals dels dirigents independentistes repercutirà favorablement en un hipotètic avenç en la formulació d'una nova proposta catalana. No sembla, perquè fins ara, tot i governant la Generalitat sense més impediment, els dirigents de l'independentisme han prioritzat les seves acuciants situacions judicials a la recerca del consens intern a Catalunya per avançar en l'essencial: una proposta catalana de futur institucional. Fins i tot han monopolitzat la taula de diàleg amb les seves cuites, en perjudici de l'anàlisi de les opcions existents per avançar en allò col·lectiu.

Una proposta que correspon formular i avalar a tots els catalans, als de la meitat sobiranista minvant i a la meitat creixent dels que no comparteixen la idea de la independència. Sense una proposta conjunta catalana, cap Govern de l'Estat se sentirà seriosament interpel·lat per afrontar la divergència original entre les aspiracions catalanes i les dificultats d'un Estat unitari per interpretar la pluralitat. A menys que els dirigents independentistes no hagin après res i continuïn pensant a imposar la seva recepta als divergents.