El rei es presenta a Catalunya i el govern de la Generalitat no sap què fer. Aquesta situació aviat serà un clàssic de l'ensimismament sobiranista al qual caldria donar la transcendència justa, és a dir, escassa. És el resultat de l'entossudiment en negar la realitat, com passa en tantes altres coses. La continuïtat de la monarquia parlamentària espanyola no depèn de la voluntat del govern català ni tan sols del grau de popularitat de què gaudeix Felip VI a Catalunya, certament baixíssim, ni tampoc de l'escandalós dossier fiscal del rei emèrit l'activitat del qual no pot ser investigada pel Congrés per la persistència incomprensible del PSOE a vetar tal possibilitat. Hi haurà corona mentre no es reformi la Constitució; pretendre fer-li el buit mentrestant és un simple gest per a la galeria.

Ningú pot competir amb ERC i JxCat en matèria de gesticulació política, especialitat que han convertit en autèntic art vista la rendibilitat que n'obtenen entre els seus votants. Probablement, el president Aragonès intueix la conveniència de deixar per a d'altres tota aquesta cerimònia de deslleialtat institucional, però no li és fàcil trencar amb l'herència de Quim Torra; la seva posició és encara fràgil. ERC ha de contentar els seus socis de JxCat, molt donats a desobediències protocol·làries, tampoc pot defraudar de bones a primeres les bases republicanes entre les quals n'hi haurà més d'un que creu que Catalunya no té rei perquè l'1-O ja es va votar la república i a més ha d'oferir al president Sánchez i al PSOE el seu perfil més dialogant per no entorpir les incipients relacions de fraternitat.

És un laberint d'interessos contradictoris pel qual el president de la Generalitat ha d'aprendre a transitar si no vol tornar a la casella de sortida. El moment és delicat i esperançador alhora. Alguna cosa està a punt de canviar encara que no sapiguem precisar quines conseqüències concretes se'n derivaran de la inflexió del govern central. En tot cas, els indults seran la primera decisió conciliadora del govern de l'estat des que Mariano Rajoy va començar a errar de manera contumaç i irresponsable al setembre de 2017, primer per passivitat i després per excés.

A ningú se li pot escapar la transcendència dels indults, sense necessitat de caure en l'optimisme infundat. La solució del conflicte polític no estarà ni més a prop ni més lluny per facilitar la vida als presos del Procés, però impliquen un canvi de tendència que seria absurd desaprofitar o pretendre convertir en irrellevant.

La coincidència d'aquest nou episodi de resistència a la realitat en vigílies dels indults que haurà de signar el rei sense opció a negar-s'hi no té cap conseqüència més gran. Felip VI no pot torpedinar la decisió del govern Sánchez com no podia desautoritzar el govern Rajoy en aquella compareixença polèmica del 3-O. Pretendre una cosa o una altra com voldria Isabel Díaz Ayuso ara o en el seu dia especulava el govern Puigdemont només serveix per alimentar la crònica política dels amics. Si algú té consciència del mínim espai polític en què s'ha de moure la corona és el mateix rei; en realitat, la continuïtat de la monarquia parlamentària depèn de l'escrupolós respecte a la literalitat constitucional. Aquesta és la professió de Felip VI, complir per salvaguardar el tron per a la seva filla.

El rei ni tan sols pot pronunciar-se sobre l'actitud del primer representant de l'Estat a Catalunya; no li queda altra que administrar la incomoditat institucional provocada pel president de la Generalitat amb el més sentit dels seus silencis. L'únic que ha de fer és assistir a tots els actes als quals sigui convidat per la societat civil catalana que comptin amb l'aprovació del govern. Potser es pugui permetre un somriure irònic el dia que hagi de sancionar la convocatòria d'un referèndum a Catalunya per aprovar un nou estatut, o com es vagi a denominar aleshores l'instrument, que li serà presentat com un fet històric incomparable per algun dels que tenen problemes d'agenda per sopar amb ell i el Cercle d'Economia.