La decadència està trucant a la porta de Catalunya amb tanta força que les organitzacions patronals i professionals del país es reuniran per reclamar als governs la màxima prioritat pels plans de recuperació econòmica. No és la primera vegada que es dona una mobilització d’aquestes característiques, però és la primera en què es percep la por al futur col·lectiu amb tanta nitidesa.

Fins ara, aquestes reunions d’empresaris, dirigents empresarials i intel·lectuals del sector plantejaven reivindicacions molt concretes, el corredor del Mediterrani, el pas de l’AVE per Barcelona o la gestió de l’aeroport d’El Prat. Aquesta vegada presenten una esmena a la totalitat a la governació del país, la que hem patit i la que s’anuncia.

La crisi provocada per la Covid-19 ha deixat en evidència les debilitats de molts governs així com l’escassetat de recursos públics per pal·liar la paralització de l’activitat econòmica produïda per la severa limitació de la mobilitat. La virulència del virus, els dèficits estructurals de molts estats i la complexitat de governar allò desconegut ens han dut al límit.

Les conseqüències d’aquesta suma de factors són visibles a qualsevol país. A Catalunya, a més de tot això, arrosseguem “el nostre”. El nostre és el Procés i la seva materialització en el dia a dia en un govern catastròfic que ha derivat en la renúncia a l’autoritat democràtica i en la propagació de la inseguretat jurídica. La prioritat és la de caure simpàtics als antisistema que els han d’assegurar la continuïtat en el molt limitat poder autonòmic.

Una mobilització empresarial no pot aportar massa sorpreses: una exigència d’ordre i seguretat, un cant a l’estabilitat institucional com a garantia de convivència i una petició d’ajudes públiques per tornar al camí de la creació de riquesa. Del govern Sánchez volen diners frescos i un menor protagonisme d’Unidas Podemos. Per a la Generalitat somien amb un govern de centre esquerra que deixi de desobediències infructuoses i estigui per les coses d’aquest món. I de l’Ajuntament de Barcelona esperen una defensa de la ciutat brillant que un dia va ser i que ara amenaça ruïna, com tot el país.

El perill de decadència del país s’ha engrandit amb la pandèmia, sens dubte. Però aquesta temor no explicaria en la seva totalitat la por al futur que es desprèn, per exemple, de l’elaborada reacció del Cercle d’Economia, el text del qual estarà al cap dels empresaris que es reuneixin avui. La desconfiança en la governació de Catalunya, entesa com la coneguda i la previsible en el curt termini, és especialment aguda.

En termes de gestió de les competències pròpies, el govern de Quim Torra va ser molt semblant al de Carles Puigdemont i el de Pere Aragonès apunta a ser de la mateixa escola que el de Torra: una maquinària al servei de la desestabilització de l’Estat i totalment despreocupada de la governació del país. La idea de la derrota de l’estat com a via cap a la independència és molt pròpia de la militància antisistema.

El gran èxit de la CUP ha estat saber transferir aquesta suposició a gent ben acomodada a la societat del benestar que han acabat interioritzant que la confrontació anticapitalista els portarà un estat propi dins del sistema de valors europeistes. És una fal·làcia que funciona parcialment. No dona per avançar cap a la independència però ofereix la majoria parlamentària suficient a ERC i Junts per continuar instal·lats al govern de la Generalitat. Les concessions programàtiques que exigeixi la CUP per mantenir aquest joc són les que espanten els empresaris que es reuniran avui. No estan preocupats per les incògnites d’una eventual independència; tenen por de no poder combatre amb les seves receptes l’amenaça de decadència.