Les eleccions del 21D podrien no haver servit per a res, o per empitjorar les coses, si només són el preludi d'un nou 155 més llarg i intens. La decisió depèn en primera instància del diputat electe instal·lat a Brussel·les, Carles Puigdemont, i en segona mà del diputat electe en presó preventiva, Oriol Junqueras. La simple descripció de la situació personal d'ambdós dirigents ja certifica l'excepcionalitat del moment. Ells dos són els més legitimats per promoure la declaració d'una pausa unilateral de l'independentisme, abandonant justament la frenètica i inútil unilateralitat del procés i obrint la porta a l'incert camí de la negociació constitucional.

De Rajoy, el perdedor absolut dels comicis catalans, no es pot esperar altra cosa que una nova intervenció de la Generalitat tan bon punt pugui. Els falcons del PP i Ciutadans l'apressen i els voltors ja voltigen pels voltants de la Moncloa. El Tribunal Suprem està en velocitat de creuer intentant demostrar l'existència d'una rebel·lió organitzada, a base d'informes de la Guàrdia Civil. No hi ha base argumental per a l'optimisme.

L'èxit de Puigdemont no només ha aconseguit minimitzar la victòria d'Inés Arrimadas, l'ha convertit en el dirigent més decisiu de l'independentisme tant per bé com per mal. Ell, quedant-se a Brussel·les, pot dinamitar la legitimitat del nou Govern, aprofundir en les diferències amb ERC, ridiculitzar el valor moral d'assumir la presó, condicionar la refundació del PDeCAT i amenaçar l'equilibri intern de l'independentisme promovent una plataforma personalista i transversal a partir de JxCat.

També pot tornar a Barcelona per ser detingut. Puigdemont ja ha dit que no creu que la presó sigui el lloc més apropiat per defensar la Generalitat i té raó. Aquesta missió correspon al nou Parlament i al nou govern del qual difícilment podrà formar part. Sempre que recuperar el serenor sigui la prioritat, un detall que continua sent una incògnita.

L'èxit de Puigdemont no només ha aconseguit minimitzar la victòria d'Inés Arrimadas, l'ha convertit en el dirigent més decisiu de l'independentisme tant per bé com per mal

Els dirigents independentistes han d'assumir que no hi ha més sortida que una declaració formal i parlamentària de renúncia a la unilateralitat com a pas previ a la negociació. Una negociació amb els múltiples actors (començant pels interns) amb capacitat per influir en la definició d'una via legal que pugui donar opcions a la consulta. L'apel·lació a la negociació bilateral amb l'Estat per transitar cap a la secessió és un nou absurd, una pèrdua de temps com va resultar ser la unilateralitat.

Provocar un nou 155 és relativament fàcil; seria un desastre per a l'autogovern i per al país però justificaria plenament les aventures internacionals de Puigdemont. A més, oferiria a Rajoy una oportunitat d'or per congraciar-se amb els falcons, allunyant de pas l'ombra de la crisi del PP i qualsevol hipòtesi de negociació. És molt més difícil assumir el patiment injust de la presó preventiva i cridar a la reconciliació i a la rectificació.

Si Puigdemont no ho fa, Junqueras tindrà el seu moment, guanyat a pols. Tot seria més raonable i factible si els empresonats i exiliats poguessin recuperar la llibertat de fer política des del Parlament i el Govern, segur, però, per ara no cal esperar res de Moncloa, ni tan sols una instrucció de moderació a la Fiscalia en matèria de presó preventiva. Diuen al Japó: cal posar Espanya davant del mirall europeu perquè prenguin consciència de la seva inflexibilitat o fins que es trenqui en mil bocins. El mirall.