El gegant francès Salins renega dels seus principis fundacionals a Barcelona
Ni transparència, ni una indústria “productiva i viva”, ni lleialtat: els compromisos que la salinera deixa enrere amb el tancament de l'històrica fàbrica
Més informació: El gegant Salins tanca l'històrica fàbrica de Sal Costa a Barcelona i s'endú l'activitat
“Des que van arribar els francesos, tot va anar a pitjor”. La frase no es refereix als exèrcits de Napoleó, sinó a l'arribada de Salins a Sal Costa per fer-se amb el control de la companyia el 2016.
La plantilla ho va notar des del primer moment: les inversions en maquinària es van aturar i les condicions de treball van empitjorar progressivament. El deteriorament va arribar a ser tan evident que els mateixos empleats van preguntar a la direcció si la planta tancaria. La resposta va ser que no.
Però el tancament, com va explicar aquest mitjà, va acabar arribant poques setmanes després. Una decisió que suposa una pèrdua dolorosa per al teixit industrial català i que, a més, contrasta amb els valors que el mateix grup reivindica mentre avança amb ambició en la conquesta del negoci de la sal a Europa.
La fàbrica de Sal Costa a Barcelona Barcelona
Camarga vs. Barcelona
L'any 2020, el Grup Salins va publicar un Manifest per una Camarga viva, un al·legat contra unes polítiques ambientals del Govern francès que, al seu parer, estaven conduint la regió a l'abandonament, la deixadesa i el replegament. El grup defensava una vida industrial “productiva i viva” a la zona i reivindicava l'activitat econòmica davant de determinats discursos ecologistes que a vegades confonen la defensa del medi ambient amb el rebuig a l'activitat humana.
Era un text valent, però ha envellit malament, perquè el que hi ha hagut a Barcelona, precisament, ha estat abandonament, deixadesa i replegament.
Des de l'entrada de Salins a la planta, les inversions es van anar reduint fins a pràcticament desaparèixer. “Quan hi havia els alemanys [el grup alemany Südsalz, que va adquirir la companyia el 1994] s'invertia, es renovava i la fàbrica funcionava, però tan bon punt la van agafar els francesos, tot això es va acabar”, resumeix un treballador.
El deteriorament va arribar fins al punt que els empleats posen en dubte que cap de la maquinària que s'utilitzava hagi pogut ser reaprofitada.
Un enfocament multipaís
A la seva pàgina web, Salins també presumeix d'un enfocament global i multipaís. En el cas de Barcelona, però, sembla haver pesat molt més la primera part que la segona.
La companyia assegura que té en compte “les especificitats de cada país”. Però a Espanya el resultat ha estat el tancament d'una fàbrica que refinava i empaquetava sal, i el trasllat d'una part d'aquesta activitat fora del país: l'empaquetat, segons ha pogut saber aquest mitjà, es farà ara a França, mentre que el refinat es traslladarà a Torrevella (Alacant).
A això s'hi suma l'externalització de la logística. El resultat és una desinversió a Espanya a favor de França: menys activitat industrial, menys ocupació i una major concentració de les operacions a França.
La fàbrica de Sal Costa a Barcelona Barcelona
Transparència
El lector de Crónica Global pot comprovar-ho per si mateix: els paquets de Sal Costa continuen mostrant al seu envàs l'adreça de la fàbrica a Barcelona, tot i que fa ja almenys vuit mesos que ha deixat d'estar en funcionament.
És cert que pot tractar-se de producte elaborat amb anterioritat i encara en estoc. Però hi ha, com a mínim, un tipus d'envàs —el de cartró— que no s'empaquetava al port de Barcelona. Segons fonts coneixedores del procés, la maquinària necessària per a aquest format estava a França.
És a dir, aquests paquets procedeixen de França. I el que el consumidor barceloní, potser preocupat pel quilòmetre zero, podia comprar com un producte lligat a una històrica fàbrica de Barcelona és ara sal empaquetada a l'altra banda dels Pirineus.
De nou, es tracta d'una contradicció amb un dels compromisos que el grup defensa a la seva pàgina web: el de la transparència amb el consumidor.
La fàbrica de Sal Costa a Barcelona Barcelona
Relacions de confiança i lleialtat
D'altra banda, a l'apartat de 'Ètica del seu codi de proveïdors', el grup estableix per escrit que el seu principi rector és la “lleialtat per instaurar i mantenir relacions de confiança duradores”.
I no només això. Al seu manifest de Camarga, Salins també reivindica la necessitat de “protegir els llocs de treball, les riqueses i l'economia productiva”.
A Barcelona, però, del dit al fet hi ha hagut un bon tros.
Com ja va explicar aquest mitjà, el problema no es limita a l'ERO. Poques setmanes abans de comunicar-ho oficialment a la plantilla, quan els treballadors ja percebien que el vaixell s'enfonsava, la direcció va negar que la fàbrica hagués de tancar.
És a dir, en cap cas es pot dir que hi hagi hagut ni lleialtat, ni relacions de confiança duradores, ni protecció de l'ocupació.
