La primera generació funda, la segona expandeix i la tercera ven. És un aforisme de les escoles de negocis que resumeix el que podria anomenar-se la maledicció de l'empresa familiar.
De fet és, pas a pas, el que va succeir amb Freixenet: la primera generació va fundar el celler a principis del segle XX, la segona va pilotar la gran expansió internacional que la va convertir en un icona global, i la tercera, dividida per discrepàncies estratègiques, va acabar venent la companyia al grup alemany Henkell, que al març va completar la compra del 100%.
El cas més recent és el de Grup TGT, referent del sector formatger a Espanya amb seu a Viladecans (Barcelona), que ha assolit un acord d'integració estratègica amb la neerlandesa Royal A-Ware. En el seu cas, ni tan sols ha arribat a la tercera generació.
L'operació
L'operació, liderada per Teodoro García Giménez —que va assumir la direcció de l'empresa després de la mort del seu fundador, Teodoro García Trabadelo, el 2014—, donarà lloc a un grup amb unes vendes agregades properes als 4.900 milions d'euros. L'empresa catalana s'integrarà en el grup com una "organització independent".
Ho anunciaven ells mateixos en un comunicat aquest dilluns: "Per a Grup TGT, aquest és un següent pas lògic en el nostre desenvolupament. Royal A-ware és una empresa familiar que comparteix els nostres valors i té una forta posició internacional".
I seguien: "Junts, podem oferir als nostres clients un valor encara més gran i construir un futur sostenible per a la nostra empresa. Estem plenament convençuts que Royal A-ware és el soci adequat per a la propera fase de Grup TGT. Per això, com a família, seguirem estretament involucrats, tant operativament com financerament, en el desenvolupament de tot el grup".
Seu de Caves Freixenet a Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona)
L'empresa familiar a Catalunya
Aquest tipus de moviments són especialment rellevants a Catalunya, on el pes dels negocis d'origen familiar és notablement superior al de la resta d'Espanya. Segons dades de la Associació Catalana de l'Empresa Familiar (ASCEF) d'aquest mateix mes, aporten el 70,3% de la riquesa de la regió, davant de la mitjana espanyola del 57,8%, i representen el 92,3% de les empreses a Catalunya.
En conversa amb aquest mitjà, l'economista Jordi Alberich, soci fundador de M&A Fusiones y Adquisiciones i vicepresident d'Acorfi, explica que aquest tipus de vendes respon a un procés global de concentració empresarial. Al seu parer, vendre no és el problema. "En una economia oberta hi ha empreses que neixen, d'altres que es venen i d'altres que compren. Això forma part del capitalisme", explica.
Oficines de TGT a Viladecans
"Falta ambició"
El veritablement preocupant, sosté, és que els diners obtinguts no tornin a invertir-se en nous projectes empresarials i es destinin únicament a actius financers o immobiliaris. Aquí és on es veu que a l'empresa catalana "li falta ambició".
Més enllà de la manca d'ambició per reinvertir el capital, Alberich identifica altres factors que expliquen la vulnerabilitat de l'empresa familiar. Al seu parer, moltes companyies segueixen tenint un problema de dimensió i els costa guanyar la mida necessària per competir en mercats globals.
A més, el relleu generacional és cada cop més complex perquè la competència és més gran, la gent té cada vegada menys fills i aquests tenen més alternatives, i les noves generacions solen assumir menys riscos que els fundadors. "Qui la funda mira molt el compte d'explotació: guanyar, créixer, vendre més. Qui l'hereta tendeix a mirar més el balanç", resumeix.
Altres casos
En les darreres dues dècades, diverses de les grans sagues empresarials catalanes han acabat cedint el control de les seves companyies. Va passar amb Pronovias, venuda el 2017 al fons britànic BC Partners; amb Chupa Chups, adquirida per Perfetti Van Melle el 2006; amb Panrico, que va passar a mans d'Apax Partners el 2005; o, més recentment, com s'ha esmentat més amunt, amb Freixenet.
Un camí similar va seguir Codorníu, que el 2018 va passar a estar controlada pel fons nord-americà Carlyle. Com és sabut, tampoc Puig ha escapat a aquestes pressions. La família ha negociat enguany una fusió amb l'estatunidenca Estée Lauder que no va arribar a bon port, segons ells mateixos van detallar, per no complir amb les condicions de governança, control i preu de la companyia