L'empremta industrial d'ICL Iberia a la comarca del Bages contrasta frontalment amb el seu discurs corporatiu.
La recent revelació que un residu miner de la companyia s'està comercialitzant a la indústria agroalimentària espanyola amb alts nivells de brom no és una anomalia en la seva cadena de producció.
És el resultat d'un model de negoci que, durant l'última dècada, ha instrumentalitzat la transició ecològica per consolidar la seva hegemonia a la Catalunya central.
El pla mestre
El paraigua que acull aquesta estratègia es va batejar entre 2011 i 2012 com a Plan Phoenix. Amb una inversió inicial anunciada de més de 300 milions d'euros, la filial de la multinacional israeliana (antiga Iberpotash) va prometre instaurar la mineria del segle XXI.
El fulletó corporatiu parlava de sostenibilitat econòmica, ambiental i social, de concentrar l'activitat a Súria i d'implementar l'economia circular. Quinze anys després, la realitat judicial i social del territori qüestiona aquest relat.
El parany de l''abocament zero'
Per comprendre com un gegant que va facturar 322 milions d'euros a la seva filial espanyola el 2023 aconsegueix aprofitar els buits legals per donar sortida als seus residus, cal disseccionar la joia de la corona de la seva mineria sostenible: el sistema ZLD (Zero Liquid Discharge).
Històricament, la mineria potàssica ha estat devastadora per als recursos hídrics. Com a solució al problema reputacional i legal de la contaminació dels rius, ICL va incorporar aquesta tecnologia de cristal·lització i evaporació.
Instal·lacions d'Iberpotash a Súria / EUROPA PRESS
Proveïdors internacionals comercialitzen els sistemes ZLD per a la gestió de tot el cicle de l'aigua en aplicacions industrials, impulsant l'eficiència per eliminar les descàrregues líquides.
L'objectiu del ZLD és evitar a tota costa que les aigües residuals acabin al medi ambient. A les instal·lacions de Súria, la purga sobrant de la producció de sal d'alta puresa —que abans s'abocava amb totes les seves toxines i metalls— ara s'evapora en circuits tancats.
Transformació de les sobres
Però en la química, la matèria no desapareix, es transforma. En aconseguir l'aplaudit "abocament zero", el sistema atrapa i concentra totes les impureses insolubles en una fracció sòlida. El brom, entre altres elements, queda encapsulat en aquesta sal residual.
Atrapat en la seva pròpia promesa d'"economia circular" i amb la necessitat de donar sortida a les 100.000 tones anuals d'aquest subproducte per no acumular més runes, ICL va buscar vies de comercialització.
El que en la documentació ambiental inicial es destinava a usos estrictament industrials (química base o sal de carreteres), va acabar creuant la línia vermella del consum humà a través d'un acord comercial amb el grup saliner francès Salins.
L'escut judicial
El rastre físic de l'impacte d'ICL a Catalunya es concentra a Sallent, on s'alça El Cogulló, una immensa runa de 40 milions de tones de residus salins. Durant anys, aquesta muntanya ha exsudat aigua salada que, amb les pluges, s'ha filtrat contaminant aqüífers i camps de cultiu.
Dipòsit del Cogulló de residus de les mines d'Iberpotash a Sallent, Barcelona
La gestió d'aquests abocaments va portar el Tribunal Suprem a declarar nul·la l'autorització ambiental de la Generalitat el 2015, el mateix any en què un jutjat de Manresa va condemnar directius de l'empresa i va constatar el desastre ecològic a la comarca.
Després d'una llarga batalla judicial impulsada per veïns i plataformes ecologistes, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar el 2019 una sentència històrica: va obligar ICL Iberia a retornar el paratge d'El Cogulló al seu estat natural en un termini màxim de 50 anys.
La resposta de la multinacional va ser embolcallar-se amb la bandera de la transició energètica. El 2022, la companyia va anunciar el projecte Cogulló Solar Plant, una iniciativa per cobrir la vessant de la muntanya de sal amb 12,5 hectàrees de plaques fotovoltaiques capaces de generar 45 megawatts.
Encara que sobre el paper sembli una aposta per les energies netes, als ajuntaments i entitats ecologistes es percep com una hàbil maniobra dilatòria.
Sindicats com Unió de Pagesos temien que la instal·lació del parc solar —envoltat d'una complexa tramitació urbanística— servís com a excusa perfecta per retardar sine die la costosa retirada de la sal ordenada per la justícia.
Set a la mina
La desconnexió entre el relat corporatiu i el territori s'ha fet encara més profunda arran de la gestió dels recursos naturals.
Encara que ICL presumeixi dels seus circuits tancats, la gestió global de les seves runes mineres requereix diluir immenses quantitats de salmorra per bombar-la cap al mar a través d'un col·lector, una infraestructura de 120 quilòmetres que fa dècades que provoca episodis de contaminació per fuites.
L'execució d'aquesta neteja va portar l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) a validar el 2021 una concessió que atorga a ICL l'ús de 6,68 hectòmetres cúbics anuals provinents de la depuradora de Manresa a partir de 2027. Això suposa lliurar a la minera el 80% de la capacitat de la instal·lació.
L'esclat social es va produir al febrer de 2024, quan la Generalitat va decretar l'estat d'emergència per una sequera històrica, aplicant retallades de fins al 80% al sector agrícola.
Els pagesos, obligats a pagar per obtenir aigua potable a causa de la salinització dels seus pous provocada per la pròpia minera, van qualificar d'"immoral" que es prioritzi el rentat de residus industrials davant la supervivència del camp, denunciant que ICL acapararà un volum d'aigua equivalent a 2,5 vegades el consum de tota Manresa.
Socialitzar el dany
El Plan Phoenix també es fonamentava en la promesa de la reindustrialització, però l'execució de les seves grans apostes ha estat estretament vinculada a la injecció de fons públics.
L'exemple més recent es va consumar al desembre de 2025. ICL i la xinesa Shenzhen Dynanonic havien projectat una fàbrica de materials per a bateries de vehicles elèctrics als antics terrenys miners de Sallent.
L' inversió promesa era de 285 milions d'euros, però tan bon punt l'Innovation Fund de la Comissió Europea els va denegar una subvenció de 140 milions, la companyia va cancel·lar l'operació per "un canvi d'estratègia global", deixant la comarca sense el seu anhelat far industrial.
Aquest zel corporatiu amb els diners propis contrasta amb la factura que l'activitat minera deixa a les arques autonòmiques. Segons el càlcul d'auditors independents, com l'elaborat per l'Estudi Ramon Folch, la fiança minera exigida per la Generalitat a ICL ronda tot just els dos milions d'euros, una quantitat 50 vegades inferior a l'estimació real del cost de neteja, que fixaven en un mínim de 100 milions.
El riu Llobregat, al seu pas per Sant Joan Despí
Davant la passivitat de l'administració, l'ACA ha hagut de destinar en les últimes tres dècades prop de 200 milions d'euros de diners públics per intentar pal·liar la salinització del Llobregat, el riu que abasteix l'àrea metropolitana de Barcelona.
La fi del mecenatge
Per operar amb aquest nivell de fricció ambiental i judicial, ICL va teixir durant anys una immensa teranyina d'influència al Bages. Exercint un mecenatge constant, l'empresa va comprar la pau social patrocinant l'equip de bàsquet de la ciutat (Bàsquet Manresa) fins al 2018, finançant el Parc Geològic Geoparc, la Fira Mediterrània i participant en organismes clau com la Fundació Cardona Històrica o Bages Impuls.
Però aquest escut de proximitat ha acabat esquerdant-se. Aquesta imatge de modernitat s'esvaeix en revisar la sinistralitat de les seves instal·lacions: en l'última dècada, sis treballadors han perdut la vida en accidents laborals a les mines de l'empresa, els tres últims —tres geòlegs— en un greu despreniment ocorregut a Súria el març de 2023.
Protestes a l'abril
A la sinistralitat i el cansament ecològic s'hi ha sumat la condemna social. Col·lectius com Revoltes de la Terra i Boicot ICL han convocat mobilitzacions massives el 17, 18 i 19 d'abril exigint l'expulsió de la multinacional.
La pressió del territori ha forçat institucions emblemàtiques com el Teatre Kursaal o el campus universitari UManresa a trencar definitivament els seus històrics llaços de patrocini amb l'empresa. Ho fan espantats pel prolongat impacte ambiental de l'activitat extractiva i les recents controvèrsies corporatives a nivell internacional que envolten la seva matriu.