Alice Cooper, un oficinista entre bambolines del terror
Es Pop Edicions publica per primera vegada en català "Billion Dollar Baby. De gira amb Alice Cooper", el llegendari reportatge de Bob Greene que s'endinsa en l'entramat d'un dels espectacles més excessius, rendibles i pertorbadors de la història de la música popular.
També: Morrissey i l'aprenentatge de la decepció
Us en recordeu d'Alice Cooper? Aquell espantall de rímel corregut que el 1973 es va convertir en el músic més polèmic del planeta. Amo d'una imatge potentíssima i d'un talent musical discutit, va aconseguir capgirar l'escena del seu temps. Coincidint amb el seu retorn als escenaris, arriba l'ocasió perfecta per recuperar un dels clàssics de la literatura periodística sobre el rock.
Vincent Damon Furnier —que va adoptar el nom d'Alice Cooper per escandalitzar i que més tard admetria no sentir-se representat per ell— era fill d'un predicador protestant de Detroit. Fascinat per Elvis Presley i els Beatles a través de la televisió i conscient de les seves limitacions com a cantant, va decidir juntament amb diversos companys de Belles Arts convertir-se en una cosa diferent: el monstre més famós dels Estats Units.
Així va néixer el pare putatiu del shock rock, aquesta barreja de rock dur, imaginari macabre i provocació escènica que dècades després portarien encara més lluny artistes com Marilyn Manson o Rob Zombie.
Als seus espectacles hi havia guillotines, nadons de plàstic decapitats, serps gegants, maniquins mutilats i simulacres d'execució. I música fàcil i aterridora de lletres de consum ràpid —ell mateix confessa que trigava un parell d'hores a escriure totes les lletres dels discos—. Els mitjans tradicionals clamaven per la censura —ell els regalava flors: tenia clar que com més bramessin més èxit tindria— mentre els joves acudien fascinats per la potència visual d'aquelles actuacions.
El que revela el llibre és que bona part d'aquell univers es va construir des del càlcul més fred: sense pretensions intel·lectuals ni grans manifestos artístics. Sí amb un agut sentit del negoci i de l'oportunitat.
A l'estil més gonzo
Billion Dollar Babies, l'àlbum que donava nom a la gira, va assolir simultàniament el número u als Estats Units i al Regne Unit. La gira va recaptar desenes de milions de dòlars, va encadenar seixanta-quatre concerts en tot just noranta dies i va mobilitzar més escenografia que moltes companyies teatrals. El rock descobria que el terror venia entrades. Bob Greene, autor del llibre, es va proposar esbrinar per què: què explicava aquella fascinació col·lectiva, com funcionava la maquinària empresarial que la sostenia i qui era realment Alice Cooper darrere del maquillatge repulsiu.
![Portada del llibre 'Billion Dollar Baby. De gira amb Alice Cooper'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/561969.jpg?p=c:329:500:nowe:0:0\/w:1706\/h:2593&h=Bx_4yyHy"])
Portada del llibre 'Billion Dollar Baby. De gira amb Alice Cooper'
Per això va recórrer a les eines del Nou Periodisme. Més concretament, a aquesta vessant coneguda com a reporterisme gonzo, basada en la immersió total del periodista en allò que pretén narrar. Cròniques fetes amb talent, exhibicionisme i primera persona. Hunter S. Thompson va portar aquesta fórmula fins als límits de l'autodestrucció; Greene la va emprar amb un objectiu més clàssic: comprendre des de dins un fenomen cultural de masses.
Durant els Nadals de 1973 es va prendre un període sabàtic i va passar un mes sencer incrustat a la gira d'Alice Cooper. No com a observador extern ni com a periodista acreditat, sinó com a integrant de la troupe amb accés a tot i a tothom. Va participar com a corista en la gravació d'una cançó —va suar tinta per afinar— i, cada nit, apareixia disfressat de Pare Noel per rebre una pallissa escènica davant de milers d'espectadors.
D'aquella experiència en va sorgir un llibre publicat el 1974 que amb el temps es convertiria en una petita obra de culte del periodisme musical, pràcticament inencontrable en anglès durant anys. Ara arriba per fi al català. Estarà a l'alçada de la seva llegenda?
La gran crònica musical
Doncs sembla que sí. La prosa és torrencial i vívida, plena de detalls hiperrealistes i d'escenes que condensen a la perfecció les virtuts de la gran crònica per atrapar fenòmens sociològics i culturals. Part del mèrit correspon al seu punt de vista. Greene no era un fan obsessionat amb Alice Cooper, sinó el columnista estrella del Chicago Sun-Times, un periodista que havia cobert la campanya presidencial de 1972 i que observava el negoci del rock amb una barreja de curiositat professional i distància crítica.
![Ornella Vanoni](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/548263.jpg?p=w:320\/h:240&h=ZLp-3sYE"])
L'altra meitat pertany a la pròpia banda, que li va concedir un accés pràcticament il·limitat i la llibertat d'escriure el que li vingués de gust. Costa imaginar avui un grau d'obertura semblant per part d'una gran organització cultural o esportiva: us imagineu la crònica del darrer Mundial amb un periodista infiltrat en el dia a dia de la selecció?
Tan lluny tant de l'hagiografia com de l'ajust de comptes, Greene dirigeix la seva mirada cap a tot allò que sol quedar fora de pla en aquest tipus de relats. Mentre la premsa s'obsessionava amb les serps, les guillotines i els escàndols, ell prestava atenció als tècnics que desmuntaven l'escenari de matinada, als xofers, als guardaespatlles, a les secretàries que aguanten els comentaris masclistes d'alguns membres del grup, als músics esgotats per la carretera i als productors.
Paradoxalment, al llibre hi ha menys desenfrenament del que es podria esperar. El que hi apareix és, sobretot, una enorme maquinària col·lectiva funcionant amb precisió en una època anterior al correu electrònic, els telèfons mòbils i els fulls de càlcul compartits.
En aquest sentit, Billion Dollar Baby és també una lliçó sobre l'ètica de la feina. Un capítol sencer mostra Cooper dedicant hores i hores a trobar una inflexió vocal gairebé imperceptible amb els seus productors. En un altre moment, un d'ells admet haver comprat milers de còpies del disc anterior per impulsar-ne les vendes i defensa l'operació davant el seu assessor financer com una inversió perfectament racional. Sens dubte ho era.
Entre avions, hotels, limusines, retards i concerts, emergeix també la qüestió de les drogues. El retrat d'Alice Cooper resulta extraordinari per la seva complexitat. Greene descobreix un home obsessionat amb el control, disciplinat i conscient que tota la seva identitat pública és una construcció acuradament dissenyada. Cooper passa jornades senceres afinant cançons, revisant arranjaments i supervisant detalls amb una dedicació que recorda més a la d'un executiu eficient que a la d'una estrella del rock. El monstre funcionava gràcies a una ètica laboral gairebé luterana.
Darrere d'Alice Cooper
El periodista aconsegueix així travessar la màscara per arribar a la persona. Apareix el Cooper que presumeix de limitar-se a la cervesa durant el dia i reservar el whisky per a la nit mentre altres companys consumeixen substàncies molt més perilloses. Apareix també l'home enamorat de la seva xicota Cindy, incòmode amb la idea de reconèixer públicament una relació monògama que xocava amb la imatge de llibertí satànic que esperava el públic.
I apareix, sobretot, algú frustrat per no poder mostrar als mitjans la seva faceta més intel·ligent i enginyosa, conscient no només que els periodistes preferien preguntar-li per la violència i el sexe abans que per les seves opinions, sinó que qualsevol mostra d'enginy o de seny per part seva feia malbé el seu halo de boig perillós.
Fotografia d'Alice Cooper
Tot això acaba erosionant la frontera entre personatge i persona. El gran icona del horror rock era, en realitat, un dels individus més convencionals d'aquell univers. L'home que més lluny va arribar fingint ser allò que no era. El que va aixecar un mite de llibertat i transgressió sobre una base de disciplina gairebé burocràtica.
En definitiva, el llibre resulta recomanable per a qualsevol lector interessat en la indústria musical, independentment de la seva afinitat per Alice Cooper. Més que una història sobre l'excés, és una història sobre el funcionament intern de l'èxit. Hi ha una escena que resumeix perfectament el seu esperit. Bob Greene, amb tot just vint-i-set anys i convertit ja en una estrella del periodisme nord-americà, puja a l'avió privat d'Alice Cooper.
![Hayao Miyazaki](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/131227.jpg?p=w:320\/h:240&h=V97FkZoR"])
En les pantalles projecten cinema pornogràfic a les nou del matí, corre l'alcohol. Als diaris es parla de la crisi del petroli. Greene, per un moment se sent incòmode pel malbaratament, fins i tot culpable. Però, a poc a poc, gairebé sense adonar-se'n, acaba acostumant-s'hi. Aquesta capacitat de normalitzar el que en altres moments sentim com a aberrant és, potser, la millor explicació tant del fenomen Alice Cooper com de la fascinació que continua exercint mig segle després.
