Eren genis (fins que tiraven la canya): Manuel de Falla
Manuel de Falla: l'amor bruixot
També: Eren genis (fins que tiraven la canya): Vincent Van Gogh
Adorats, aplaudits, animats per la història, el poder i els seus vianants. Els artistes (que no les artistes) omplen les llistes dels grans èxits de la civilització. Referents en creativitat, endiosats fins al mite. Què seria de la llegenda de l'home artista hetero sense les dones. Ells, herois o canalles; elles, rescatades o víctimes. Picasso, Modigliani, Diego Rivera o Pollock. Sementals turmentats, mascle caçador, encantadors de serps.
L'eix de dominació encara dirigeix el ritme d'unes quantes narratives. Artistes que s'exalten fins al sobrenatural a lloms de la història terrenal de dones. Mai va ser així. Tanmateix, què passava quan aquelles dones que els haurien d'haver forjat la llegenda els donaven carbasses?
Porto tres casos. Un està basat en una biografia, l'altre l'explica el meu divulgador d'art favorit, Waldemar Januszczak, i el tercer és una suposició i parteix d'unes memòries.
Manuel de Falla: l'amor bruixot
Gregorio y yo. Medio siglo de colaboración és el títol de les memòries de María Lejárraga. És sabut que va escriure aquelles memòries per provar l'autoria de les obres que havien sortit publicades amb el nom del seu marit i poder cobrar així, en herència, els drets d'autor que havien passat a la filla que Gregorio Martínez Sierra va tenir amb l'actriu Catalina Bárcena.
Durant aquella “col·laboració”, María Lejárraga va participar en múltiples projectes artístics amb músics. Escrivia, els inspirava i els animava a compondre. Entre ells, hi ha a Manuel de Falla. Home perfeccionista, entregat a la seva vocació, profundament catòlic i amb ànsia de transcendència. María Lejárraga va compartir amb ell treballs, entre ells, L'amor bruixot. Però també confidències en les seves cartes. Col·laborador i amic íntim. Una escena en concret fa pensar.
Manuel de Falla, Gregorio Martínez Sierra i María Lejárraga
Una habitació ruïnosa d'un hotel de París. María Lejárraga i el seu marit escoltaven Manuel de Falla tocar el piano. Era l'any 1913. En un cert moment, María s'hi va acostar per descobrir, curiosa, que Manuel de Falla es pintava la prematura calvície de negre per dissimular-la.
Un tipus escanyolit, petit, dedicat en cos i ànima a la música. No tenia ni un cèntim, però es negava a agafar alumnes perquè, segons va explicar a María quan ella mateixa li ho va recomanar, li distraien del seu afany compositor. Aquell dia es van acomiadar. Però amb la guerra mundial, Falla va tornar a Espanya i es van retrobar un parell d'anys després.
Es van veure a Andalusia, van visitar diverses localitats i passejaven junts. Un dia, passejant per Ronda, a María li va donar per compondre unes cobles i a Falla li van agradar. Ella les va escriure en un pergamí i li les va regalar. Manuel es va allotjar un temps amb la parella. Durant el dia es quedaven sols mentre Gregorio, el marit, estaria per allà. Els separava un llarg passadís. Per una banda, ella es concentrava a escriure; per l'altra, Falla es dedicava a compondre. De vegades, ella s'aixecava de la cadira i travessava volant el passadís per interrompre el mestre, per llegir-li alguna cosa que acabava d'escriure.
La dona de
María Lejárraga representa un cas paradigmàtic de la relació de dominació. Imatge de l'ideal de la filosofia que va entusiasmar els intel·lectuals més moderns de finals del XIX espanyol. Krause plantejava que les dones eren el complement necessari de l'home perquè la humanitat es realitzés en tota la seva perfecció. Una estafa com una altra que va deixar a María Lejárraga el paper de productora de textos (a manca de fills) perquè el seu marit prosperés en els negocis artístics i, de passada, s'embutxaqués la glòria.
![Guerrilla Girls, Avantatges de ser una dona artista (1988)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564574.jpg?p=c:1499:1147:nowe:0:0\/w:1706\/h:1305&h=auSwegmG"])
Guerrilla Girls, Avantatges de ser una dona artista (1988)
María Lejárraga va morir a l'exili, sense poder mai reclamar ni un cèntim dels textos que ella sola havia suat. Els signava el seu marit en el que ella va creure ser una fenomenal empresa ideal de la humanitat per a la vida. Després de la mort d'ell, encara li va quedar una altra humiliació en herència. Els drets d'autor van passar a la filla que el seu flamant marit havia tingut amb la dona que no va perdre oportunitat per vexar-la mentre va durar el trio, amb la qual es va casar. Un ménage en què ella no va jugar més paper que el d'entrebanc.
![Magdalena arrepentida (1640) de George de la Tour](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/558499.jpg?p=w:320\/h:240&h=SDYHwzE-"])
Manuel de Falla va ser sempre el seu amic devot. No se sap res més. I em crec que mai no hi va haver cap mena de relació sexual entre tots dos. Falla era un home —una altra vegada— religiós, catòlic, la qual cosa sumada al seu caràcter reservat costa pensar que hi hagués cap mena d'avanç per part seva. Però sabia que ella era l'autora dels textos que a ell li inspiraven.
![(Tristany i Isolda de Dalí)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564576.jpg?p=c:989:485:nowe:0:0\/w:1706\/h:837&h=481BA3Po"])
(Tristany i Isolda de Dalí)
El final d'una bonica amistat
María, d'alguna manera, encaixava com un guant en el seu món i, com a home, en aquells moments d'intimitat en què ella compartia amb ell no només la seva creativitat, sinó els bons i mals moments de la relació amb el seu marit, procurava ser un cavaller, atent fins on els seus descuits li permetien. L'escoltava, li donava part del valuós temps que es va negar a malgastar en alumnes que, al cap i a la fi, li haurien solucionat tantes necessitats.
Fins aquell dia. María estava ficada en unes notes per a Joaquín Turina, el compositor que els havia presentat a París, també amic de la parella. Igual que amb Falla, també s'havia passejat amb ell per Andalusia i altres llocs, havien viatjat junts, i ella volia escriure alguna cosa que li servís de pretext per animar-lo amb el seu Àlbum de viatge. Falla ho sabia. Almenys això creia ella i aquell dia, sense menjar-s'ho ni beure-s'ho, Falla va explotar. Va agafar d'una estrebada aquell pergamí que ella li havia regalat i, sense dir paraula, el va fer miques davant la seva cara.
María Lejárraga va explicar l'escena a les seves memòries, Gregorio y yo. És cert que Falla es va agafar unes quantes batusses al llarg de la seva vida, que es va discutir amb la Argentinita i es va barallar amb l'esposa del guitarrista Barrios. Però hi ha alguna cosa en la vida compartida amb María, en l'escena d'ira que el va portar a destruir un regal de la dona l'obra de la qual admirava, respectava i apreciava —i la manera de fer-ho—, que va més enllà de la reacció d'un temperament ascètic —com se sol definir—, d'algú addicte a la feina, com diríem avui.
Aquella escena sona més a afront íntim que a personal (per a algú addicte a la feina, la feina és una qüestió personal com proven les batusses que tenia), que mereix, almenys, el dubte sobre els sentiments que Falla podria haver desenvolupat envers María. Un home que deia tenir vocació de casat, compartint amb ella la seva vocació. En resum, fa olor de clàssic arravatament de gelosia.
![Manuel de Falla en l'època de la seva col·laboració amb María Lejárraga](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564577.jpg?p=c:304:463:nowe:0:69\/w:1706\/h:2598&h=YQpIXIOE"])
Manuel de Falla en l'època de la seva col·laboració amb María Lejárraga
Se sap que Falla va tenir alguna història amorosa a París. Poc més. Personalment, quan vaig llegir aquella escena em va deixar una estona pensant. Una dona entregada a utilitzar el seu talent per motivar els homes a desenvolupar el seu geni, disposada a ocupar l'ombra. Sona a amor perfecte per a un artista. Ni entre nens i nenes hi ha amistats tan lliures d'atracció com la que la història proposa.
No consta que mai se li declarés. Ella estava casada. Ell es tindria en massa alta estima com per rebaixar-se a confessar intimitats i ni pensar que es plantegés transgredir el sagrat sagrament del matrimoni. Crec que, per força i en la seva ment, ell devia assumir que ella compartia la seva fantasia, que ell era per a ella el únic, l'exclusiu, el tot i quan es va adonar que no era així, va explotar.
![Mark Rothko, La capilla](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/556024.jpg?p=w:320\/h:240&h=Fiyxcn6A"])
Manuel de Falla no va arribar ni a tirar la canya, que se sàpiga. Era un home religiós, com se sol dir dels homes que resulten un desastre en les relacions amb les dones. Es van acostar a l'amor per la via contemplativa. Però les memòries de María Lejárraga tenen les seves coses.
