Adorats, aplaudits, animats per la història, el poder i els seus vianants. Els artistes (que no les artistes) poblen les llistes dels grans èxits de la civilització. Referents en creativitat, endiosats fins al mite. Què seria de la llegenda de l'home artista hetero sense les dones. Ells, herois o canalles; elles, rescatades o víctimes. Picasso, Modigliani, Diego Rivera o Pollock.
Sementals turmentats, mascle caçador, encantadors de serps. L'eix de dominació encara dirigeix el ritme d'unes quantes narratives. Artistes que s'exalten fins al sobrenatural a lloms de la història terrenal de dones. Mai va ser així. Tanmateix, què passava quan aquelles dones que els haurien d'haver forjat la llegenda els donaven carbasses?
Porto tres casos. Un està basat en una biografia, l'altre l'explica el meu divulgador d'art preferit, Waldemar Januszczak, i el tercer és una suposició i parteix d'unes memòries.
Antoni Gaudí: paràbola d'una seducció
Retrat de Gaudí jove
Ho explica Gijs van Hensbergen a la seva biografia de Gaudí (Taurus, 2026). Una biografia que cal llegir ni que sigui per raons sentimentals ja que hi som. Em va atreure perquè em va fer recordar una anècdota. Era a principis dels vuitanta —jo era molt petita—. A la televisió sortien erudits a desfent-se en elogis entorn de l'obra del geni que a mi em fascinava per tota aquella fantasia suposo, què sé jo.
La meva àvia, asseguda a la seva cadira rere el sofà, reia per sota el nas (només les bagasses reien a riallades) i un dia li vaig preguntar. Ai, nena —va sospirar— quan ella era petita com jo —va néixer el 1908— i passava davant la Pedrera amb la seva mare de la mà, la recordava llançant tot tipus d'improperis cap a l'obra de Gaudí —a més de la pols i el rebombori que es va muntar amb les obres—, protestava amb els altres veïns de lo lleig que era tot el que feia aquell home i que només feia bunyols (només feia bunyols).
Façana de la Casa Milà o “La Pedrera” el 1912
Tota Barcelona —em va explicar— veia amb horror els seus edificis i ella també durant tota la seva vida. No era una artista, ni particularment culta, encara que feia una primorosa punta de coixí. Esmicolava el pa sec en te de malta als matins, estava enamorada de Terenci Moix —com totes les àvies dels vuitanta suposo—, odiava les monges, citava sovint Rosario de Acuña (mai recordava el seu nom), una lliurepensadora erradicada de la historiografia de les idees ja sabem per què, i es queixava de les vegades que li havien canviat els noms dels carrers perquè ja no sabia ni on havia d'anar quan li donaven una adreça.
És clar que ho entenia. Si bé mai va comprendre per què havien de tocar el del carrer Menéndez i Pelayo, i què hi tindria a veure aquell gran estudiós per a ella amb tota aquella colla de borinots (aquella colla de dropouts).
Resulta emotiu llegir a la biografia de Gijs van Hensbergen la inquina amb què Barcelona va rebre l'obra de Gaudí. Amb fonts historiogràfiques, amb aproximació científica. És una obra seriosa i complidament ambiciosa. Però aquest encaix amb els records de les persones unides a la història de Barcelona durant generacions la fa tan verídica, tan real i encertada que reconcilia.
Model de galant de la Belle Époque: Retrat del comte Robert de Montesquiou de Giovanni Boldini (1897)
Pepeta Moreu i Gaudí
Així que Gaudí no era cap galant fabulós i decadent de la Belle Époque catalana ni les dones sospiraven en secret pels seus favors. Antoni tenia els cabells castanys clars —es dedueix—, ulls blaus, estatura mitjana i pell lletosa. No era un tipus lleig i vestia amb estil. Ella es deia Pepeta Moreu. Era professora de francès a la Cooperativa l’Obrera Mataronense, juntament amb la seva germana, Agustina. Bastant maca, pèl-roja, pàl·lida, d'aparença romàntica, halo d'àngel.
Fotografia de Pepeta Moreu
Es van conèixer el 1881. Antoni les va anar a veure cada cap de setmana durant els quatre anys següents. Pepeta devia ser una dona educada, donaria conversa, atenta amb els convidats, discreta en les seves opinions, però la veritat és que Antoni Gaudí li queia malament. El veia estirat, sense gràcia, maldestre. Imaginem-lo assegut a la vora d'una cadira entapissada, o d'un sofà, circumspecte, l'esquena dreta, el coll tens, amb alguna frase tallant sempre a la punta de la llengua, la barba crespa.
Però el que pitjor portava la Pepeta era un detall que no es pot apreciar a les fotografies i del qual poques vegades es fa cas: l'olor. A la Barcelona de finals del XIX, els banys no existien. Les olors s'emmascaraven amb pomades de violeta o de roses que costaven diners. La higiene era una poderosa barrera de classe i d'afinitats. La classe mitjana parava atenció a aquestes coses. Es rentaven les parts més sensibles amb una tovalloleta mullada a l'aigua, de vegades perfumada, d'una gibrelleta sostinguda per un rentamans més o menys elegant que es dissimulava a la cantonada del dormitori.
“La Toilette” de Mary Cassatt (1891)
Antoni Gaudí feia mala olor. Durant quatre anys, la Pepeta va rebre aquell arquitecte de trenta i tants a casa seva fins al dia que, finalment, li va declarar el seu amor. Devia notar l'ensurt al cotillet. Ella no sentia res per ell i, a més, ja estava compromesa. De què devien parlar en aquelles visites perquè Gaudí mai no intuís ni una cosa ni advertís l'altra.
Els ulls com plats, les mans reposant sobre la falda, els genolls apretats, espessos sota la seva faldilla de popelina. El rebuig devia suposar per a Gaudí tal humiliació que mai més va tornar a posar-se en una situació semblant. Per descomptat no va tornar-hi. Consagraria els seus sentiments a la religió i el seu amor a l'art. Pel que fa a les muses, això ja és una altra història.
L'amor, la religió i la masculinitat
No seria un cas aïllat. En els altres dos casos que comentarem, la religió també juga un paper fonamental en la sentimentalitat masculina. La recerca de Déu, de la perfecció espiritual, refugi de pundonors ferits. I això que deien que no volien donar el vot a les dones perquè obeirien al capellà. La història de les excuses és una feina pendent.
Barcelona ho deu tot a Antoni Gaudí. Inexplicablement, gairebé no se li han dedicat documentals o pel·lícules, els vídeos sobre ell o —més important— les seves obres a plataformes populars com youtube gairebé no passen del pamflet turístic o d'alguns treballs de primària o secundària, quan no del context empobridor de les seves filies i fòbies polítiques, amb poca o nul·la atenció a la seva tècnica, als seus principis estètics o a l'execució del seu art, sense treball d'imatge.
La biografia de Gijs van Hensbergen, equilibrada, ben documentada, d'esmerada prosa crescuda en el detall de la descripció —difícil—, conscient que això va d'imatges, és el retrat d'una època que forma part de la nostra història i també de la vida de Barcelona.
