Eren genis (fins que tiraven la canya): Vincent Van Gogh

Adorats, aplaudits, animats per la història, el poder i els seus vianants. Els artistes (que no les artistes) omplen les llistes dels grans èxits de la civilització. Referents en creativitat, endiosats fins al mite. Què seria de la llegenda de l’home artista hetero sense les dones. Ells, herois o canalles; elles, rescatades o víctimes. Picasso, Modigliani, Diego Rivera o Pollock. Sementals torturats, mascle caçador, encantadors de serps.

L’eix de dominació encara dirigeix el ritme d’unes quantes narratives. Artistes que s’exalten fins a allò sobrenatural a lloms de la història terrenal de dones. Mai va ser així. Tanmateix, què passava quan aquelles dones que els haurien d’haver forjat la llegenda els donaven carbasses?

Porto tres casos. Un està basat en una biografia, l’altre l’explica el meu divulgador d’art preferit, Waldemar Januszczak, i el tercer és una suposició i parteix d’unes memòries.

Vincent Van Gogh (1853 – 1890) resulta l’artista més inquietant d’aquesta breu sèrie. Popularment romantitzat com la personificació de l’artista torturat per la bohèmia que va morir sense conèixer l’èxit, la seva vida sol inspirar pietat. Tanmateix, el retrat que el crític, presentador i productor Waldemar Januszczak ens presenta al canal Perspectives de YouTube ens mostra una imatge força més descarnada de l’artista. Ferotge, obsessiu, despietat, de sexualitat turbulenta. A Vincent Van Gogh li fascinava el dolor.

Una breu biografia

Va néixer a Zundert (Holanda), fill i nét de pastors de l’Església reformada holandesa. Era el gran de set germans i sembla que va ser dels qui va venir al món condemnat a viure a l’infern. Pèl-roig, cabell ondulat, celles transparents i ulls apagats; rostre carnós, corpulent però de poca alçada.

Amb setze anys el van enviar a l’Haia a treballar a la galeria d’art del seu oncle, i no era una galeria qualsevol. Goupil & Cie tenia clients internacionals i Vincent, que es formava com a marxant d’art a més de tenir una facilitat sorprenent per aprendre llengües, els rebia, els aconsellava, els venia les obres i s’ocupava del paperam.

El seu oncle estava tan content que el va ascendir. Amb vint anys, el van enviar a les oficines de Londres. Començava la dècada de 1870 i Vincent va llogar una habitació al carrer Hackford Road, a Brixton, un barri emergent de classe mitjana en aquell moment. Vincent mirava per la finestra. S’imbuia dels detalls en què ningú mai s’hauria fixat, els desgranava en la seva imaginació, els recomponia en la seva memòria fins que vibraven.

Londres era una ciutat atapeïda per quatre milions d’habitants i Vincent es feia una caminada d’òrdago fins a la seva oficina a Covent Garden. Travessava els baixos fons, l’aire infecte que emanava del Tàmesi i la boira, que odiava. Es creuava amb pobres, borratxos, vividors de tota mena i nenes prostitutes que s’oferien als carrerons. Aquell va ser el millor any de la seva vida.

De l’amor a la religió

S’havia enamorat. Ella era Eugenie Loyer, la filla de la senyora que li llogava l’habitació. No va esperar tant com Gaudí, era molt més jove. Després d’un any de no pensar en res més que en Eugenie, li va declarar el seu amor. Ella tenia dinou anys i, una vegada més, ni s’ho esperava. Li va respondre que estava compromesa en secret amb un altre llogater de la seva mare i, segurament, era cert. Cal pensar que Vincent no era un mal partit en aquells dies, certament no s’assemblava a un galant de l’imperi britànic, però cal sospitar que alguna cosa hi havia en ell que no acabava de funcionar.

El primer va ser la seva reacció. Després del menyspreu, es va inclinar cap a la segona vocació familiar: la religió. S’hi va abocar amb passió desesperada. Només volia llegir la Bíblia, assistia a les reunions de l’exèrcit de salvació, ajudava a donar menjar als pobres, i resava. Resava a totes hores.

La seva feina va començar a ressentir-se i, per alguna raó, el van enviar a les oficines de París on va començar a tenir-les amb els clients, els deia que millor compressin paisatges en lloc de les ximpleries que exposaven en aquell saló. Els impressionistes acabaven d’entrar en escena però Vincent ni se’n va assabentar. Ell a la seva, a la seva Bíblia i els seus deliris, i al final el van fer fora.

Va continuar viatjant. Volia ser reverend, com el seu pare, i va tornar als Països Baixos. Es va barrejar amb la gent més pobra i va decidir viure com ells. Va deixar de menjar, de rentar-se, va buscar formes d’infligir-se dolor. Es flagel·lava i, en ple hivern, es quedava fora, al carrer, sense cap necessitat de fer-ho, només per patir. Caminava fins a rebentar, de ciutat en ciutat, arrossegant un fracàs rere l’altre fins que, un dia, la va veure.

Per aleshores havia tornat a casa dels seus pares. La seva cosina havia vingut a passar l’estiu, vídua i amb un fill. Van Gogh la va trobar irresistible, amb el seu vestit de dol, austera, sense adorns, seriosa, pàl·lida com la lluna. La vulnerabilitat l’excitava i li va declarar el seu amor. Kee Vos-Stricker va saltar com un gat. No es va limitar a informar-lo de la seva situació o, no sé, a inventar-se alguna excusa. Repetia un no, mai, que fregava el terror. Què va veure en Vincent o com va passar allò. El cas és que la dona va fugir.

Vincent la va perseguir fins a casa seva a Amsterdam, on el va rebre el seu oncle. Kee no hi era, s’havia amagat. Vincent va entrar, es va asseure i va estendre la mà sobre la flama d’una espelma amenaçant que no la trauria fins que la veiés. L’oncle es va aixecar, va caminar cap a ell i va bufar.

La mala gestió del rebuig

Convençut que “no” significava “potser”, va tornar a ensopegar amb un altre desamor o millor seria dir amb una altra humiliació. Al cap d’una setmana, Vincent estava demanant matrimoni a una prostituta de l’Haia. Es deia Maria Hoornik encara que era coneguda com Sien. Es creu que la coneixia de feia temps. Se sap que Vincent havia estat amb prostitutes i algunes li havien fet de model, vestides, perquè despullades era car.

Sien era una dona marcada per la verola, prima, sense gaire atractiu i amb un caràcter més aviat desgraciat com es pot suposar. Havia patit dos avortaments, tenia una filla de cinc anys i tornava a estar embarassada. Però Vincent havia trobat el gran amor de la seva vida o, com li va dir al seu germà Théo a les seves cartes, havia aconseguit domesticar una dona. L’havia sotmesa. Sempre tornava.

En resum, paradigma i exemple obvi i clar de la dominació heterosexual (definir la sexualitat en termes de poder): Ella l’havia fet un home perquè ella l’obeïa. I un artista, cal afegir, perquè pel mateix preu s’havia fet amb la seva musa.

La va abandonar al cap d’un any. Per l’escàndol familiar i aquestes coses aquella dona es va quedar sola de nou, amb la mare que l’havia ficat al món de la prostitució i amb dos fills petits. Després, Vincent va tornar a París a reunir-se amb el seu germà, on faria amistat amb Toulouse Lautrec. La seva carrera d’artista bohemi tot just començava.

Violent, cruel, sadomasoquista. Les dones amb cert marge de decisió i de maniobra fugien d’ell. Què devia reflectir aquell home. Sense comptar que no sabem ni la meitat de la història. Des de quan Van Gogh freqüentava prostitutes, alguna vegada va experimentar la sexualitat o simplement es regodejava en la violència, atrapat en la impotència de gaudir, desesperat potser per una irremeiable manca d’empatia que el portava als extrems.

No va escapar ni de la gonorrea ni de la sífilis i és fàcil sentir pietat pel pobre Van Gogh que mai va conèixer l’èxit. La seva esposa ho va passar molt pitjor. Utilitzada i abandonada. En aquest cas, ell en va sortir guanyant. Ella el va fer artista.