Què fem amb la vergonya o el cas de Felicidad Blanc
La catedràtica de literatura espanyola, Virginia Trueba, presenta el llibre de memòries de Felicidad Blanc, 'Espejo de sombras', a la llibreria +Bernat de Barcelona
També: Totes som dones
Escoltar la Virginia Trueba (UB) és sempre un plaer. Jo vaig tenir la sort de tenir-la com a professora en més d'una assignatura durant els meus estudis en Filologia. Recordo que era dels poquíssims professors de literatura que no et feien sentir com Forrest Gump en aquella escena quan, després d'enrolar-se a l'exèrcit, puja per primera vegada a l'autocar que el portarà al seu destí. Així ho recordem molts. Però amb la Virginia, que mai va prohibir una lectura, ans al contrari, les animava, senties de nou que no t'havies equivocat del tot de carrera.
Vull pensar que les coses han canviat. Espero. Tant com que la Virginia Trueba segueix al peu del canó. Aquesta vegada, ens va venir a parlar de Felicidad Blanc. Ens va explicar la seva feina d'edició del text i les complexitats que amaga, que es tracta d'un text oral que va ser dictat a una periodista, Natividad Massanés, i que, per saber-ne més, remeto a l'entrevista que Anna M. Iglesia va fer per a Letra Global. Després, més interessant, ens va oferir les seves reflexions sobre el personatge. Va començar per negar-se a enquadrar-la en l'estereotip de dona maltractada.
I aquí va captar la meva atenció perquè, efectivament, la dona maltractada no existeix. Totes les dones, pel simple fet de ser dona, són maltractades. Unes més que altres. Algunes afortunades (perquè això és sort i l'atzar existeix) només hauran patit violència en les seves versions més lleus, d'altres han arribat a enfrontar-se a la violència física i verbal directa i n'hi ha que ni tan sols van sobreviure per explicar-ho.
Angelica Kauffmann, Ariadna abandonada per Teseu
Com es lluita contra la violència masclista
La qüestió no va de si hi ha dones maltractades i dones no-maltractades, sinó de com les dones solucionen aquestes agressions, quines van ser o són les seves estratègies i, si són del passat, si va acabar en èxit o va redundar en fracàs. Aquest és el nus argumental de la biografia d'una dona, el que fa que en una pel·lícula o en una novel·la amb una protagonista-dona et quedis enganxat a la butaca.
Com es lluita contra comentaris feridors sobre cos o rostre (prova de fer-los comentaris sobre les seves panxes, calbes, malalties o condicions, maneres de caminar, el que sigui, ni se t'acut oi? intueixes que és mesquí), al·lusions vexatòries a feines laborals (per cert, encara la neteja segueix sent una feina eminentment de dones) o a les professionals (la devaluació social i econòmica de les professions quan es feminisen o les machoexplicacions per ficar-nos en la microhistòria).
Sense comptar amb les humiliacions vinculades a la sexualitat —aquí arribem al moll de l'os— amb el seu ventall d'abusos verbals i, és clar, físic-mentals: des de ficar mà fins a la violació. No cal haver-ho patit tot diverses vegades per entrar a la categoria fantasma de dona maltractada, amb una —una vegada— n'hi ha prou.
La vergonya, estratègia de dominació
I com és possible que aquest sistema hagi perviscut tant de temps. La pedra angular —que no tot l'edifici— que ha permès aquesta estratègia de dominació que és la vergonya. La vergonya ha estat l'ancoratge, el brillant punt de partida de la jugada mestra de Gisèle Pelicot. Podria haver callat, enfonsar-se en la depressió, ficar-se en un convent o, millor encara, suïcidar-se. Així el cicle de la violència de gènere s'hauria tancat de nou sobre si mateix, impol·lutament perfecte, i tornem-hi. De fet, crec que aquesta va ser també la clau del moviment MeToo.
Georgia O’Keeffe, The Blue Flower
Aquesta idea va sortir de les feministes dels setanta. Elles van descobrir el motor immòbil de tot aquell engranatge. Recordo una carta de la Montserrat Roig. Un home li havia escrit —eren els vuitanta— per queixar-se i dir-li que també els homes patien violència per part de les seves dones i que, en canvi, ningú parlava d'ells. En aquest cas sí que es tracta d'una minoria i és conseqüència de més del mateix. Però què li va respondre la Montserrat Roig. Doncs que es traguessin la vergonya de sobre, s'organitzessin i sortissin al carrer. Tal com elles havien fet. Aquell descobriment va ser el llegat més valuós i potent de la història del feminisme.
La Virginia Trueba va apuntar a més, sàviament, que el relat transpirava silencis, que és quelcom comú en la narrativa del jo, i juntament amb la Luisa Castro, van al·ludir al típic tòpic “sota la màscara, l'esquelet”. La màscara com la persona que ens identifica. Aquella narrativa que expliquem i que no ens creiem del tot que, en Felicidad Blanc, s'ordia sobre la silueta d'una dona del segle XIX. El segle XIX està ple de fosos a negre, el·lipsis, codis encriptats per sistemes de gestos, per no esmentar els jocs entre metonímia i psicologia i un munt de coses més.
La Virginia i la Luisa Castro ho van esmentar com un lloc comú. Crec que entendre-ho així els va semblar una mica el resultat d'una primera lectura que no portava a una conclusió satisfactòria. També va apuntar a la història conflictiva d'aquest país que no es va lliurar del que va passar a tot arreu després de la Segona Guerra Mundial, encara que aquí va passar per partida doble, primer amb uns, després amb els altres, i la segona vegada va tenir lloc massa tard.
Aquestes memòries es van publicar originalment el 1977. Després de la mort de Franco van sortir carretades de llibres de testimonis i memòries, grans editorials van inaugurar col·leccions senceres. Feixistes de tota mena, personatges de l'entorn de Franco i sobre la seva família; comunistes, republicans, anarquistes, exiliats de tot tipus. Tots amb la seva història a sobre i els seus silencis. La vergonya va colpejar de nou Espanya.
Haver tingut un pare, una mare, un avi feixista després de gairebé quaranta anys de feixisme, com s'havia de solucionar això? Els seus intel·lectuals van ser desplaçats cap a l'oblit, com ho havien estat altres trenta i escaig anys abans. No van ser els únics i la cosa és més complicada del que ara explico. Però aquesta és una altra història.
Francis Picabia, Bahia
Republicana casada amb un feixista
Felicidad Blanc, devota esposa d'un poeta feixista, es va presentar com a republicana i d'esquerres. Si així va ser, la quantitat de silencis i narratives amb què va haver d'omplir tant buit no pot, al meu entendre, donar lloc a algú que no sigui, com a mínim, fantasiós. Reclusa en el seu món màgic, atrapada en la dissonància cognitiva, amagar a tota costa —començant per ella mateixa— el que no encaixava amb aquesta idea burgesa de la família perfecta.
Amant marit, bella i refinada esposa desitjada per tothom, musa de poetes —la Virginia Trueba va assenyalar que això particularment li encantava—, amb fills forts, sans i amb èxit a la vida, aquesta idea, en fi, tan decimonònica, devia ser-li una raó vital. La vergonya —com encara passa avui— confosa amb el que la salvava del fracàs. Era tot el contrari.
El Taló d'Aquil·les del patriarcat
Mare dels germans Panero (poetes), com que aquesta no és la seva història, només diré que Leopoldo María la va acusar públicament d'enviar-lo a un sanatori mental. Felicidad va escriure de cap el guió de la seva vida —aquestes memòries— i no s'exposava al públic (pensem en la pel·lícula El desencanto) sense abans ordir la trama de la narració de les seves experiències, ens va explicar la Virginia.
Quan les feministes del grup de Vindicació feminista la van entrevistar —ens va explicar—, la van tractar una mica com una nena gran, amb un to condescendent. És comprensible. Per a aquelles feministes, que havien trobat el taló d'Aquil·les del patriarcat, que estaven resetejant la història larvada pel feixisme, Felicidad Blanc havia de representar el negatiu de tot el que significava ser dona. En lloc d'enfrontar-se a la vergonya, se'n va servir.
Espejo de sombras (Càtedra, 2026), amb edició a càrrec de la Virginia Trueba Mira, és una lectura necessària, que fa pensar. D'entrada, cal qüestionar-se què surt d'aferrar-se a una imatge idealitzada de dones nascudes lliures de maltractament, de fantasiar amb què obeir o no al patriarcat es redueix a una mera decisió personal o que ser víctima de masclisme és cosa de beneites. Què surt de la vergonya. Què surt.
