El País, 19 d’agost de 2025. Publica una entrevista a Curtis Yarvin, gurú del moviment MAGA, i el titular gairebé em fa caure de la cadira: “Cal una dictadura corporativa per substituir una democràcia moribunda”. De sobte, se m’acut que ja hem arribat a aquell moment en què Hitler arribava a les portades de les revistes angleses, somrient, envoltat de gossos i nens, vestit de blanc, simpàtic, i en plena forma. Més o menys igual que Stalin en altres materials per aquelles mateixes dates.
Els feixistes clàssics també sonaven molt guais i jovials al principi, també es presentaven com a recanvis ineludibles per a “democràcies moribundes”. Les idees de Yarvin, corporativisme clàssic, són les mateixes dels qui assessoraven Primo de Rivera pare i fill, són les d’Eduardo Aunós, ministre precisament amb Miguel Primo de Rivera i també amb Franco, són les de Mussolini amb una aparença pseudo-intel·lectual, pròpia d’un tertulià, les del jove Ridruejo i les de la tecnocràtica Organització Todd.
Societat corporativa, govern fort, neospenglerisme… A mi tot això em sona a caspa èpica de 1925, a quan, per exemple, Sánchez Mazas celebrava la mort de soldats i cabilians al Rif perquè la seva sang netejava l’honor nacional. Serà possible que algú prengui seriosament aquestes idees a aquestes alçades?
Què falla en la democràcia?
Tot això només pot enganyar algú molt ignorant. Tanmateix, què ofereix l’esquerra? Al maig de 2018, dues investigadores de la Universitat Friedrich Schiller de Jena van convidar quatre sociòlegs prestigiosos (Klaus Dörre, Nancy Fraser, Stephan Lessenich i Harmut Rosa) perquè debatessin sobre el següent tema: “Què falla en la democràcia?”; el resultat del debat va ser publicat en castellà per l’editorial Herder el 2023, traduït per Alberto Ciria.
Portada del llibre ´Què falla en la democràcia?´
Es tracta d’un llibre ric i valuós, en què s’exposen possibles sortides i fulls de ruta a vegades coincidents i altres vegades no tant, però que deixen entreveure una possible agenda per a una esquerra europea present i futura, però que de moment no s’aclareix.
El primer que es desprèn d’aquestes controvèrsies és que cap dels sociòlegs convidats creu realment que la democràcia estigui “moribunda”. Més aviat tendeixen a pensar que la democràcia real, la que no ha deixat fora de la ciutadania plena àmplies zones socials dins i fora dels Estats democràtics, no ha arribat a ser mai.
Més aviat parlen d’un Contracte Social de Postguerra en què un creixement capitalista indefinit garantia la seguretat i uns drets bàsics a una part important de les poblacions metropolitanes, antics centres de producció capitalista. Seria aquest contracte i no la democràcia en si el que hauria entrat en crisi, ja que el que no ha viscut plenament mai tampoc pot morir.
Aproximadament a partir de l’any 2000, a les economies occidentals els va començar a resultar molt difícil continuar creixent. Obtenir beneficis era una tasca feixuga i complexa, i es va començar a veure que l’únic camí possible per donar oxigen al capitalisme era l’austeritat neoliberal, un procés accelerat de buidatge de rendes públiques. I en això seguim. Òbviament, aquest deteriorament de les condicions de vida va desconnectar les majories de les formacions polítiques democristianes i socialdemòcrates, unides en aquesta política comuna d’austeritat a ultrança.
D’aquesta fractura econòmica va sorgir la crisi que es vol presentar com una “democràcia moribunda”, un problema d’ideologies o valors, quan el que realment està en perill és la maquinària financera. D’aquí que s’idealitzi el model social del “CEO de ferro”, el dirigent “amb collons” que destrueixi amb coratge totes les burocràcies i obstacles per al lliure desenvolupament del capital.
Economia i béns públics
En paraules de Klaus Dörre, la sortida de la crisi no és un populisme autoritari, sinó l’extensió de la ciutadania econòmica: “Des d’una perspectiva analítica, hi ha poques raons per creure que es pugui aconseguir una democratització. Així que ho intentaré des d’una perspectiva sistemàtica: cal ampliar els àmbits en què poden intervenir les decisions democràtiques. Com ja deia Marx, això significa ampliar la democràcia a l’economia.
Això s’ha d’aplicar sobretot a les decisions estratègiques importants, com les relatives a les inversions de les grans empreses, que pràcticament tenen un poder polític oligàrquic i de les decisions de les quals sobre què, per a què i com es produeix depèn la prosperitat i la ruïna de països sencers. L’objectiu de la transformació seria posar aquests centres de poder sota un control econòmic democràtic. I aquí ens hi juguem realment tot”.
Dörre concreta una mica més una mica més endavant: “La democràcia econòmica significaria també assegurar legalment una “garantia del que és públic”. Això inclouria un accés lliure i general a l’aire net, a l’aigua, al sòl i al menjar”. Dörre proposa “que estigui prohibit fer privatitzacions en sectors vitals. Cal prohibir constitucionalment una situació com la que hi ha a Sud-àfrica, on la major reserva d’aigua dolça del país pertany a un consorci multinacional, que ven l’aigua mentre els pobres en pateixen la manca.
Una garantia constitucional dels béns comuns possibilitaria a més el que Harmut Rosa anomena el marc normatiu d’una vida bona: si hi ha accés als béns bàsics de la societat —aire, aigua, educació, espai habitacional, etc.— com a béns públics, aleshores tots podem viure bé sense haver d’anar buscant permanentment el consum de béns posicionals”. Es queixen aquests quatre sociòlegs que els temes realment importants per a una democràcia, que són els econòmics, han caigut totalment fora del control i de les deliberacions de les democràcies.
Aquesta democràcia econòmica no ha existit mai; és l’evolució pendent i la involució autoritària lluitarà a fons per esborrar-la de qualsevol horitzó. Els paladins del populisme d’extrema dreta s’aferren a la idea de declarar mort l’únic que podria donar vida real a una democràcia: la igualtat econòmica.
Segueix en peu el gran tabú de la discussió sobre els fluxos dels diners. Aquesta nova esquerra materialista té un rerefons profundament jurídic i una vocació més aviat constitucionalista: els autoritaris “derroquen”, i els postmarxistes institucionals “construeixen”. Una situació curiosa. Ja ho deia Bourdieu: la Sociologia, la Història, la Filosofia i la Literatura resulten molt perilloses per al poder, perquè a algú llegit no se li pot donar gat per llebre tan fàcilment.
El primer que fan els règims autoritaris és rebaixar, amollar, amenaçar i minoritzar, quan no perseguir, les disciplines humanístiques, les que més poden perjudicar-los, tal com està passant actualment als EUA.
CEOs i presidents
Quina casualitat: quan sembla que és més necessari que mai sotmetre a “control democràtic” les operacions financeres i les decisions sobre els gegants de la comunicació, sorgeixen els projectes que porten CEOs al tron i s’esbossen i recomanen “dictadures corporatives”. No resulta almenys sospitós? En aquesta etapa d’(discutida) hegemonia neoliberal, l’Estat té menys poder que qualsevol gran corporació; la política es converteix en una farsa.
L’ideologia globalista ha arruïnat i desertitzat massa vides, no aconsegueix passar el filtre de la legitimació pública, i per això s’estan buscant solucions autoritàries. La dreta busca sotmetre la democràcia a l’economia, i l’esquerra sotmetre l’economia a la democràcia. A una esquerra real li convindria ressuscitar i fomentar la discussió política, a la dreta extremista donar-la per morta i per indesitjable. Aquest serà el principal conflicte en tots els àmbits de la nostra vida pública, des de l’educatiu a l’energètic, a partir d’ara.
La democràcia no ha aconseguit mai controlar els monopolis i els oligopolis, i per tant mai s’ha aconseguit com a estructura realment igualitària. Sí ha pogut proporcionar oportunitats i serveis públics de qualitat durant dècades per a una part de la població, a costa del saqueig de les perifèries i del Sud global, però només podrà mantenir-los si els arrenca a una oligarquia que necessita la democràcia per legitimar-se i dotar-se d’un sistema jurídic estable.
Tanmateix, els quatre sociòlegs convergeixen en una idea inquietant: el capitalisme propi de la Modernitat Tardana només pot sobreviure en contextos de democràcia mínima, únicament formal. Segons aquest enfocament, la democràcia no estaria moribunda, sinó que l’estarien matant. Es tracta d’un matís important.
S’ha anat massa lluny? Mataran els ideals pluralistes? En paraules de Stephan Lessenich, “qui es troba en una estructura social de posicions desiguals, la dinàmica estructural de la qual es configura de tal manera que les opcions d’accés a les millors posicions estan distribuïdes al seu torn de manera sistemàticament desigual, té la responsabilitat política de canviar aquest règim de distribució i els mecanismes que el generen, buscant l’equiparació estructural de les posicions i les opcions d’accés”.
És l’embotiment de la “meritocràcia” el que proporciona auditori als populistes d’esquerra i dreta, però precisament aquest embotiment ve a demostrar-nos que la meritocràcia és més necessària que mai, precisament ara que l’oligarquia ha aconseguit destruir-la.
Harmut Rosa pensa que la democràcia no és possible quan no es produeixen processos d’escolta i resposta entre les persones que viuen en una mateixa societat. A aquestes reaccions mútues les anomena “ressonàncies” i són tot el contrari que els “ecos”. Mentre que els ecos són reproduccions de discursos solipsistes que conformen identitats tancades, les ressonàncies possibiliten influir en l’altre i generar el canvi social.
“La promesa fonamental de la democràcia consisteix aquí en què tothom té una veu i un vot que no es limita a donar, sinó que aporta en forma de resposta, d’actuació i reacció”. I conclou: “la conseqüència d’entablar aquesta relació ressonant és la ineludible transformació de les veus implicades: ressonància significa deixar-se “cridar” i commoure per un altre o per altres, de manera que en respondre i reaccionar un mateix es transforma”.
Què hauria passat, doncs? Per què la “democràcia” hauria entrat en crisi? Perquè les oligarquies haurien sabut crear blocs incomunicats, xocs identitaris absolutament insalvables entre veïns, per treure profit del guerracivilisme cultural.
El que sembla fora de dubte és que els espais de deliberació col·lectiva propis d’una democràcia han desaparegut gairebé completament. Un galliner de tertulians fanàtics no té res a veure amb una àgora basada en argumentacions racionals i dirigida a persones disposades a escoltar, aprendre i evolucionar. Cada tribu, cada facció, té els seus propis líders, els seus propis portaveus i digitals i webs i mitjans de comunicació.
La ment humana s’ha desertitzat i torna a buscar les coves mítiques, les venjances primitives, perquè no es té accés al micro. Amb l’agreujant que una maquinària autònoma proporciona tota mena de biaixos i bulos mentre degrada la informació disponible. Cada identitat creu tenir la veritat absoluta, i aquesta atomització devastadora resulta incompatible amb la democràcia deliberativa. El problema és que els nous líders autoritaris diuen ser “la veu dels que no tenen veu”, quan en realitat són la veu d’ells mateixos i del seu fals tradicionalisme.
Eslògans i parrafades
Tornem al principi: Curtis Yarvin desenvolupa la seva idea de “monarquia corporativa”, amb el seu “dictador-CEO”, mentre sociòlegs alemanys es trenquen el cap per intentar imaginar un futur plausible per a una democràcia real, deliberativa, inclusiva, que no distingeixi entre centre extractiu i perifèria saquejada, que eviti la competència pels llocs de treball a la base de la piràmide. Que un dictador proporcioni les solucions adequades als problemes de les democràcies no és més que una altra postveritat pròpia de xarlatans.
Els reptes de les societats complexes són, em temo, més difícils de resoldre, i necessiten dades i no mites. Els participants en el debat de 2018 estan a anys llum de les discussions fossilitzades i els eslògans tòpics de la nostra esquerra esclerotitzada i la nostra dreta tan sempre igual a si mateixa.
Realment avui sembla que guanyin per golejada els partidaris del neoimperialisme. Veiem ciutats militaritzades, camps de concentració, amenaces creuades, abandonament dels fòrums de cooperació internacional, criminalització naturalitzada de minories; ningú mou ni un dit. Ningú sembla estar interessat en solucions creatives, lentes, enginyoses. Ens sembla “normal” que vingui un tipus i doni per acabada l’experiència democràtica.
Berardi tenia raó quan assenyalava que l’Imperi s’havia desterritorialitzat, cada telèfon intel·ligent porta en si mateix concentrat l’Imperi, el dispositiu de control i vigilància, la nostra fitxa policial, en un sistema que s’alimenta amb el deteriorament progressiu i ràpid de les nostres neurones individuals i col·lectives. Em comenten des dels EUA que ja han assumit la voladura total de l’entramat social, s’han resignat a viure un Apocalipsi i esperen sortir-ne més nets. Sembla que s’estigui parlant de purgues i d’estat permanent de guerra, com als anys trenta. És el que han triat. Però no tinc ganes de tenir raó, tant de bo m’equivoqui, i es deixi d’utilitzar la paraula “meritocràcia” per assenyalar una “oligarquia”.
Potser després de l’autoadministració d’aquest Apocalipsi catàrtic i caòtic s’arribi a un punt on les destrosses siguin tantes que no sonin a utopia les paraules d’Harmut Rosa o de Nancy Fraser, i s’enceti la feina en una alternativa democràtica real. Regular l’economia o alliberar-la de qualsevol control democràtic, aquesta és la dialèctica real de la nostra època. Intervenció col·lectiva o competència individual irracional i postcivilitzatòria. Exèrcits al servei de corporacions o Parlaments limitant excessos i monopolis.
Sembla que l’esquerra occidental també s’hagi resignat a la immolació, a l’escenari postdemocràtic, i dissimuli centrada en discussions bizantines. Quan es va deixar caure Grècia, tothom va entendre que la UE havia substituït la democràcia per la conveniència financera. No és que ningú es cregués la ficció, és que tot s’havia tornat massa evident i cínic. Des de llavors, la tecnocràcia europea no ha sabut sortir dels seus propis laberints contradictoris, i ha deixat el camp adobat per a la proliferació del populisme d’extrema dreta.
Per descomptat, l’espectacle polític espanyol tampoc convida a l’optimisme, convertit en un partit de tennis on només es juga amb excrements i fang. Com que xipollegem en corrupció, votarem primitivisme pur, testicularisme i mitologia… No estem tan lluny de Washington i ja preparem els nostres purgants castissos… Almenys a Alemanya intenten pensar amb una mica de claredat.
Tant de bo algú que hagués llegit vagament Aristòtil, Arendt, Habermas i Weber guanyés les eleccions als EUA i prengués el control d’Occident demà mateix, per estalviar-nos una etapa de suïcidi social fanàtic que deixarà nombroses víctimes. Ho dubto molt. Bernie Sanders no serà Emperador. Tant de bo tot fos una carnaval·lada, un teatret de mal gust. De moment, tenim davant les dues opcions rivals que hi ha sobre la taula: democratitzar l’economia o economitzar la democràcia, aquesta vegada manu militari.