Gregorio Luri: “Eduquem per impregnació, necessitem professors que sàpiguen llegir i escriure”
El pedagog i filòsof assegura que a Espanya hi ha hagut bons pensadors quan “no han tingut complexos” i reivindica l’intel·lectual que “no té prudència i s’atreveix amb tot”
Amb la convicció que pot asseverar el que vulgui, perquè ha madurat amb lentitud moltes lectures i experiències, Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) demana “saber escoltar”. Ell ho fa i l’interlocutor aprecia la seva conversa. Pedagog, filòsof i assagista, no deixa de descobrir nous autors, clàssics i pensadors espanyols del segle XIX, una de les seves passions. És conservador i ho reivindica, i creu fermament en un comunitarisme que s’ha anat perdent en favor d’un liberalisme economicista.
Autor d’obres com La imaginació conservadora, Matar a Sòcrates –reeditada ara i posada al dia--, el seu treball més recent és La dignitat del mediocre, (Ediciones Encuentro), on reivindica l’home corrent, el veí que et pot salvar la vida i que s’aixeca cada dia a les quatre del matí per anar a treballar.
Amb un peu en la tradició clàssica i l’altre en l’anàlisi crítica de la modernitat, dissecciona en aquesta conversa amb Letra Global els mals que afecten la societat contemporània, les costures obertes d’un sistema educatiu desorientat i l’art de reconciliar-se de manera joiosa amb els imprevistos de l’existència.
El diagnòstic de Gregorio Luri sobre l’estat actual del professorat combina la urgència amb una exigència rigorosa. Per al pedagog, la crisi educativa no respon únicament a un problema de lleis o metodologies, sinó al perfil intel·lectual i al compromís dels qui habiten les aules. En aquest sentit, carrega sense embuts contra l’autocomplaença i la manca d’ambició intel·lectual que percep en certs sectors de la docència.
En rememorar una vivència amb un docent d’un centre escolar privat de Madrid que li va confessar, sense embuts, que no llegia perquè s’avorria, Luri es mostra taxatiu i profundament indignat: “En els meus temps tendíem a evitar els vicis i, si no, a ocultar-los. O els evitaves o els ocultaves”.
Gregorio Luri, en la conversa amb Manel Manchón per a 'Letra Global' BARCELONA
Luri rescata el llegat de la pedagoga Marta Mata per recordar que l’aprenentatge va molt més enllà dels continguts curriculars explícits, ja que “eduquem per impregnació”. El mestre, argumenta, encomana les seves pròpies passions, fòbies i filies de manera inevitable. Per això, defensa que res del progrés educatiu és viable si no es compta amb professionals veritablement instruïts.
“Res d’això és possible si no tenim professors que saben llegir i escriure”, sentencia.
En analitzar el rumb de la institució escolar, Luri lamenta de manera rotunda el gir ideològic dels mètodes pedagògics contemporanis.
Sosté que “la pedagogia actual és bàsicament una pedagogia del jo” i que, en aquest procés d’hiperindividualització, el sistema “ha perdut el seu sentit comunitari”.
Les escoles, al seu parer, s’estan desplaçant perillosament cap a una mena de “deriva terapèutica” on l’esforç se centra gairebé exclusivament a catalogar i tractar els malestars psicològics i emocionals dels alumnes a través d’especialistes.
Gregorio Luri, amb 'Letra Global' BARCELONA
Luri es mostra especialment preocupat per l’alarmant pèrdua d’autonomia dels menors, alertant que els nens actuals constitueixen “la primera generació de la història de la humanitat que s’ha quedat sense espais on ser nens autònomament sense la supervisió directa d’un adult”.
L’omnipresència de la por i la vigilància constant, tant per part de pares com de docents, impedeix que els nens corrin riscos i visquin aventures, elements sense els quals no és possible desenvolupar el pensament estratègic ni tenir una infància plena.
Més enllà de les aules, el pensador estèn la seva visió del sentit comú a l’anàlisi de la memòria col·lectiva i la política, criticant la supèrbia de jutjar èpoques pretèrites sota els estàndards contemporanis. Luri convida a una profunda reconciliació històrica fonamentada en un principi d’humilitat intel·lectual.
Tanmateix, entén que l’intel·lectual, el que vol aportar, corre el risc de ser prudent. Entén que l’ambició és necessària, com han demostrat molts pensadors alemanys, per exemple, que s’han atrevit a oferir obres holístiques. "Les aportacions, però també els errors, poden ser molt grans", assenyala. I entén que a Espanya hi ha hagut i hi ha importants pensadors. I que han estat grans "quan no han tingut complexos".
El pedagog llança afirmacions que haurien de formar part de l’acervo cultural de tothom. Al seu parer cal “comprendre que el passat està fet amb la intel·ligència disponible en cada moment”.
Per a Luri, alliberar-se del que qualifica com una “supèrbia neohegeliana que creu que el present és el Tribunal Suprem de la història” és un pas indispensable.
El pedagog, filòsof i assagista Gregorio Luri, en l’entrevista amb 'Letra Global' BARCELONA
Encara que jutjar els nostres avantpassats des de la superioritat moral actual pugui enaltir l’ego col·lectiu de la nostra era, Luri adverteix amb lucidesa que aquest exercici “ens ajuda poc a comprendre la realitat”.
Però a la vida hi ha un element essencial que es menysprea: l’atzar.
Com a les pel·lícules de Rohmer, en què l’element atzarós és essencial, Luri recorda com la seva pròpia trajectòria vital és fruit d’això.
Rememora fets crucials de la seva infància i joventut que van escapar completament al seu control, com la mort del seu pare quan ell tot just tenia cinc anys, l’escassetat de recursos econòmics que el va obligar a buscar una escola que l’admetés sense poder pagar «ni un ral», o la sorpresa que li va causar topar-se amb una biblioteca pública als onze anys.
Fins i tot fites posteriors, com l’elecció d’un determinat centre universitari o l’instant fortuït en què va veure passar pel passadís una estudiant que va acabar convertint-se en la seva esposa, el porten a una confessió oberta: “La meva biografia sembla com si en realitat estigués escrita per un altre”.
Per a Luri, la genialitat de l’existència rau a fer-se seu l’imprevist, un concepte que vincula directament amb la tradició clàssica i amb el concepte de l’amor fati.
Manel Manchón amb Gregorio Luri, a 'Letra Global' BARCELONA
Recolzant-se en el pensament de Friedrich Nietzsche, el filòsof afirma que “el que és veritablement noble a la vida és triar el que ha succeït”.
Sosté que abraçar aquest principi, encara que pugui semblar una contradicció, posseeix un enorme poder terapèutic perquè “t’evita ser un amargat, t’evita guardar rancúnies permanents que apareixen i a vegades apareixen com una punta d’odi”, facilitant en el seu lloc una profunda reconciliació amb el destí.
L’assagista, que ha viatjat amb molta freqüència a Llatinoamèrica i considera que “mai m’he sentit a l’estranger”, expressa el seu escepticisme davant les tendències contemporànies que obsessionen la societat moderna, com la recerca del "jo autèntic", ironitzant que ell encara no ha aconseguit trobar el seu enlloc.
Prefereix, en canvi, la lliçó d’obres imperecederes com la pel·lícula El tercer home, en la llarguíssima escena final de la qual es condensa una muntanya d’atzars que podrien haver estat diferents però que van acabar comportant repercussions existencials definitives.
Què fer? Luri ho té clar. Cal encarar la vida a partir d’una “acceptació joiosa” del destí.
