Premi Cervantes 2026 per a Cristina Fernández Cubas: "Cal anar on creus que has d'anar"
El guardó, anunciat pel ministre de Cultura, destaca "l'originalitat, l'excel·lència i la coherència d'una obra que ha renovat el conte contemporani". L'escriptora, Premi Nacional de les Lletres el 2023, recorda en aquesta entrevista d'aquell moment els seus inicis i reflexiona sobre la intriga en la narrativa i la presència de l'element fantàstic en la realitat
Premi Cervantes 2026. L'ha guanyat la gran referència a Espanya del conte, Cristina Fernández Cubas.
Ho ha anunciat Ernest Urtasun, ministre de Cultura. L'escriptora catalana és una de les mestres del relat fantàstic a Espanya, caracteritzada per un estil concís i una capacitat narrativa carregada d'imaginació.
Urtasun ha estat l'encarregat d'explicar els motius del jurat, que ha destacat "l'originalitat, l'excel·lència i la coherència d'una obra que ha renovat el conte contemporani i ha transformat la literatura fantàstica en espanyol".
El veredicte subratlla la contribució de Fernández Cubas a la revalorització del relat breu, com a "una forma d'expressió autònoma capaç d'assolir la màxima intensitat estètica i profunditat existencial".
També ha destacat "una precisió narrativa impecable, domini absolut del punt de vista i l'administració dels silencis".
A Letra Global recuperem una de les seves últimes entrevistes, precisament la que es va fer després d'obtenir el Premi Nacional de les Lletres, el 2023, per Anna Maria Iglesia:
Encara faltaven dues setmanes perquè li concedissin el Premi Nacional de les Lletres quan Cristina Fernández Cubas em va convidar a un aperitiu a casa seva. La meva proposta d'entrevista amb motiu de la reedició de El columpio, novel·la publicada el 1995, per part de l'editorial gaditana Firmamento va donar lloc a una extensa conversa que, molt aviat, es va convertir en una d'aquelles que no s'obliden. Fernández Cubas no necessita presentació. La literatura espanyola recent i el gènere del conte no s'entenen sense les seves obres. Pionera, mestra i referent ineludible de la narrativa breu a Espanya, Fernández Cubas és un nom imprescindible de la història de les lletres en castellà. Una autora a qui llegir, rellegir i escoltar amb atenció.
-Com ha estat retrobar-se amb un llibre escrit el 1995?
-Ha estat estranyíssim, sobretot, perquè jo creia recordar-lo, però no era així. A diferència dels contes, que tinc força presents perquè hi tornes quan te'ls demanen per a una antologia o quan en llegeixes algun en els congressos i xerrades en què participo, i a diferència també de El año de gracia, que recordava amb exactitud, El columpio és una novel·la que havia oblidat.
Me'n vaig adonar quan vaig començar a llegir-la: era com si el llibre l'hagués escrit una altra persona. Em vaig deixar portar per la prosa i vaig anar redescobrint elements i personatges que havia oblidat completament. En la lectura que vaig fer amb motiu d'un taller que havia organitzat Mercedes Abad a l'Ateneu de Barcelona, poc abans que Firmamento reedités la novel·la, em vaig ficar com una lectora més en l'aventura d'aquesta jove que viatja només acompanyada d'un àlbum de records aliens.
-La idea de reeditar-la va ser una proposta dels editors?
-Sí, efectivament. Javier Vela em va comentar que li agradava molt El columpio i que li agradaria reeditar-la, ja que, tal com em va dir, no hi havia cap edició accessible, cosa que era certa, perquè era inencontrable. Així va ser la història. Per part meva, feliç que torni a circular i que, gràcies a aquesta reedició, formi part del catàleg de Firmamento, una editorial davant la qual hi ha un grup de joves que només pensa en literatura. No puc estar més encantada.
-Va tenir la temptació de reescriure-la?
-No, reescriure, no. L'únic que vaig fer és corregir coses petites: un adjectiu, algun pronom... És a dir, coses que, en canviar-les, no alteraven l'essència del llibre.
Cristina FernÁndez Cubas Barcelona
-En rellegir-la després d'haver llegit els seus contes hi trobem els elements que defineixen el seu univers literari: el somni, l'inquietant, els records, la família...
-Hi és tot, és veritat. Jo no sé si El columpio és una novel·la o un relat llarg. No li poso etiquetes. L'únic que sé és que és un text que no podia publicar-se acompanyat d'un altre, sinó que havia d'anar sol, com es va fer en el seu moment i com s'ha tornat a fer ara.
-Quan va publicar Mi hermana Elba hi va haver alguna ressenya en què es deia que aquells relats tenien una extensió que els apropava a la novel·la, però mantenien el pols del relat.
-Tingues en compte que, quan vaig publicar Mi hermana Elba, se sabia molt poc de relat en aquest país i, de fet, en totes les entrevistes no feien altra cosa que preguntar-me quan escriuria una novel·la. Aquesta pregunta me la van repetir durant molt de temps. Davant d'això, el que feia era insistir en el fet que el conte és un gènere en si mateix. Sembla una obvietat, però aleshores no ho era i calia reiterar que el conte no era una primera fase d'un suposat camí cap a la novel·la, sinó que era un gènere independent completament de la novel·la. No saps quant insistia en aquesta idea; vaig repetir tantes vegades el mateix que vaig arribar a cansar-me d'escoltar-me dir sempre el mateix.
-Com va entrar en contacte amb el món literari?
-Jo vaig estudiar Dret i Periodisme. Dret a Barcelona i Periodisme per lliure a l'Escola de Madrid, però sense anar a Madrid perquè no em van deixar. Era una escola molt estranya; et matriculaves de cinc assignatures, però després n'havies de fer el doble. Perquè t'en facis una idea: vaig acabar abans Dret, que eren cinc anys, que Periodisme, que eren tres. Estudiant Dret, em vaig enamorar de Carlos Trias i anys després ens vam casar.
'El columpio'
Millor dit, ens vam enamorar a l'autobús número 7, que segueix fent encara avui el mateix recorregut. Anys després de ser estudiants, en Carlos va publicar a Tusquets un llibre estranyíssim titulat Santa Ada de Adis Abeba. Jo coneixia la Beatriz de Moura, no sé d'on. Moltes vegades m'han inclòs a la gauche divine, però jo era més jove. En Carlos i jo no anàvem a Boccaccio, anàvem per les Rambles, a altres llocs... però no sabria dir-te com vaig entrar en contacte amb el món literari. Eren els meus amics, ens trobàvem cada nit al Patusset.
Cristina FernÁndez Cubas Barcelona
-Li va portar el manuscrit a la Beatriz De Moura?
-Per res! Quan vaig acabar d'escriure La hermana Elba jo estava a punt de viatjar a Egipte per quedar-m'hi una temporada. Vaig pensar que era el moment oportú per presentar-lo a una editorial. No m'importava que en Carlos hagués publicat a Tusquets, a més coneixia la Beatriz d'haver pres algunes copes. Tanmateix, no li vaig arribar a presentar perquè un amic meu, amb tota la bona fe, em va comentar que era inútil que hi anés perquè ja tenien tancada la programació dels cinc anys següents i no volien res. Davant d'aquesta situació, perquè em diguin que no, vaig preferir no anar-hi.
Així que me'n vaig anar al Caire amb en Carlos, que va tornar abans. En arribar a Barcelona, va trobar el manuscrit, el va llegir i li va agradar molt. Sense dir-me res el va portar a la Beatriz, a qui li va agradar moltíssim i va decidir apostar pel llibre. Va ser aleshores quan en Carlos em va escriure una carta, que no sé per on em va arribar perquè a casa meva no rebia les cartes ja que el porter se'n feia cigarrets. En aquesta carta m'explicava que la Beatriz publicaria el meu llibre. No et pots imaginar els crits d'alegria que vaig fer. Va ser una alegria enorme. Així va començar tot. Sempre dic que si tens una editorial que t'agrada i creus que és l'ideal per al teu llibre és allà on has de portar el teu manuscrit. Cal anar on creus que has d'anar. I si et diuen que no, almenys ho has intentat.
-S'ha convertit en una mestra i una referència per a les generacions que van venir després.
-M'alegro molt de sentir això.
-És conscient que va obrir camí en la reivindicació del conte?
-Sí, en sóc conscient, més que res perquè les dates parlen per si soles.
Cristina Fernández Cubas BARCELONA
-Hi ha qui també la considera una pionera dins del fantàstic, si bé molts dels seus relats es defineixen més per l'inquietant que pel fantàstic. De tota manera, tenia la voluntat de trencar amb el cànon realista?
-En realitat, jo no volia trencar amb res. Amb la meva literatura reflectia el meu món i el meu món era i és així. La meva literatura és fantàstica? Hi ha algun relat que pot ser considerat fantàstic, però no sé si definiria tota la meva literatura com a fantàstica. És cert que en una ocasió, durant un congrés, un senyor em va dir: “Senyora, no em digui que les ovelles salvatges que han desenvolupat un ritu entre elles i que apareixen a El año de gracia no són un element fantàstic!”. Vist així, tenia raó, així que no li vaig poder portar la contrària, encara que, quan escrivia El año de gracia, jo veia aquelles ovelles normals.
-Però el que vostè fa, i que pot llegir-se com un gest crític i fins i tot polític, és qüestionar precisament el concepte de normal i la normalitat.
-El primer compromís de l'escriptor és escriure el millor possible. Aquesta és la seva major responsabilitat. Dit això, una cosa que està sempre present en tots els meus llibres és el respecte pel diferent. M'agrada molt que el diferent noti aquest respecte. No s'ha d'oblidar que en nom de la normalitat s'han comès al llarg de la història autèntics desastres.
-Però no pot negar que quan va començar a publicar imperava un realisme força decimonònic.
-Bé, sí, és cert. A mi això no m'interessava. Quan vaig començar no volia escriure a la manera de ningú; com et deia abans, volia reflectir el meu món. Jo mai he tingut una germana Elba, però en el meu primer llibre l'escola que descric és en part la meva escola i els somnis que relato entorn del desig de tornar-se invisible i trobar llocs on ningú et pot veure són somnis que jo he tingut. Per a mi el realisme és això: en la vida real buscava una sèrie d'amagatalls i els vaig trobar només en la literatura, en els relats de Mi hermana Elba.
'Todos los cuentos'
Cal tenir en compte, a més, que no totes les influències són literàries. Ara sóc força insomne, però he somiat molt i els somnis sempre m'han intrigat i m'han semblat fascinants. Per això dic que sóc una autora realista, ja que la meitat del nostre dia el passem dormint i somiant. Escriure sobre somnis és ser perfectament realista. Això sí, cal tenir en compte que els somnis tenen els seus codis propis i trastornen això que nosaltres anomenem realitat, però, al mateix temps, hem de tenir en compte que el somni forma part d'aquesta realitat. El problema és que, quan vaig començar a escriure, tot allò que no era una fotocòpia de la realitat era considerat fantàstic.
-Ara, però...
-Ara és tot el contrari. Hi ha un gran interès pel fantàstic i es nota en els múltiples congressos que se celebren sobre el tema. Pel que fa a mi, i així reprenc el que estàvem comentant, sempre he dit que els meus relats són inquietants en el sentit que tots tenen una intriga. Un relat funciona si abans que res m'inquieta a mi mentre l'escric. Si m'inquieto, estic segura que podré comunicar aquesta inquietud als lectors. Per contra, si en escriure m'avorreixo, l'únic que aconseguiré és avorrir el lector. L'escriptura, no s'ha d'oblidar, és un canal de transmissió d'emocions increïble.
Cristina Fernandez Cubas BARCELONA
-En alguna ocasió ha comentat que el conte li permet jugar amb el temps i amb l'espai o fins i tot anul·lar-los.
-El conte és el format ideal per burlar-se del temps i de l'espai, per jugar amb aquestes dues dimensions. Potser sigui precisament per aquestes possibilitats que t'ofereix que m'ho passi tan bé escrivint contes. Això no vol dir, però, que no gaudís amb la redacció dels meus altres llibres. Vaig gaudir molt escrivint novel·les, si bé, pensant en El columpio, són llibres que estan a mig camí entre un gènere i un altre. A El año de gracia, per exemple, l'ambient oníric pot remetre a un conte... però, en realitat, poc importa. Aquestes apreciacions genèriques les deixo a la gent que en sap. Jo em dedico a escriure i, com et deia, des que vaig començar a escriure el que vaig fer és traslladar al paper el que m'agradava, independentment de les etiquetes.
-Un tema recurrent en la seva literatura és la infància: els nens són personatges centrals en molts dels seus relats, començant per aquells de Mi hermana Elba.
-Els nens tenen una manera de mirar el món diferent de la dels adults. La infància té un codi de valors diferent i s'obre a una sèrie de possibilitats enormes que després es trenquen en l'adolescència, que és l'època de la indefinició. L'adolescència és la pitjor de les èpoques. Però, tornant al tema de la infància, quan parlo d'un codi de valors no ho faig en termes ingenus.
-N'hi ha prou de pensar en el seu relat El legado del abuelo.
-Aquí trobem un nen que, més o menys conscientment, mata l'avi perquè aquest ha remenat la seva guardiola. I, seguint el seu codi, l'avi ha de ser castigat. El nen es venja i ho fa com a nen que és, però amb un resultat tràgic. L'avi és un pesat. Reconec que m'ho vaig passar molt bé escrivint aquest relat.
'Parientes pobres del diablo'
-Té alguns relats preferits o contes als quals té més estima?
-El llibre principal de la meva carrera és Mi hermana Elba, perquè va ser el primer i perquè, en certa mesura, és la cosina germana de La habitación de Nona (es tracta del llibre de relats amb el qual va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa, i que va veure la llum després de diversos anys sense publicar res). Més enllà d'aquests dos títols, he gaudit escrivint molts altres relats. Penso, per exemple, en El moscardón, sobre una anciana que no vol anar a una residència, i La fiebre azul, sobre un venedor d'estatuetes falsificades.
-M'agrada escoltar-la parlar del gaudi de l'escriptura i no, com diu el tòpic, del patiment que suposa escriure.
-Per això no publico un llibre cada any. Això d'haver d'escriure de pressa per publicar és pitjor que anar a galeres. A més, per a mi hi ha una cosa clara: jo ja tinc una edat, no venerable, però sí notable. No és pessimisme, sinó realisme, dir que em queda menys temps que abans i, per tant, el que jo vull fer és escriure només i únicament quan tinc alguna cosa a dir. Això ho he fet sempre, però ara encara més, perquè vull escriure quan vulgui i quan l'escriptura em faci gaudir. I, compte, puc gaudir escrivint una cosa tristíssima. Em va passar amb Cosas que ya no existen, llibre de records al llarg de la redacció del qual vaig passar del riure al plor i en vaig sortir renovada, sent millor persona. El que busco en l'escriptura és la intensitat de l'experiència. No m'interessa fer una simple redacció per quedar bé no sap amb qui.
-Vostè és una escriptora de rutina? Escriu cada dia?
-No hi ha res fix, depèn de moltes coses. Abans era noctàmbula i escrivia de nit. Ara ja no. Moltes vegades escric al matí, en llevar-me. Si estic molt atrapada per alguna història no tinc horaris. Hi ha vegades, com m'ha passat ara, que he d'apartar el que estic escrivint perquè apareixen compromisos que no puc eludir. Això pot ser un problema, no tant amb una novel·la, perquè aquesta t'espera, però sí amb un conte perquè, si el deixes a mitges, la intensitat pot trencar-se. I, de fet, no sempre és possible recuperar els relats que deixes a mig escriure.
'Hermanas de sangre'
-La novel·la pot esperar i el conte no?
-Aquesta és la meva experiència. Les novel·les sempre m'han esperat, però els contes gairebé mai. He de fer d'una tirada la primera redacció i això que, en línies generals, no acostumo a fer moltes redaccions. Escric el relat i el corregeixo, però no el torno a escriure. Evidentment, parlo per mi. Hi haurà contistes que diguin que ells poden deixar reposar els seus relats sense problema, però no és el meu cas.
-Els contes requereixen, més que la novel·la, de la paraula precisa?
-Totes les coses tenen la seva paraula i cal buscar-la. La preocupació pel llenguatge està sempre present en escriure, però el lector no ha de percebre aquesta preocupació. Si trobes l'adjectiu exacte no es nota que estàs preocupat pel llenguatge.
-Segueix els consells de Txékhov: tot ha de tenir un sentit, res ha de sobrar.
-No em sento identificada amb cap escola. Evidentment, una llegeix, aprèn i se sorprèn per autors com Txékhov o Borges, el Aleph del qual em va meravellar. Tanmateix, la meva principal influència prové de les narracions de la meva mainadera, a qui sempre cito; noblesa, obliga. De petita m'adormia després d'escoltar les històries que m'explicava aquesta senyora, ja gran. Sempre he admirat els narradors orals, aquestes persones que amb la modulació de la seva veu són capaces de fer-te viatjar a qualsevol lloc. Són uns autèntics mags. Per això m'entusiasmaven tant les històries que m'explicava la meva mainadera, històries que a vegades deixava sense acabar i de les quals mai ens explicava el seu origen: “M'ho han explicat i així ho explico”, deia. Jo vull que el meu lector se'n vagi al llit de la mateixa manera: amb el desig de continuar la història, intentant així que la paraula fi no sigui el punt final. El lector per a un contista és importantíssim: és un soci, un còmplice.
'La habitación de Nona'
-Hi ha qui diu que el lector de contes és més literari que el de novel·la.
-Segur. El lector de conte, que és un gènere on tot està molt condensat, no pot ser ni és un gandul. Per això m'agrada pensar-lo com a còmplice, algú a qui no li agrada que l'hi donin tot mastegat. Si llegeixo un conte el que jo vull, i et parlo com a lectora, és participar; que em considerin algú capaç de lligar caps, que no necessita que l'hi expliquin tot. Aquesta és la literatura: la que no explica tot, la que m'interessa llegir i escriure. És evident que hi ha llibres que agraden a tothom, no passa res. Però no tots som iguals. Hi ha lectors de tota mena.
-Vostè va ser molt lectora d'Agatha Christie, en les novel·les de la qual tot es resol gairebé d'una revolada.
-És cert, al final tot el trencaclosques es resol d'una mà. És cert que la vaig llegir molt de jove, tant que escrivia novel·les policíaques que signava com 'Lagata Christie'. Era el meu referent, i ho era també Edgar Allan Poe. Una parella estranya, ho sé, però era així.
-D'aquí aquest suspens que caracteritza molts dels seus relats.
-M'agrada molt el suspens, però no sóc d'escriure novel·la policíaca. Fixa't: era íntima amiga de Montse Clavé i de Paco Camarasa, els propietaris de la llibreria Negra y Criminal, però mai vaig ser lectora de novel·la negra. La Montse segueix sent amiga meva i en Paco era una persona meravellosa. A la seva llibreria havien inventat una zona anomenada de frontera on posaven els meus llibres. La Montse sempre m'ha demanat que escrigui una novel·la policíaca, però no és el meu. Als meus contes hi ha investigació, però el policíac no és el meu.
Cristina FernÁndez Cubas Barcelona
-També hi apareixen molts viatges: El columpio comença amb un viatge i la seva primera novel·la, El año de gracia, també és un viatge. Molts dels seus relats són viatges estàtics
-És cert. Ja que tornes a esmentar El columpio, et diré que en la relectura que n'he fet, i que ha estat per a mi també una mena de viatge, m'he adonat de com passa el temps: per a un lector d'avui el que explico a El columpio queda llunyíssim i està bé que sigui així. Parlo d'una època en què no hi havia mòbils, no hi havia mails i als pobles hi havia una mena de fonda que és un encreuament de camins, on arriben totes les cartes, que són llegides d'amagat per la hostalera, que així s'assabenta de tot. Ara això és impensable, però el 1995, en un poble perdut dels Pirineus com el que descric, les coses eren així. Si l'hagués ambientat ara, la trama hauria canviat radicalment, sobretot perquè la protagonista hauria tingut mòbil. L'estranyesa que suscita El columpio en un lector actual és més gran precisament per això. Jo vaig viure aquella època, però és clar no puc exigir que tothom tingui la meva edat.
-Parteix sempre de la realitat, encara que sigui d'un petit detall?
-Jo vinc d'una època en què la imaginació estava mal vista, en què tot allò que implicava imaginar fora de certs esquemes era vist amb sospita. Per això, per a mi imaginar ha estat sempre molt important. Tanmateix també han estat importants les experiències viscudes, els records, el que escolto pel carrer. Tot influeix. El relat 'Interno con figura' neix d'una visita a una exposició d'Adriano Cecioni on vaig escoltar uns nens que hi eren. I el relat 'Hablando con viejas' també neix d'una experiència personal: un dia estava mirant l'aparador d'una sabateria del carrer París quan una anciana se m'acosta i em demana que l'ajudi a creuar el carrer. Era una senyora moníssima, alegre, estupenda.
La vaig acompanyar i, en arribar a l'altra banda de la vorera, davant del seu portal, em va preguntar si volia pujar a casa seva i prendre unes pastes. Jo em vaig excusar, li vaig dir que no podia i vaig marxar. Aquest conte neix del remordiment: aquella dona era tan agradable que en el curt camí que hi ha des del carrer París fins a casa meva vaig estar pensant en com de dolenta havia estat en rebutjar la invitació. Vaig pensar que aquella senyora, probablement, estava molt sola i em preguntava què m'hauria costat regalar-li quinze minuts. Tal era el remordiment que em vaig posar a escriure.
-L'ha tornat a veure?
-Mai més.
