Dir que va ser el millor poeta nord-americà de la segona meitat del segle XX seria exagerat. Però sens dubte va ser qui va tenir més projecció com a figura pública, amb una influència que va anar molt més enllà dels confins literaris. Allen Ginsberg (1926-1997), de qui aquest any se celebra el centenari del naixement, no va ser només el poeta beat més celebrat.
Va ser també icona contracultural, mite per a rockers, far del moviment hippy, activista polític radical, gai desinhibit i combatiu, i cercador espiritual que va combinar els viatges a Orient amb el consum d'al·lucinògens. Us proposo un repàs a la seva figura en deu apunts.
EL FILL: LA MARE LOBOTOMITZADA I EL PARE POETA
La infància i l'adolescència de Ginsberg van estar marcades per la malaltia mental de la seva mare, Naomi, que havia emigrat de petita des de Rússia amb els seus pares, fugint dels pogroms. Patia esquizofrènia paranoide, amb mania persecutòria, i després de donar a llum dos fills —Eugene i Allen— va passar la seva vida en sanatoris mentals, sotmesa a les teràpies habituals de l'època: electroxocs, injeccions d'insulina i, quan va començar a autolesionar-se, la lobotomia.
Naomi va morir el 1956 i el 1961 Ginsberg va publicar Kaddish, que és un cant fúnebre dedicat a ella: “Oh, gloriosa musa que em va parir del seu ventre, que em va donar a mamar la primera vida mística & em va ensenyar la parla i la música, del seu cap adolorit vaig prendre Visió per primera vegada”. És probablement la seva obra mestra, encara que sigui menys coneguda que Aullido.
També el seu poemari més íntim i profund, d'una cruesa esquinçadora. El seu pare, Louis Ginsberg, poeta i professor, amb qui de vegades va compartir recitals, li inspiraria després de la seva mort el 1976 una sèrie de breus poemes sota el títol No envellixis, que inclou la peça musicada Blues de la mort del pare.
EL BEAT: NOVA YORK, MITJANS DELS ANYS QUARANTA
El nucli inicial de la generació beat es va gestar al Nova York de mitjans dels anys quaranta, al voltant de dos espais: Greenwich Village, aleshores el barri bohemi i noctàmbul, i la Universitat de Columbia, on estudiaven Ginsberg i William Burroughs, i per on havia passat Kerouac com a atleta becat. També va aparèixer per la ciutat l'emblema del beat per excel·lència: el seductor, bisexual i salvatge Neal Cassady, que va inspirar el protagonista de On the Road de Kerouac i va iniciar l'aleshores cohibit Ginsberg en el sexe entre homes.
En aquests anys novaiorquesos hi va haver dos esdeveniments rellevants relacionats amb dos personatges del cercle beat incipient. El 1944, Lucien Carr, estudiant a Columbia i amic del grup, va matar d'una ganivetada a David Kammerer, que havia estat el seu professor i, segons Carr, estava obsessionat amb ell i l'assetjava sexualment. Kerouac com a testimoni dels fets i Burroughs com a còmplice per desfer-se del ganivet es van veure involucrats en el cas, tot i que finalment no van ser condemnats.
Aquest episodi es relata a la pel·lícula Kill Your Darlings, on Daniel Radcliffe interpreta Ginsberg. Anys més tard, el 1949, Ginsberg va ser detingut juntament amb Herbert Huncke (per a molts, el primer beatnik), heroinòman, expresidiari i lladre. Anaven, amb altres companys, en un cotxe robat. Com que el poeta era estudiant i a la policia li va semblar un jove desequilibrat, les autoritats li van oferir una alternativa: o presó o internament en un psiquiàtric. Va optar per la segona i va passar-hi vuit mesos.
EL JUDICI: AULLIDO, SAN FRANCISCO I CITY LIGHTS
L'escena beat es va traslladar als cinquanta a la costa oest. S'hi vivia una efervescència cultural coneguda com el San Francisco Renaissance, capitanejada pel poeta Kenneth Rexroth. Hi entra en escena una altra figura fonamental del moviment beat: el poeta, editor i llibreter Lawrence Ferlinghetti, fundador de City Lights, emblemàtica llibreria i editorial de la ciutat.
Allen Ginsberg a la llibreria City Lights
El 7 d'octubre de 1955, en una vetllada poètica a la Six Gallery, Ginsberg llegeix per primera vegada en públic Aullido. Ferlinghetti, present a la sala, li proposa editar-li i apareix el 1956 a la col·lecció de poesia de City Lights, la Pocket Poets Series, que s'editava directament en butxaca. El llibre va ser denunciat per obscè —conté versos molt explícits de sexe gai i consum de drogues— i Ferlinghetti i l'encarregat de la llibreria van ser acusats de distribució de material pornogràfic i portats a judici. Ginsberg, que aleshores era a Tànger, ajudant William Burroughs a donar forma a El dinar nu, no va ser acusat de res.
El judici va ser molt interessant, perquè es va convertir en un debat estètic, amb crítics i professors com a testimonis de les parts. El que es dilucidava no era si el llibre era o no obscè, perquè d'això no n'hi havia dubte, sinó si aquella obscenitat era merament pornogràfica o estava al servei d'una ambició literària.
En aquest cas, si els passatges obscens tenien una funció estètica elevada, el seu ús quedava justificat. El jutge va entendre que era així i va absoldre els acusats. Sobre aquest episodi hi ha un fals documental de Rob Epstein i Jeffrie Friedman Howl, que reconstrueix minuciosament les sessions del judici i també una entrevista amb Ginsberg, a qui interpreta James Franco.
EL POETA: LA INFLUÈNCIA DE BLAKE, WHITMAN I WILLIAMS
Els versos inicials d'Aullido es compten entre els més cèlebres de la poesia del segle XX: “He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques nues,/arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba a la recerca d'una enrabiada punxada,/hípsters amb cap d'àngel cremant per l'antiga connexió celestial amb la dinamo estrellada de la maquinària nocturna”.
Són un perfecte exemple del projecte estètic de Ginsberg: una poesia directa, crua, descarnada i declamatòria. Arrapada a la realitat i no aliena a la política que no defuig l'obscenitat i es serveix del llenguatge col·loquial, portant-lo a una dimensió literària a través d'imatges i metàfores molt agosarades.
Els versos de to al·lucinat d'Aullido beuen de la poesia visionària de William Blake. Una altra gran font d'inspiració essencial és Walt Whitman, el poeta de la democràcia i les multituds, també de l'amor pansexual i la celebració de les coses humils. D'ell pren Ginsberg els versicles de llarg alè, alliberats de rimes tradicionals. A més, com Whitman, també Ginsberg va tenir aquesta dimensió de poeta públic, ja que declamava en concerts i manifestacions.
Portada de ´Allen Ginsberg collected poems´
El bard barbut del XIX apareix esmentat moltes vegades a la poesia de Ginsberg, per exemple a Un supermercat a Califòrnia, on imagina una trobada amb el seu inspirador, entre els passadissos d'un supermercat: “Passejarem somiant amb l'Amèrica perduda de l'amor més enllà dels automòbils blaus estacionats cap a la nostra cabana silenciosa?”
Aullido va comptar amb un pròleg de William Carlos Williams, poeta d'avantguarda de la generació anterior, la concepció poètica del qual està resumida en la cèlebre sentència “Not ideas but in Things”, que reconduïa la poesia des de les elucubracions celestials i abstractes al concret i el quotidià. Aquest pròleg significa l'aval de l'avantguarda anterior a la guerra a la poesia beat.
Allen Ginsberg, primera edició d'Aullido
Els millors versos de Ginsberg són als seus dos primers llibres, Aullido i Kaddish. Els poemaris posteriors —Reality Sandwiches, Planet News, The Fall of America, Plutonian Ode…— són més obertament polítics, en un sentit ampli del terme, i més irregulars en qualitat. Entre els seus majors èxits de maduresa: Sutra del vòrtex de Wichita, amb la guerra del Vietnam com a rerefons, Oda plutoniana, sobre els perills de l'era atòmica, i La balada dels esquelets, una mirada satírica i al·lucinada sobre els Estats Units a partir de la tradició mexicana del Dia dels Morts.
EL HIPPY: SAN FRANCISCO, LA CONTRACULTURA I EL ROCK
Si els beats van representar la rebel·lia juvenil a la postguerra, la seva prolongació natural van ser els hippies i la contracultura a finals dels seixanta. Compartien l'interès per filosofies i espiritualitats orientals, l'ús desacomplexat de les drogues, la pràctica d'una sexualitat desinhibida i una actitud contrària al poder establert.
Els beats es van convertir en els referents dels quals va beure la generació hippy i el món del rock. L'admiració es dirigia especialment cap a William Burroughs i Allen Ginsberg. El segon és el pont més clar entre ambdós mons: va participar recitant poemes al festival Human Be-In, celebrat al Golden Gate Park de San Francisco el 14 de gener de 1967. Allà van actuar els grups més emblemàtics de la psicodèlia i el rock de la ciutat: Jefferson Airplane, Grateful Dead i Big Brother and the Holding Company amb Janis Joplin com a cantant. El festival va ser l'avantsala del que es va anomenar el Summer of Love.
LA ICONA: L'ADMIRACIÓ DE DYLAN, THE CLASH, PHILIP GLASS I PAUL McCARTNEY
La primera connexió musical dels beats va ser amb el jazz. L'escriptura sincopada dels versos de Ginsberg i la prosa de Kerouac beu directament d'aquests ritmes. Després, Ginsberg va proclamar en més d'una ocasió que les cançons del rock eren la poesia del món contemporani. Ell mateix va fer alguns primers passos gravant versions musicades dels seus poemes. I el 1975 va participar recitant versos a la mítica gira de Bob Dylan Rolling Thunder Review (sobre la qual hi ha un imprescindible documental de Martin Scorsese).
Una dècada abans, el poeta apareix a la filmació promocional de Subterranean Homesick Blues el 1965, dirigida pel gran documentalista D. A. Pennbaker. Es tracta d'una mena de protovideoclip, on apareix Dylan en un carreró, proveït d'unes cartolines amb la lletra de la cançó, que va llençant a terra. Si us hi fixeu, al fons es veuen dos homes parlant, un dels quals és Allen Ginsberg. Dylan no va ser l'única connexió musical de Ginsberg. També va recitar poemes en alguns concerts de Patti Smith i el 1982 va col·laborar amb la banda punk britànica The Clash; se sent la seva veu al tema Ghetto Defendant de l'àlbum Combat Rock.
D'altra banda, el compositor d'avantguarda Philip Glass va partir de l'obra del poeta per a la peça per a piano Wichita Vortex Sutra, l'òpera de cambra Hydrogen Jukebox i la simfonia núm. 6, titulada Plutonian Ode, entre altres col·laboracions. Glass també va musicar el poema La balada dels esquelets (de la qual teniu una preciosa edició recent a La Bella Varsovia). Ginsberg la va recitar a l'octubre de 1995 al Royal Albert Hall, acompanyat per Paul McCartney a la guitarra. La filmació, que us recomano molt, la podeu veure a YouTube.
Allen Ginsberg, simfonia de Philip Glass a partir del poema Plutonian Ode
EL BUDISTA: EL VIATGE A L'ÍNDIA I ELS AL·LUCINÒGENS
A principis dels anys seixanta, Ginsberg va viatjar amb la seva parella Peter Orlovsky —amb qui va mantenir una llarga relació oberta— a l'Índia. Venien d'una estada a Tànger, amb Paul Bowles, Burroughs i a París, on es van allotjar al que s'anomenava Hotel Beat, situat al número 9 de la Rue Gît-le-Coeur, un hotel barat que també freqüentaven Burroughs i Gregory Corso.
El viatge a l'Índia, en què van alternar amb poetes i gurús, va ser clau en la transformació espiritual de Ginsberg, que va abraçar el budisme i la meditació transcendental. Des d'aquell moment va ser habitual veure'l recitant mantres en actes públics, acompanyat amb la seva Shruti Box. Aquesta recerca espiritual es va prolongar en l'ús de LSD i altres al·lucinògens, que el poeta va començar a utilitzar gràcies al seu contacte amb Timothy Leary, el psicòleg de la Universitat de Berkeley que va ser l'introductor d'aquestes substàncies als Estats Units.
EL RADICAL: WASHINGTON, CHICAGO, CUBA, TXECOSLOVÀQUIA
A la dimensió espiritual de Ginsberg s'hi suma el seu activisme polític, sense el qual no s'entén ni la seva figura ni la seva obra. El poeta va ser un radical d'esquerres, vinculat de manera molt activa amb les protestes dels anys seixanta i setanta. Va participar en la cèlebre marxa sobre el Pentàgon de 1967 contra la guerra del Vietnam, immortalitzada per Norman Mailer a Els exèrcits de la nit.
Va participar, un any després, en les manifestacions contra el congrés demòcrata de Chicago, que van acabar amb càrregues policials i el cèlebre judici als “set de Chicago”. Ginsberg, que era allà amb la missió d'escriure un article per a la revista Esquire, va tenir una destacada actuació com a pacificador. En un moment de tensió i càrregues policials, es va posar a recitar mantres per calmar els ànims.
A la dècada següent, va ser a la mobilització de 1978 contra una planta de fabricació d'armes nuclears a Colorado. Amb Orlovsky i altres activistes es va asseure a les vies del tren per impedir el pas d'un comboi i va ser detingut amb la resta de manifestants. El seu activisme polític el va portar a visitar el 1965 dos països de l'àmbit comunista, Cuba i Txecoslovàquia, i més tard a mostrar el seu suport a la revolució sandinista a Nicaragua.
Allen ginsberg a la protesta contra unes instal·lacions nuclears
Com bona part dels membres més ideologitzats de la seva generació, es va equivocar, per ingenuïtat o simple i pura estupidesa, en el suport a aquestes revolucions que no eren altra cosa que totalitarisme. En el seu cas, se li pot aplicar almenys una petita eximent redemptora. Per la seva orientació sexual i el seu vincle amb la contracultura llibertària, va ser expulsat tant de Cuba com de Txecoslovàquia.
De Cuba per parlar de la repressió dels homosexuals sota el castrisme. El règim el va enviar d'una puntada a Txecoslovàquia, on va arribar com a convidat oficial de l'Estat. Però els estudiants, ja rebels (la Primavera de Praga esclataria i seria aixafada tres anys després), el van nomenar Kral Majales (Rei de Maig) i el van passejar coronat pels carrers. Aleshores les autoritats es van posar molt nervioses davant aquell esclat de vitalitat i llibertat i el van expulsar. Des de Praga va aterrar a Londres, on va coincidir amb Bob Dylan i a través d'aquest va conèixer els Beatles.
Allen Ginsberg amb Bob Dylan
L'ACTIVISTA: ELS DRETS GAIS I L'ESCÀNDOL DE LA PEDERÀSTIA
L'altre activisme militant de Ginsberg va ser el de la lluita pels drets dels homosexuals. Va participar en la marxa sobre Washington de 1979 pels drets de gais i lesbianes. Però el seu combat era diari: sempre va ser molt explícit sobre la seva orientació sexual, tant a les entrevistes com a la seva poesia. Com a mostra de l'alt voltatge d'alguns dels seus poemes, n'hi haurà prou amb esmentar tres títols: Esfínter, Dolç noi, dóna'm el teu cul i Si us plau, amo.
D'altra banda, el 1994 van escandalitzar unes declaracions seves en suport a l'associació NAMBLA, que defensava la despenalització de les relacions sexuals amb menors d'edat. En una entrevista va defensar de manera airada el seu dret a mantenir relacions sexuals amb menors (va utilitzar paraules molt més crues).
Aquest posicionament inaudit i abjecte només s'entén en el marc dels molts despropòsits que va generar la contracultura, el maig del 68 i la revolució sexual. En nom de la llibertat, alguns van defensar aquells anys la sexualització dels nens. I pedòfils que ocupaven estaments acadèmics van construir un entramat teòric per divulgar aquestes idees. Un dels més actius va ser el filòsof René Schérer (germà del cineasta Eric Rohmer), autor de La pedagogia pervertida (que aquí va publicar una conegudíssima editorial barcelonina).
Per entendre el context: a França, intel·lectuals de pedigrí van signar el 1977 no un sinó dos manifestos a favor de la despenalització de les relacions sexuals amb menors. Entre ells Foucault, Barthes, Deleuze, Sartre, Beauvoir, Sollers… Les últimes brases d'aquesta infàmia arriben fins als nostres dies. Recordeu l'escàndol Gabriel Matzneff?
EL COMIAT: EL POETA DAVANT LA SEVA PRÒPIA MORT
Ginsberg va morir el 5 d'abril de 1997 al seu apartament a l'East Village novaiorquès, seguint un ritual budista. La causa va ser un càncer de fetge derivat de l'hepatitis crònica que patia. No va deixar d'escriure fins al final, i hi ha dos poemes que funcionen com el seu comiat. El primer, datat el 22 de febrer d'aquell any, és l'extraordinari Mort & Fama, encara ple de vitalitat, carnalitat, procacitat i ironia. Hi repassa amants —“Dotzenes, cent o més, vells companys pelats & rics/joves nois que vaig conèixer recentment nus al llit…”—.
I imagina què diran d'ell aquells amants i altres persones que assistiran al seu funeral: “Periodistes, secretàries d'editors, agents, retratistes & aficionats a la fotografia, crítics de rock, obrers cultes, historiadors culturals venen a presenciar l'històric funeral/Superfanàtics, poetes dolents, envellits beatniks i fanàtics de Grateful Dead, caçadors d'autògrafs, paparazzi distingits, tafaners intel·ligents/Tots sabien que estaven sent part de la “Història” menys el mort/que mai va saber exactament què estava passant fins i tot quan era viu”.
L'altre poema, Coses que no faré (nostàlgies), datat el 30 de març i sense acabar, és un esbós escrit a pocs dies de la seva mort, molt més solemne i menys juganer. El poeta, en una última evocació, fa una llista de persones i llocs molt estimats que sap que ja no tornarà a veure.