Fotografía del escritor Richard Ford
Lletres

´En paraules senzilles´, les reflexions de Richard Ford sobre l'art de la novel·la

La realitat de la societat nord-americana, la recerca de la felicitat i la necessitat de la qualitat literària perquè el missatge arribi: darrere de l'escriptura de Richard Ford

També: John Coltrane, cent anys del gran explorador musical i espiritual

Llegir en Català
Publicada

“Pot la meva novel·la canviar el discurs dels lectors?”, es pregunta Richard Ford. És una manera de plantejar-se per a què serveix la literatura. En un llibret molt assenyat i gens pomposament titulat En paraules senzilles (Feltrinelli) l'autor ja octogenari repassa les seves influències literàries, els seus inicis en l'escriptura i el sentit de les seves novel·les i contes.

Portada del llibre ´En paraules senzilles´ de Richard Ford

Portada del llibre ´En paraules senzilles´ de Richard Ford Feltrinelli Lectures

El volum s'origina en una pregunta que li fa un lector a Hamburg, durant una gira promocional. Els seus llibres són polítics?, vol saber l'admirador alemany. Ford explica que “el meu jove lector alemany d'Hamburg estava disposat a trobar política a tot arreu, fins i tot on no n'hi havia (…). No hi havia realisme social en els meus relats. Tampoc política. Només la vida assenyada, honesta i humil d'aquestes persones i només d'aquestes persones”, conclou referint-se als personatges de les seves narracions.

Imagen de la película ´Reflejo en un diamante muerto´

Escriptura sense política

Davant aquesta resposta, de seguida aixecarà la mà un d'aquells marxistes pesats —encara n'hi ha, cavalcant contradiccions i donant la tabarra!— i procedirà a sermonejar-nos amb to admonitori i sabel·lot que tot és polític. Quan Ford diu que els seus llibres no són polítics fa referència a una cita d'Stendhal que encapçala el seu llibre: “La política enmig d'una obra literària és un tret de pistola enmig d'un concert, una grolleria a la qual, però, no se li pot negar atenció”.

Richard Ford és un escriptor de vocació realista, allunyat per tant de les piruetes experimentals, de l'ombliguisme i de l'onanisme que abunden en la literatura actual. Però no és un realista pla, ni de bon tros practica res semblant a aquella bajanada literària i ideològica que va ser el realisme socialista, d'obediència obligatòria en països marxistes, que era un doble atemptat: a la llibertat i al bon gust.

Ford pertany a l'il·lustre estirp d'autors realistes que jalonen la literatura nord-americana. Per cenyir-nos a la segona meitat del segle XX i sense vocació enciclopèdica: John Cheever, Philip Roth, John Updike, Richard Yates, Flannery O’Connor, James Salter, la recuperada Lucia Berlin o Russel Banks, que mai no va acabar d'arrencar a Espanya, malgrat l'esforç de Jorge Herralde a Anagrama.

Als seus inicis, a Richard Ford el van encasellar —amb aquest afany d'etiquetar-ho tot per facilitar-ne la digestió— com a exponent del realisme brut o minimalisme, juntament amb Raymond Carver i Tobias Wolff. L'únic que en realitat encaixava clarament en aquest marc conceptual, orquestrat per l'editor novaiorquès Gordon Lish, era Carver. De fet, el Carver minimalista va ser una invenció de Lish, com queda demostrat en l'interessantíssim volum Principiants, que permet descobrir les dues versions dels contes de Carver, abans i després de passar per la implacable podadora de Lish.

Portada de ´Principiants´ de Raymond Carver

Portada de ´Principiants´ de Raymond Carver Anagrama

El de Ford i el realisme brut sempre va ser un malentès, perquè només el seu primer llibre de contes, Rock Springs, encaixaria en aquests paràmetres. Tanmateix, Ford, Carver i Wolff sí que compartien un element en comú: el seu retrat de la Amèrica profunda i real. Una mena d'Americana literària que, a finals dels setanta, va començar a recuperar el pols de la realitat després del corrent experimental, ja exhaurit, de John Barth, Donald Barthelme, William Gass, Walter Abish i altres, que rebrotaria —perquè tot torna— amb Foster Wallace i La broma infinita.

El Literary Brat Pack

Aquests tres autors emergeixen entre els darrers estirabots de l'experimentalisme dels seixanta i setanta del segle passat i la generació de joves estrelles literàries —més o menys prefabricades— que a l'era Reagan van retratar els excessos —sexuals i de cocaïna— de la joventut urbana i suburbana.

És el que es va anomenar —de nou les etiquetes— el Literary Brat Pack, és a dir, Bert Easton Ellis, Jay McInerney, Tama Janowitz i, posat amb calçador, David Leavitt. Aquest darrer, el més intel·ligent i l'únic que ha estat capaç de mantenir una carrera literària solvent. La dels altres tres s'ha anat diluint com un terròs de sucre, mentre que Ford, Carver i Wolff continuen al seu pedestal, amb un llegat inqüestionable.

Els llibres de Ford poden tenir un component sociopolític si ho entenem en un sentit ampli, perquè, en efecte, apareix en la seva literatura un retrat de la societat estatunidenca. Sobretot en la pentalogia del seu personatge recurrent Frank Bascombe, un home de classe mitjana, divorciat i amb fills, les peripècies del qual li han servit per plasmar la vida nord-americana al llarg de cinc dècades, a raó d'un llibre per dècada, entre finals del segle XX i principis del XXI.

Imagen extraída de la película ´La Odisea´

Bascombe juga a la mateixa lliga que Harry Conill Angstrom, les aventures del qual ens va explicar John Updike també a raó d'un volum per dècada. I que el Nathan Zuckerman de Philip Roth, un altre cicerone que ens va guiar per la realitat d'aquell país, saltant de llibre en llibre.

El Bascombe de Ford

Bascombe va aparèixer per primera vegada a El periodista esportiu (1986), com un aspirant a novel·lista de trenta-vuit anys, que havia publicat un volum de relats i acabaria guanyant-se la vida com a periodista, mentre es divorciava de la seva primera esposa i es dolia per la mort prematura d'un dels seus tres fills. El retrobem convertit en agent immobiliari, amb la seva segona esposa i lidiant amb el seu problemàtic fill Paul, a El Dia de la Independència (1995), que va guanyar el Pulitzer i el PEN/Faulkner.

Portada del llibre de Richard Ford ´El periodista esportiu´

Portada del llibre de Richard Ford ´El periodista esportiu´ Anagrama

Va seguir una tercera entrega, també amb títol molt marcadament americà, Acció de Gràcies (2006). Amb aquest llibre se suposava que es tancava una trilogia. Tanmateix, el 2014 va aparèixer Francament, Frank, que reunia quatre relats independents però interconnectats en un volum només en aparença menor, ja que Ford és un prodigi en les distàncies curtes.

I la pentalogia es tanca ...sembla que ja de manera definitiva— amb Sé meva (2023), en què Bascombe emprèn un viatge al Mont Rushmore, rememorant el que ell va fer de petit amb els seus pares. En aquest cas l'acompanya el seu fill de quaranta-set anys, malalt d'ELA. És una mena de road movie en format novel·lístic, un recorregut per l'Amèrica profunda i trumpista, amb paisatges que passen darrere les finestres del cotxe i trobades variades.

Portada del llibre ´Sé meva´ de Richard Ford

Portada del llibre ´Sé meva´ de Richard Ford Anagrama

Al cicle dedicat a Bascombe, cal afegir al corpus narratiu de Ford dues novel·les primerenques —Un tros del meu cor i L'última oportunitat— i dues altres novel·les amb destacats personatges adolescents: Incendis (que té una magnífica adaptació al cinema dirigida per l'actor Paul Dano i titulada El que crema amb el foc) i Canadà. A més dels volums de relats Rock Springs, De dones amb homes, Pecats sense conte i Lamento el que ha passat.

Sociopolítica i qualitat literària

En tots aquests llibres s'entreveu de fons la societat estatunidenca, però Ford té clar que aquest retrat sociopolític només és vàlid si està apuntalat per una escriptura literària d'altíssim nivell. Diu a En paraules senzilles que “perquè una novel·la sigui una gran novel·la política, almenys segons la meva opinió, ha de constituir en el seu conjunt un gran assoliment literari”.

El context sociopolític és només un rerefons sobre el qual explorar el que és de veritat essencial en la literatura, una cosa que va comprendre des dels seus anys de formació: “Em vaig adonar que els éssers humans eren difícils d'entendre, però estaven al centre de tot allò que m'interessava i considerava important (…). Aquest seria el meu tema d'aprenentatge: la condició humana”. Per a la qual cosa segueix una màxima d'Umberto Eco: “El que no es pot teoritzar, cal narrar-ho”. I afegeix en un altre passatge: “El meu compromís era amb allò subjectiu, amb els detalls específics i fascinants de la vida”.

Imagen de la serie ´Moss & Freud´

És interessant constatar que la visió que té Ford de la missió de la literatura —excel·lència en l'escriptura i capacitat de penetrar en les paradoxes de l'ésser humà, en les seves emocions i pulsions— l'expressa amb plantejaments molt similars un altre gran escriptor que va ser ciutadà estatunidenc, tot i que escrivia en iídix: Isaac Bashevis Singer, de qui Acantilado acaba de publicar els seus estupends assaigs sobre literatura: Velles veritats, nous clixés.

Més enllà del retrat dels Estats Units, les narracions de Richard Ford parlen d'éssers humans, i aquesta és la seva força. Les novel·les de Frank Bascombe expliquen la recerca que ha regit l'existència del protagonista al llarg de la seva vida. Sé meva comença amb aquesta frase: “Darrerament m'ha donat per pensar en la felicitat més que abans.” No és casual, ja que potser el gran tema d'aquest cicle novel·lístic sigui aquesta recerca de la felicitat, almenys d'una certa, modesta i tranquil·la felicitat.