Richard Avedon fotografia l'Oest americà
´In the American West´: La Fundació Mapfre exposa a la seva seu de Recoletos el viatge de Richard Avedon en imatges al cor de l'Amèrica profunda, una fita de la història de la fotografia
També: ´En paraules senzilles´, les reflexions de Richard Ford sobre l'art de la novel·la
El nombre de fotos icòniques al seu haver és elevat. Per citar-ne només algunes: la model Dovima amb un vestit de Dior, posant entre els elefants del circ d'hivern de París; el tors de Andy Warhol solcat de cicatrius, després de l'intent d'assassinat de la boja Valerie Solanas; Nastassja Kinski nua, amb una pitó enroscada al seu cos; Charlie Chaplin simulant unes banyes de dimoni amb els seus dits índex; Simon i Garfunkel a la imatge de portada del LP Bookends…
Richard Avedon (1923-2004), cotitzadíssim fotògraf de moda i retratista, va atrapar amb la seva càmera el glamour dels guapos, rics i famosos. També ell, estrella de l'escena cultural novaiorquesa, va ser guapo, ric i famós.
I tanmateix, hi ha un altre Avedon, el dels retrats inclements, demolidors, que despullen el retratat de qualsevol màscara protectora: una alcoholitzada i envellida Dorothy Parker, en el rostre desencantat de la qual no hi ha ni rastre de la seva celebrada ironia; una anciana Isaak Dinesen amb aires d'arpia ossuda; un solitari W.H. Auden caminant sota la neu per un carrer de Nova York; una Marilyn Monroe amb vestit de tirants de lluentons, però amb una mirada infantil perduda, desposseïda del seu embolcall de rossa ximple i sexy.
El secret d'Avedon
Els ducs de Windsor amb expressió lleument desencajada a la suite d'un hotel de Nova York; un primeríssim pla d'un ancià John Ford amb pegat i la cara solcada d'arrugues i flaccideses; Truman Capote amb aspecte embotit, entre boires d'alcohol i pastilles… Cada una d'aquestes fotografies té darrere una història, un secret: com va aconseguir Avedon agafar els seus retratats amb la guàrdia baixa.
I encara hi ha un tercer Avedon: el que, durant sis anys a partir de 1979, va fotografiar tipus de l'Oest americà. Treballadors de la mineria i el petroli, marginats, nadius, rodamóns, cambreres, aturats, jovenetes de barri, tipus durs, presos, vaquers, pagesos, empleades, excèntrics… El resultat d'aquest viatge en imatges al cor de l'Amèrica profunda va ser una exposició i un llibre que constitueixen una fita de la història de la fotografia: In the American West. Ara la Fundació Mapfre exposa a la seva seu de Recoletos a Madrid la sèrie completa fins al 30 d'agost.
![In the American West (1985), texts by Richard Avedon and Laura Wilson](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562181.jpg?p=c:1861:2363:nowe:0:0\/w:1706\/h:2166&h=h0Y2ahD_"])
In the American West (1985), texts by Richard Avedon and Laura Wilson
Fill d'un comerciant jueu emigrat de Rússia que va obrir a Nova York uns grans magatzems tèxtils, Avedon va créixer envoltat de revistes de moda. Acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a treballar com a fotògraf per a Harper’s Bazaar al París que renaixia i venia la seva alta costura al món.
El jove nord-americà va revolucionar la fotografia de moda, en la qual abans de la contesa havien regnat fotògrafs com Edward Steichen, Cecil Beaton i Horst P. Horst, que treballaven a estudi, amb cuidades il·luminacions i models posant com estàtues gregues. Era l'estètica del glamour clàssic, que va tenir el seu equivalent a Hollywood amb les fotografies de George Hurrell i les seves estrelles immaculades, sense una arruga a les seves pells marmòries.
Models i marques de luxe
Avedon va treure la càmera al carrer: va fotografiar els seus models saltant i fins i tot patinant, i va obrir la fotografia de moda a un nou registre estètic. Les seves aventures parisenques van servir d'inspiració per al musical de Stanley Donen Una cara d'àngel, el protagonista del qual, interpretat per Fred Astaire, estava lliurement inspirat en ell, que va participar com a consultor en la producció. La partenaire femenina era Audrey Hepburn, prototip de la nova dona de la postguerra —que deixava enrere les típiques bombshells rosses i de pits prominents— i seria una de les muses d'Avedon.
En la seva faceta de fotògraf comercial, Avedon va passar més tard a treballar per a Vogue, on va fer sessions amb Twiggy als seixanta i va arribar als vuitanta a l'era de les supermodels. Va fer també campanyes per a marques com Chanel i Versace, i el calendari Pirelli. D'altra banda, el seu retrat de Malcolm X a tota pàgina va ser la primera fotografia que va aparèixer al New Yorker, que fins aleshores només utilitzava il·lustracions. Després, Avedon es va convertir en el primer fotògraf en plantilla de la revista, en l'època en què la dirigia la polèmica Tina Brown.
En paral·lel, Avedon va iniciar una carrera com a retratista i va haver de vèncer no poques reticències perquè la feina d'un fotògraf provinent del món de la moda fos presa seriosament. Però disposava de dues qualitats per imposar-se: sempre va ser el millor publicista de si mateix i les seves fotos eren d'una qualitat inqüestionable.
![Imagen de la película ´Reflejo en un diamante muerto´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559670.jpg?p=w:320\/h:240&h=T4pI6Udn"])
Va fotografiar diversos presidents nord-americans —d'Eisenhower a Reagan—, a personatges poderosos com Kissinger i a actors, artistes i escriptors. Algunes obres mestres en aquest terreny: el retrat de Samuel Beckett, amb rostre solcat d'arrugues i mirada d'àguila; Ezra Pound descamisat i amb els ulls tancats; la troupe de la Factory de Warhol reunida en un retrat coral; Oscar Levant sense dents i mostrant el seu desequilibri mental…
Avedon baixa els retratats del pedestal, els despulla metafòricament, els atrapa amb la càmera en el moment en què baixen la guàrdia i mostren les seves febleses.
Va fotografiar també el seu entorn més proper: la seva germana, la jove guapíssima que va acabar patint esquizofrènia, i el pare amb qui va mantenir una relació complicada. Les últimes fotos del seu progenitor —amb roba d'hospital i aire desvalgut, i en el moment de l'agonia— van aixecar polèmica. Havia traspassat Avedon un límit retratant l'últim alè del seu progenitor? Polèmica similar van crear les fotos que va fer Annie Leibovitz de Susan Sontag en els últims estadis de la seva malaltia.
Els nus d'Avedon
No tot en Avedon són encerts: la sèrie dels rostres amb superposicions és un experiment mancat de sentit i alguns dels seus treballs per al New Yorker resulten pretensiosos i han envellit malament. Tanmateix, els seus retrats formen un corpus d'una qualitat extraordinària. Obeeixen a un patró sistemàtic de despullament. Res de vestuaris especials ni accessoris cridaners. Res de posats estrafolaris ni gestos rebuscats. Simplement un rostre i una figura, als quals treure la màxima expressivitat davant un fons blanc.
És la mateixa tècnica que utilitza a In the American West, només que en aquest cas les fotos no estan fetes a estudi. Avedon va recórrer l'Amèrica profunda amb un petit equip, va localitzar els seus models i els va retratar en el seu entorn i amb llum natural. Però sempre els col·locava contra una paret en la qual disposava un ciclorama per crear el seu habitual recurs estètic del fons blanc.
![Roger Tims, Jim Duncan, Leonard Markley, Don Belak, miners de carbó, Reliance, Wyoming, 29 d'agost de 1979](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562180.jpg?p=c:2951:1222:nowe:0:0\/w:1706\/h:706&h=rlqSHMWr"])
Roger Tims, Jim Duncan, Leonard Markley, Don Belak, miners de carbó, Reliance, Wyoming, 29 d'agost de 1979
Veiem miners i treballadors del petroli coberts de brutícia, però davant un immaculat fons blanc. Aquesta sèrie representa el resultat més agossarat i brillant en l'ús d'aquest mètode: les figures, aïllades pel neutre fons blanc, adquireixen una dimensió d'icones. Res no distreu l'atenció del personatge retratat, centre absolut de la imatge.
Per a aquesta feina va utilitzar una càmera de plaques de gran format. La qual cosa significa tècnicament dues coses: que el procés és lent, perquè no es pot fer una successió d'instantànies, sinó que després de cada foto cal treure la placa i col·locar-ne una de nova. I, en segon lloc, que s'aconsegueix un nivell de definició i detall extraordinari, la qual cosa permet exhibir còpies de gran format.
El projecte va ser un encàrrec de l'Amon Carter Museum a Fort Knox, Texas, que li va arribar en un moment en què Avedon havia patit greus problemes cardíacs i va haver de reduir el seu frenètic ritme de treball. Va realitzar la sèrie entre 1979 i 1984 al llarg de successius estius. Quan la va presentar constava de 124 fotografies, seleccionades entre les 17.000 que va fer.
Fotografia com a ficció
In the American West va ser rebuda amb hostilitat per part de galeries i crítics. Alguns dels retratats es van sentir manipulats pel sofisticat novaiorquès que fotografiava paletos. Se l'acusava de crear una imatge irreal, artificiosa de l'Oest americà. De retratar els rednecks com a fenòmens de fira.
![Petra Alvarado, treballadora de fàbrica, el dia del seu aniversari, El Paso, Texas, 22 d'abril de 1982](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562182.jpg?p=c:1900:2363:nowe:0:0\/w:1706\/h:2122&h=nUTBohKN"])
Petra Alvarado, treballadora de fàbrica, el dia del seu aniversari, El Paso, Texas, 22 d'abril de 1982
Això era cert? Pel que fa a la irrealitat: tot i que Avedon va fer puntuals incursions en el reporterisme —les seves fotos de la lluita pels drets civils, la pobresa als carrers de Nova York i la guerra del Vietnam—, ell sempre va deixar clar que la seva fotografia no tenia pretensions documentals. A ell no li interessava atrapar “l'instant decisiu”, segons la cèlebre expressió de Cartier-Bresson, sinó crear-lo. Per a ell, la fotografia no és periodisme sinó ficció. I en aquesta sèrie, sempre va defensar que era la seva visió particular de l'Oest, la seva idea personal de la classe obrera nord-americana.
Pel que fa a retratar els seus models com a fenòmens de fira: és cert que la seva mirada és més severa i esteticista que la de Dorothea Lange i Walker Evans quan van fotografiar els desarrelats de les zones rurals en la gran Depressió. En les fotos més emblemàtiques d'aquests dos clàssics —la del parcero d'Evans; la de la mare de Lange— hi ha desolació, però no desesperança.
![Imagen extraída de la película ´La Odisea´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/558595.jpg?p=w:320\/h:240&h=2sbLaX2Z"])
En els seus models queda una brasa de dignitat, perquè aquest era el missatge que volia transmetre el New Deal: hem tocat fons, ho hem perdut tot menys la dignitat, i amb ella tornarem a aixecar aquest país. En els retratats d'Avedon no s'hi entreveu aquesta brasa d'esperança, però sí una certa apostura. Els seus models no formen part d'una parada dels monstres com els de les fotografies de Diane Arbus, que buscava de manera inequívoca allò grotesc.
De tota la sèrie, la foto més cèlebre és la de l'apicultor amb el cos cobert d'abelles. És la més preparada, la més artificiosa. Per fer-la es va untar el model amb gelea reial, que atreia les abelles, amb la instrucció que si no es movia no li picarien. De les diverses versions que va fer, Avedon en va seleccionar dues alternatives: una en què es veu una ganyota de dolor al rostre del retratat, perquè alguna abella l'ha picat (ell l'anomenava la versió del martiri cristià) i una altra en què hi ha serenor al rostre (l'anomenava la budista i és la que va triar com a definitiva).
![Ronald Fischer, apicultor, Davis, Califòrnia, 9 de maig de 1981](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/562179.jpg?p=c:1898:2363:nowe:0:0\/w:1706\/h:2124&h=4Boqhkje"])
Ronald Fischer, apicultor, Davis, Califòrnia, 9 de maig de 1981
Aquest contrast entre les abelles sobre el cos i la serenor del rostre és un bon exemple del que aconsegueix Avedon en les seves millors fotografies: la tensió, la dissonància que produeix la contradicció, la paradoxa pel contrast. Aconseguir això només està a l'abast d'una mirada fotogràfica perspicaç i despietada.
