A Violeta Niebla tota etiqueta li queda petita. Escriu, però no és només escriptora. Es dedica a la fotografia, però tampoc és només fotògrafa. Es dedica a la producció teatral i a la gestió cultural, però no només. És poeta, dirigeix juntament amb Angelo Nestore el Festival de poesia de Màlaga i és autora de dos poemaris, No seràs el meu baby (Kriller71) i COMPRO ORO (Letraversal).
L'any passat publicava Tot el que vaig fer per diners (Blackie Books), una novel·la en què narrava el currículum laboral d'una jove amb qui comparteix nom. Si bé el personatge és un trasllat de la seva autora, Niebla insisteix que s'ha de llegir la novel·la com una ficció, com a ficció és també, insisteix l'autora, tot currículum, en què les omissions diuen tant com les dades incorporades.
Portada de 'Tot el que vaig fer per diners'
A través de la seva vida laboral, l'autora narra de manera irònica el dia a dia d'una jove que intenta sobreviure i obrir-se camí a la ciutat de Màlaga, d'una jove que molt aviat descobreix que la vocació artística va acompanyada de feines purament alimentàries que permetin sostenir-la i sostenir els seus projectes. Després d'haver publicat el 2022 el fotollibre Jo sóc la font, Niebla publicarà al setembre Rasca i guanya, un nou fotollibre a l'editorial Comissura.
Els diners no només són una qüestió central de la novel·la, sinó que determinen totes les altres experiències narrades.
Perquè els diners ho travessen tot. De la mateixa manera que no podia limitar-me a explicar la meva experiència laboral sense esmentar el que passava fora del lloc de treball, no podia parlar del que hi havia fora sense fer referència a la feina, que, com els diners, travessa la nostra vida. Si hagués escrit una novel·la d'amor, per exemple, també hauria hagut de parlar de la feina, perquè forma part de la vida de totes nosaltres. A més, en el cas de Tot el que vaig fer per diners, si bé la trajectòria laboral de la protagonista és l'eix, per perfilar la seva identitat necessitava d'altres afluents a través dels quals definir-la.
I l'experiència econòmica viscuda a casa defineix, al seu torn, la seva relació amb la feina.
Totes estem delimitades per l'entorn en què hem crescut. Si tu has viscut l'atur i la manca de diners a casa teva, és inevitable que sentis por i temor que, d'adulta, tornis a viure el mateix. Així mateix, qui mai ha viscut una circumstància d'aquest tipus és molt difícil que s'ho plantegi, és molt difícil que pensi que pot viure una circumstància d'aquest tipus, al contrari, està convençuda que estudiarà i treballarà en el que li agrada. Jo això mai ho vaig tenir present, mai vaig escoltar aquesta cantarella. A molts els van prometre una vida, una feina i una casa, però a mi ningú em va prometre res d'això.
Dedicant-se a l'art o a la cultura implica assumir, amb més consciència, que aquest horitzó no existeix o, d'existir, es triga molt a assolir-lo.
És una mena de destí. Els diners són molt limitants en general, però són increïblement limitants a l'hora de la creació, perquè, si no tens diners per invertir en materials i en tot el que es necessita per tirar endavant un projecte, què fas? Va ser durant la carrera que vaig entendre que, davant aquesta circumstància, els meus recursos econòmics no havien de venir tots de la mateixa font: per tenir llibertat creativa necessitava trobar altres recursos o, com els anomenem moltes vegades, necessitava tenir feines alimentàries per aconseguir llibertat creadora.
I he estat molts anys així, fent malabars, fins arribar fins aquí. Ara tinc 45 anys i et puc dir que m'ha costat moltíssim arribar al punt d'estabilitat que tinc ara. Avui puc dir que no sóc precària; no sóc rica ni molt menys, però visc bé. Això sí, m'ho he treballat molt, ha estat moltíssim l'esforç per aconseguir treballar en el que m'agrada i no només en projectes artístics preciosos, però petits, sinó en gestió cultural i en producció teatral.
El camí ha estat lent, però ara a més de gestora cultural i productora teatral, és escriptora i fotògrafa.
El camí, sí, ha estat molt lent. Em fa gràcia que diguis que em dedico a tot això, perquè a la solapa del llibre, on apareix la meva biografia, només es diu que sóc escriptora. Quan ho vaig llegir, vaig pensar que allà, en aquella solapa, començava la ficció de tot el llibre. En totes les presentacions, sempre dic que no sóc escriptora. És cert, he escrit algun llibre, però faig moltes més coses.
Entre altres raons, perquè si hi ha alguna cosa complicada és viure de l'escriptura.
Absolutament. Per això dic que la ficció més gran de tot el llibre és la biografia de la solapa. Perquè, a la novel·la, he afegit també algunes ficcions per millorar la realitat i perquè el text funcionés millor.
El llibre comença amb una primera feina no remunerada i vostè assenyala que hi ha ocasions en què “voluntariat i esclavitud es donen la mà”. La frase em va fer pensar en Remedios Zafra i en el seu concepte d'entusiasme, que es converteix en una forma de voluntariat i d'esclavitud.
En aquest capítol que esmentes relato una feina no remunerada, és l'única feina no remunerada de què parlo, si bé n'hi ha hagut més. A Tot el que vaig fer per diners hi ha moltes omissions, al cap i a la fi, un currículum està fet del que expliques, però també del que omets. El llibre al·ludeix a les coses fetes per diners, però també hauria pogut explicar totes les coses fetes i que mai vaig cobrar. Als de la meva generació, se'ns va vendre el discurs que convenia fer les coses per voluntat en nom de la visibilitat: no hi ha honoraris, se'ns deia, però donem molta visibilitat.
La meva generació ve d'aquesta recerca de visibilitat i han estat moltes les coses fetes a base de molta gratitud, molta voluntarietat i molt amor a l'art. Ens van saber vendre molt aquest eslògan de la visibilitat i era una cosa intolerable com ho continua sent ara. Perquè encara avui em trobo amb gent que pensa que li puc regalar dues hores de la meva feina. Però, la feina es remunera. En quin moment hem arribat a creure que allò creatiu no és feina i es pugui no cobrar per això?
On troba més aquesta actitud o aquesta exigència de voluntarisme? En l'escriptura o en la fotografia?
En l'escriptura, moltes autores ens enfrontem al problema de les presentacions. Al principi, quan et proposen presentar un llibre, et fa molta il·lusió i et prepares molt bé la presentació. Saps el temps que requereix? El mateix que tu has dedicat, per exemple, a preparar aquesta entrevista: llegir el llibre, preparar les preguntes... Una presentació és una cosa semblant, però amb públic davant. Normalment, les presentacions no es paguen, però tu ho fas perquè l'autora és la teva amiga o perquè l'admires.
Tanmateix, arriba un moment que t'adones que ja no tens temps per llegir el que tu vols, perquè no deixen de caure't presentacions i tu no deixes de treballar gratis. Però ho fem per donar-nos suport, per donar suport a les nostres companyes, però això acaba sent una trampa. No vull que cap amiga es quedi sense la seva presentació, sense estima i sense una abraçada, però caldria regular ja el tema de les presentacions.
I, en fotografia el panorama quin és?
En fotografia, et poden pagar la producció de l'obra, és a dir, la impressió de les fotografies i et poden cedir un espai per exposar, però res més. I un projecte fotogràfic porta molts anys. De totes maneres, he de dir que m'he sortit força del circuit de les arts plàstiques i visuals, ja que és molt difícil, si ets fotògrafa, viure de les exposicions. Si vols menjar de la fotografia, ves a fer bodes, comunions, batejos... Això dóna una mica de diners, el que passa és que fer aquest tipus d'esdeveniments, sobretot si no t'agrada, és un infern.
Vostè és autora del fotollibre Jo sóc la font.
M'encanta aquest llibre. De fet, a mi la fotografia m'agrada portar-la a un projecte editorial, és a dir, m'agrada més en forma de fotollibre que no pas penjada en una paret. En efecte, a casa meva no tinc cap foto penjada a les parets, a excepció d'una amb la meva àvia i d'una altra amb la meva mare. A mi m'interessen els projectes que expliquen alguna cosa, que tenen una intenció i que puguis mirar una i dues vegades a través del format llibre. Dóna diners això? De cap manera.
Oblida't de guanyar diners amb això, però sí que et dóna a tu com a fotògrafa una gran satisfacció. El fotollibre té una cosa de romàntic. Per fer Jo sóc la font, vaig estar entre sis i set anys fent fotografies. Al setembre, publico a Comissures un nou projecte, en el qual he estat treballant tretze anys. El llibre porta per títol Rasca i guanya i gira al voltant dels secrets. Es diu així, perquè per descobrir algun dels secrets has d'agafar una moneda i rascar.
A propòsit de secrets, quan va presentar amb Angelo Nestore el seu llibre a La Térmica va demanar al públic que, de manera anònima, escrivís quin havia estat el seu treball més estrany.
De fet, la presentació va ser una mena d'espectacle, de posada en escena, perquè vaig demanar a l'Angelo que em fes una entrevista de feina. Pel que fa a la petició que vaig fer al públic, és una cosa que he anat fent en totes les presentacions de Tot el que vaig fer per diners. Va ser a la Térmica on vaig començar el projecte dels secrets i em va semblar bonic començar-hi aquest nou projecte al voltant de les coses més rares que ha fet la gent en aquest país per diners. Et puc assegurar que hi ha històries increïbles, històries que fan que el meu llibre no sigui més que una anècdota.
El que em comenta de la presentació a La Térmica em fa pensar que, en el seu cas, els diferents llenguatges artístics que maneja —fotografia, teatre, narrativa— s'interrelacionen i es retroalimenten.
És clar, és una cosa inevitable, sobretot perquè jo no em sento còmoda dins l'etiqueta d'escriptora, però tampoc exclusivament dins l'etiqueta de fotògrafa. Jo treballo molt sola, així que m'encanta poder tirar endavant projectes d'art participatiu. D'aquí neix el llibre que publicaré al setembre, un llibre que jo he editat sola, però que es compon de moltes veus i de molts secrets d'altres persones.
Per això, la meva intenció és, més endavant, fer un gran llibre dels treballs rars de la gent, és a dir, un projecte un cop més que tingui un element col·laboratiu. Per això, ara estic fent tallers puntuals al voltant de com escriure un currículum literari, tallers que em permeten, a més, trobar les rareses amb què la gent s'ha trobat a les seves feines.
Abans li parlava de l'entusiasme, que per al seu personatge és clau per mantenir-se en les feines que no li agraden: necessita entusiasmar-se, fins i tot, enamorar-se d'alguna companya de feina com a al·licient per no deixar-ho.
Si la feina no t'agrada gens, has de buscar alguna cosa en ella que funcioni com a al·licient. I, per què no una companya? Sóc una persona molt optimista, molt positiva, m'agrada estar bé, odio el drama i, per això, el meu personatge, que s'assembla a mi, el que fa és buscar alguna cosa bona en aquelles feines que no li aporten res. És una ficció que es crea per anar a la feina amb una altra mirada, amb una altra actitud. El personatge es pren la vida amb lleugeresa; és cert que tota la novel·la parla de l'intent constant i extrem de supervivència, però està narrat i viscut per part de la protagonista fora del drama.
Vostè opta per la ironia.
Exacte. Entenc que hi hagi qui li costi riure's del que explico, però també hi ha lectors que veuen l'element còmic, rere el qual hi ha la crítica. De fet, on no hi ha gaire ficció és en el context greu i de supervivència en què viu la protagonista. El que passa és que em sembla més digerible una crítica i una crítica contundent a la societat i a la realitat en què vivim des del lloc de la ironia i de l'humor que des del drama.
Vostè ironitza sobre els endollismes gràcies als amics, als amics d'amics i als familiars en un moment en què no es trobava feina. Van ser un salvavides.
Totalment. En una situació de desesperació per la supervivència, per tenir feina, per no estar a l'atur, aquests endollismes van ser essencials. Evidentment, jo parlo d'endollismes a molt baixa escala: treure la meva gossa al parc, parlar amb gent i acabar donant classe d'anglès als fills de tots els amos de gos; tirar d'amics i d'amics d'amics per aconseguir un contracte de tres mesos en un centre comercial; aconseguir feina en una botiga de roba perquè conec la propietària de Facebook...
Són endollismes ridículs, gairebé patètics. La paraula “endollisme” està molt mal vista, però del que parlo no és que et col·loquin com a ministra o en algun lloc de poder, sinó d'una jove que com a molt aconsegueix un contracte de 600€ al mes.
De quina manera el context del seu personatge i el seu també està determinat per Màlaga, la ciutat on transcorre l'acció i la ciutat on vostè sempre ha viscut?
Molt. En els anys en què jo vaig acabar la carrera i començava a buscar feina, el que es deia, a mi i a qualsevol de la meva generació, és que els joves havíem d'anar fora, que havíem d'anar a Madrid, a Barcelona, a Londres, a Berlín.... La determinació amb què alguns, molt pocs, vam decidir quedar-nos no era entesa, perquè es considerava que quedar-se era un risc. “Si et quedes, assumeix les conseqüències”, se'ns deia, “perquè Màlaga és el que és”. I és cert, Màlaga és una ciutat petita i tothom es coneix; no és fàcil, però ho és Madrid? A vegades ho he pensat. Potser hi ha més oportunitats, però Madrid és una selva i, en determinats àmbits, al final, tots es coneixen amb tots, igualment.
Per tant, per a vostè quedar-se va ser en certa manera una reacció davant el discurs imperant que la convidava a marxar de Màlaga.
Totalment. En aquell moment, hi havia en mi molta rebel·lia. Màlaga m'agradava molt, estava molt bé aquí, tenia molts anys. Hi havia una vida que no em volia perdre... Jo em volia anar i no anava a obeir certs consells. Ara, la ciutat ha canviat molt, se l'han carregat en certs aspectes, així que no sé si la meva actitud seria la mateixa que aleshores...
I això que, des de fora, Màlaga apareix un exemple de ciutat que ha apostat per la cultura.
La ciutat s'ha anat fent forta amb els anys, és cert, i en gran mesura gràcies a la gent que s'ha quedat aquí i no ha parat de fer coses. El que vull dir amb això és que no només Màlaga ha apostat, a nivell institucional i administratiu, per la cultura, sinó que aquest impuls l'ha fet la gent des de casa seva, des dels seus locals, ajuntant-se al carrer, a través de diferents col·lectius, barrejant-nos i col·laborant... La gent de teatre, els poetes, els que venien del break, tots hem estat aquí col·laborant i fent molta xarxa. La institució ha sabut recollir tota aquesta feina.
Prova d'això és que el Festival de Poesia, compleix ara 15 anys. No és festival de l'administració, pertany als poetes, perquè va néixer a partir d'una associació d'uns poetes. Fa deu anys a l'Angelo (Nestore) i a mi ens van oferir la direcció i per nosaltres és important continuar dient amb orgull que és un festival nostre, dels poetes. Evidentment, rep suport institucional, però el fem i l'organitzem nosaltres. En aquest sentit, a Màlaga l'independent i el privat es donen la mà de la mateixa manera que la institució aposta per projectes que venen del carrer. Tenim sort de tenir persones amb vocació, persones a qui els agrada la seva feina i han apostat per tota una sèrie de projectes.
Començàvem el llibre fent èmfasi en els diners i en el que es fa per diners, però el seu llibre conclou amb una escena clau: la filla renuncia a guanyar diners il·lícitament, encara que impliqui no poder comprar-li una televisió a la seva mare. És a dir, el llibre aborda també els límits, perquè no tot s'hi val.
Sempre hi ha un límit i hi ha riscos que no val la pena córrer, perquè les conseqüències poden ser molt pitjors. Jo m'he criat sense aquesta promesa que a mi m'aniria bé; a casa meva, més aviat, la idea era: a veure com ho fem per poder ajudar-nos a tirar endavant, per buscar-nos la vida juntes, la meva mare i jo. En aquest sentit, en tot el llibre la consciència de classe està molt present, però, com deia, no des del drama ni tampoc des de la queixa. Al final, no es pot comprar la televisió? No es compra i ja està, no s'aspira a més.