Portada del libro ´Seismil´ de Laura C. Vela
Lletres

Cinc escriptores que hauries de llegir als teus 20: Laura C. Vela i ́Seismil ́

´Seismil´, el primer llibre de paraules de Laura C. Vela on narra com uns fets viscuts en el passat han marcat la seva vida

També: Cinc escriptores que hauries de llegir als teus 20: Alejandra Costamagna i 'On el puc deixar'

Llegir en Català
Publicada

“Com ha de ser estimar un cos trencat”, és un bon començament per començar a pensar-nos. Com estimaran els nostres cossos destruïts, envaïts, com estimarem nosaltres la fractura dels cossos que volem, que desitgem. Els de les nostres germanes, germans, pares, mares, parella, amiga, amic. Com? És una bona pregunta.

Portada de ´Intermezzo´de Sally Rooney

Seismil (nens gratis*, 2025) de Laura C. Vela és moltes coses. No és una novel·la a l'ús, per començar, en la seva estructura i en la seva forma. És un relat dur, dispers, esquinçador, sense voler ser concloent. És una obertura al món, una necessitat de tancar-se a ell, és confús, revelador, humorístic.

Portada del llibre ´Seismil´ de Laura C. Vela

Portada del llibre ´Seismil´ de Laura C. Vela nens gratis*

Aquest relat polifònic, perquè la Laura no només recull la seva veu, recull la de les seves amigues, la de la seva nòvia, familiars, la de la seva professora, la d'escriptores, filòsofes... explica com un home de més de 40 anys la va violar durant més d'un any mentre ella en tenia 12. I com la gravava, amenaçava, extorsionava... I com ho feia amb més noies. I tot el que li obligava a fer. I com tot això només va costar sis mil euros i alguns anys de presó.

Què passa després?

Et perds. Seismil parla de tot el que queda entre els fets. “El meu cos es va quedar allà, paralitzat, es va fer bicho bola per protegir-se, i es va perdre. Imagino el meu cos perdut per Madrid, buscant-me per reunir-se amb mi, sense entendre res”. Laura C. Vela parla del judici sobre ella per com va continuar la seva vida. Parla de la seva incapacitat per sentir, per reaccionar, per assimilar, la fredor que la va acompanyar els anys següents. La pèrdua de la seva identitat, de la seva veu.

Una cosa molt palpable a Seismil —clau per mi—, és el tractament de la dona com a víctima en primeres persones de relats reals. Em refereixo al posicionament, al lloc des d'on enviar el missatge. Hi ha —gràcies a brillants comunicadores i investigadores— nombrosos codis deontològics sobre la manera en què relatar la violència contra les dones, una cosa que es torna molt més complicada quan es tracta d'una primera persona, la dificultat de no revictimitzar, reduir-se a un fet.

Portar lligat el paper de víctima et deté en punts que no vas triar, que mai vas demanar, per la qual cosa no hi ha cap deure ni responsabilitat en el fet de ser-ho. I es torna encoratjador.

Una cosa a la qual arriben també llibres com Per què tornaves cada estiu (Les Afueras, 2018) de Belén López Peiró o L'estiu invencible de la Liliana (Penguin, 2021) de Cristina Rivera Garza, amb estructures pensades, una prosa lluminosa i neta que aconsegueix travessar qualsevol que la llegeixi i s'endinsi en aquests relats.

Portada del llibre ´Per què tornaves cada estiu´

Portada del llibre ´Per què tornaves cada estiu´ Les afueras

Et pot salvar parlar?

Et salven les paraules quan aconsegueixes trobar-les, quan no, se't claven, se t'enquisten a la gola, a la pell, per dins. “Hi ha una cosa molt perillosa i és agafar-li por a les paraules”. Troba així la manera de relatar-se donant-li un significat concret al llenguatge, al seu. El llenguatge com a forma de cerca i descobriment, i com a forma de tancar, de donar per acabades etapes.

Portada del libro ´Odiar a las mujeres´de Andrea Dworkin

“Jo no vaig deixar de parlar, però no sabia com explicar-me. Només vaig recuperar el sentit, més tard, a través del llenguatge d'altres”.

Seismil és també la importància del llenguatge. No del que parlem cada dia, el que ens permet comunicar-nos, sinó del que ens permet desxifrar-nos i desxifrar els altres. El que compartim, el que un dia ens falla i deixa de servir-nos. El que ens salva, el que ens condemna.

En un moment l'autora cita un poema de Natalia Velasco, que resumeix aquesta idea d'una manera preciosa:

Perdre la llengua materna ha de ser

com quedar-se cega per dins

com quedar-se sense pell

sense vores

ha de ser alliberador

que les coses deixin de tenir nom que perdin la forma

i es tornin líquides

per poder beure-m'ho tot

i que em faci gust per sempre la boca a cap lloc

El relat parla, a més, de la cerca —i la pèrdua— de la identitat, l'amor, la decepció, el desgrat, la família, la societat —i el desencís de l'autora per la decadència d'aquesta—. Hi ha una frase que em fascina: “Estem buscant qui volem ser. Mai abans havíem hagut de preguntar-nos-ho, i només esperem una mica de tendresa”.

Fotografía de la escritora Delphine De Vigan

Crec que la magnitud d'aquest relat resideix en la seva poca ambició de tenir-la. De trobar grans respostes, una troballa reveladora que salvi l'autora d'un final atroç arrossegat pel seu passat. És una indagació, una acumulació de records, de sentiments, i hi ha una cosa molt humana en la acumulació sense cerca. I alliberador, segons l'escriptora.