Fotografia de Natalio Grueso
Lletres

Natalio Grueso recupera la llibertat

Natalio Grueso, el pròfug gestor cultural que va creuar la frontera amb Portugal per establir-se en un poblet de l'Algarve on poder dedicar-se a escriure

També: El secret de les festes

Llegir en Català
Publicada

Com és natural, la premsa catalana s'ha fixat més en l'indult (concedit el dia 28 d'aquest mes) a Laura Borràs, condemnada per corrupció quan dirigia la institució de les Lletres Catalanes i va afavorir, fragmentant encàrrecs perquè no haguessin de sortir a concurs, un amic seu. El tribunal la va condemnar a quatre anys de presó, en sintonia amb la llei, però assenyalant en la mateixa sentència que la pena li semblava desproporcionada.

Imagen de Anne Teresa De Keersmaeker en BREL

De manera que, per censurable que ens sembli tota la trajectòria pública, i fins i tot el caràcter, de la senyora Borràs, en realitat em sembla que indultant-la s'ha fet justícia. L'indult no afecta les diferents inhabilitacions per càrrec públic, que en total sumen tretze anys. La qual cosa és un respir per a tothom, encara que ella es doni per insatisfeta amb l'indult i insisteixi que recorrerà a la justícia europea. Com diuen en francès bon débarras. En castellà, que se'n vagi a... a la via, o al moll.

Siguem indulgents

Crec que també és de justícia assenyalar que alguns gestors del patrimoni públic, els més impacients i temeraris, que volen obtenir resultats dels quals poder vanagloriar-se com més aviat millor, es salten les estrictes normatives legals, ja que a Espanya aquestes són tan estrictes, nombroses i laberíntiques (per exemple en l'àmbit de la cultura) que si no se les saltessin (per exemple: estalviant-se la convocatòria d'un concurs públic i confiant tasques a gent de confiança) no podrien fer res.

No dic que facin bé, i a més incorren en la insensatesa més perillosa, ja que avui tot se sap, tot transcendeix, com ha estat el cas de la senyora Borràs.

Fora de Catalunya també s'ha criticat i ha estat objecte de molts comentaris sarcàstics un altre dels indults, el de Juan Fernández Gutiérrez, exalcalde de Linares (Jaén), militant del PSOE, que havia estat condemnat a tres anys de presó i set d'inhabilitació per malversació, en acreditar-se que durant sis anys va cobrar un sobresou mensual de 1.700 euros a càrrec del compte del grup municipal del PSOE, nodrit amb diners de l'Ajuntament. El perjudici es va xifrar en 125.377 euros, que Fernández ja ha retornat.

Se li indulta la presó, no la inhabilitació. També em sembla bé, ja que ja saben els meus lectors (en el cas que existeixin) que en principi no m'agrada que vagi a la presó gent que no ha comès delictes de sang ni arruïnat ancians desvalguts i altres crims odiosos. Siguem indulgents, amics. Molt no ens costa, i després, quan ens mirem al mirall, ens podem dir: “Aquesta és la cara d'un home bo”. La qual cosa resulta agradable.

Natalio Grueso: escriptor i pròfug

En canvi, s'ha parlat menys de l'indult a Natalio Grueso, que havia estat condemnat a vuit anys de presó. Durant la seva etapa al capdavant de la Fundació Centre Niemeyer a Avilés, Astúries, (des de la seva creació a finals de 2006 fins a la seva marxa el 2011-2012), es va apropiar de fons de la fundació a través de factures falses o manipulades, amb les quals es va beneficiar tant ell mateix com familiars i amics del seu entorn. Crec que els desfalcs consistien principalment en nombrosos i injustificats viatges d'avió i estades en hotels dels seus familiars i amics.

Imagen del filósofo Ernesto Castro

Això està molt malament, però dels tres indults aquest és el més digne de celebració, donat el caràcter literari de l'aventura i desventura del senyor Grueso, que rescata la brutícia de comprar bitllets d'avió per a la família a càrrec de l'erari públic.

Per començar, el senyor Grueso sembla que és un notable escriptor (fins ara tres novel·les i tres assaigs), elogiat per Vargas Llosa, i sens dubte un excel·lent gestor cultural, que va fer brillar una cosa tan complicada com el centre cultural d'Avilés. Oscar Niemeyer el va projectar quan ja era molt gran i cec, de manera que el va “dibuixar” de memòria i els quatre edificis corbs que el conformen —la cúpula de les exposicions, l'Auditori, la torre-mirador amb el seu restaurant panoràmic sobre la ciutat, i l'edifici polivalent –cinema, sales de reunions i de conferències—, són una mica autocites de treballs previs.

A mi em sembla que, allà on s'alça, el centre cultural està fora d'escala i sempre que el veig en passar amb cotxe em deixa una impressió una mica depressiva. Quina papereta fer-se'n càrrec. Doncs Grueso va saber amb intel·ligència posar-lo al mapa i tirar endavant una programació atractiva. Pel camí, es va fer molts amics internacionals de rellevància (entre ells Woody Allen) que a l'hora d'aconseguir-li l'indult han estat influents.

Després de sortir del Niemeyer, Grueso va passar a dirigir la xarxa de teatres municipals madrilenys, tasca de gran rellevància ja que a Madrid el teatre està molt viu i desperta molt d'interès (per més vulgar que sigui, en general). Al cap de dos anys va aflorar l'escàndol dels seus comptes a Avilés, i ell, en comptes d'entrar resignadament a presó… es va donar a la fuga!

Dos anys després la policia, amb una ordre de cerca i captura europea, el va trobar al poblet de l'Algarve, la turística regió del sud de Portugal. Sembla que vivia sol, en una aldea d'una illa, amb la màxima discreció possible, i es dedicava a escriure. Havia triat per amagar-se un lloc de molt bon gust, i establert moltes precaucions per no ser localitzat, però, com sol passar en aquests casos, la policia va arribar a ell a través dels inevitables contactes que de tant en tant mantenia amb membres de la seva família.

Imagen del proyecto ´Extramuros´de Dora García

En el món d'avui cal ser una mica ingenu per fugir, si no vas a un país en què no hi hagi tractat d'extradició amb Espanya. L'indult s'ha aplicat a Grueso en atenció a la mala salut que se li va declarar complint condemna a la presó d'Aranjuez. Des d'aquí li desitgem una ràpida recuperació, amb la confiança que a més d'aquesta peripècia sens dubte angoixant en sortirà un testimoni interessant en forma de llibre…